Alamut: diferència entre les revisions

Entre el [[1090]] i el [[1257]] fou la capital d'un estat [[ismaïlita]] (després [[ismaïlita nizarita]]) format per territoris dispersos a Iran i Síria. Els ismaïlites ([[xiïtes]]) s'havien revoltat a favor dels [[fatimites]] (també xiïtes) en els darrers anys del regnat de [[Màlik-Xah I]], soldà seljúcida [[sunnita]]. L'intent dels seljúcides de recuperar-la el [[1092]] va fracassar. La revolta va agafar volada sobretot en el regnat del sultà [[Barkiyaruk]]. Fortaleses al [[Kohistan]], [[Kumis]], [[Fars]] i la [[Djaziraal-Jazira]] de [[Síria]] foren ocupades pels rebels.<ref>{{citar web |url=http://ismaili.net/heritage/book/export/html/17928 |títol=Ismaili History 600 - Alamut period - Hadi to Ruknuddin Khurshah |consulta=23/4/2012 |obra= |editor=ismaili.net |data= |llengua=anglès }}</ref>
Entre els caps rebels [[Attash Ahmad ibn Abd al-Malik]] que era el daï (missioner, en aquest cas en sentit de cap) d'[[Esfahan]], el seu fill [[Ahmad ibn Attash]], que va conquerir Shahidz o Shahdez (prop d'Esfahan) el [[1100]], i el ja esmentat [[Al-Hasan al-Sabbah]] que dominava Alamut des del [[1090]]. A la mort del imam o califa fatimita [[al-Mustansir Abu Temim Moad]] d'Egipte (1035–1094) els ismaïlites iranians van donar suport al seu fill Nizar i derrotat aquest, no van voler reconèixer a [[al-Mustali Abul Qasim Ahmed]] (1094–1101) i van continuar la seva revolta ara en nom de Nizar i ja no del califa fatimita, pel què es van dir [[ismaïlites nizarites]].

El sultà [[Muhammad ibn Malik Shah]] Tapar va estar a punt de posar fi a la revolta; va conquerir Shahdiz el [[1107]] i va assetjar Alamut durant set anys, però el sultà va morir el [[1118]], i els ismaïlites van tenir una treva. En aquest temps la direcció del moviment estava ja totalment en mans de Al-Hasan al-Sabbah. L'estat el formaven 23 fortaleses del districte de [[Rudbar]] a l'entorn d'Alamut, la fortalesa de [[Girkudh]] (prop de [[Damghan]]) a la regió de [[Kumis]], i nombroses viles i fortins al [[Kohistan]] o Kuhistan (al sud del [[Gran Khorasan]]). Tots els ismaïlites l'obeïen incloent els [[nizarites]] d'Egipte. De fet l'estat mai es va expandir i es va conservar de manera similar fins a la seva extinció.

A Muhammad el va succeir ([[1162]]) el seu fill Hasan II que va abandonar el títol de [[daiDaï]] i es va proclamar ''khalifa'' (lloctinent de l'imam amagat) o Hudjdja ([[8 d'agost]] de [[1164]]). Va abolir la [[xaria]] xiïta per ser incompatible amb la vida al paradís a la que els ismaïlites estaven cridats. Això va provocar el trencament total amb els musulmans, i els mateixos ismaïlites s'hi van oposar i el [[1166]] fou assassinat, però el va succeir el seu fill Nur al-Din Muhammad II que tot i la seva joventut va imposar les idees del pare. En endavant el sobirà d'Alamut era imam alida descendent en línia directa de Nizar. Va gaudir de relativa tranquil·litat fins que al final fou atacat pel [[Khwarizmshah]] [[Muhammad de Khwarizm]]. En aquest temps els ismaïlites de Síria dirigits per [[Rashid al-Din Sinan]] van gaudir pràcticament d'independència i va tractar amb [[Saladí]], els croats, els [[nusayrites]] de la muntanya i els estats [[aiúbides]], però a la seva mort el [[1193]] l'autoritat d'Alamut, mai discutida, va tornar a ser exercida amb fermesa.

Khurshah fou portat a Qazwin on va viure uns mesos i després cridat a Mongòlia on va anar a veure el gran khan [[Mongke]] i en la seva tornada fou executat ([[1257]]). Els ismaïlites de Kohistan, Kumis i Daylam foren massacrats. Encara que una part va sobreviure, ja no van poder reconstruir l'estat. Tot i que el [[1275]] els ismaïlites van recuperar Alamut, aviat la van perdre davant l'atac mongol.