Escenografia: diferència entre les revisions

L''''escenografia''' sónés totsel elsconjunt d'elements visuals que conformen una [[escenificació]], siguin corporis ([[decorat]], [[accessori]]s), la [[il·luminació]] o la [[caracterització]] dels personatges ([[vestuari]], [[maquillatge]], [[perruqueria]]), ja sigui l'escenificació destinada a representació en viu ([[teatre]], [[dansa]]), cinematogràfica, [[audiovisual]], expositiva o destinada a altres esdeveniments.

L'escenografia o pintura d'escena té les seves arrels al [[teatre grec]]. Els grecs van usar el [[periacte]], artifici especial que empraven en els seus teatres per canviar decoracions. Consistia en un aparell prismàtic de revolució amb un paisatge diferent pintat en cadascuna de les seves tres cares. Hi havia un periacte en cada costat de l'[[escenari]], i en girar quedava canviada la decoració. AlA l'[[Èdip Rei]] de [[Sòfocles]] (430 aC), per exemple, el prisma que se situava a la dreta representava el districte de la ciutat de la qual formava part el palau central, i el periacte de l'esquerra mostrava en perspectiva la ''camp'' àtica per on entraven els personatges que venien de [[Delfos (ciutat) |Delfos]]. El [[periacte]] és l'origen dels [[bastidor]]s, usats per primera vegada enel 1620, al teatre Farnesio de [[Parma]]. El bastidor és una armadura de llistons sobre el qual s'aplica un llenç o paper i s'utilitza pintant sobre les dues cares: cadascuna correspon al paisatge o arquitectura que ha de representar l'escenari, el [[teló]] de fons dóna les característiques principals.

=== Edat Mitjanamitjana ===

[[Imatge: ChesterMysteryPlay 300dpi.jpg|thumb|200px|Carreta escenari medieval]] Entre les innecessàries variacions de l'escenografia que han tingut influència en la tècnica escènica, pot citar-se la decoració circular de les cèlebres carretes-escenes delde l'[[edat mitjana]], sobre la qual es presentaven davant els espectadors els més pintorescs llocs propis dels diversos episodis dels misteris o els jocs escènics de l'època. AquestAquesta particular troballa és precursorprecursora dels escenaris giratoris moderns. Una altra de les característiques de la mateixa època era l'escena simultània, on se succeïen els llocs d'acció de l'espectacle; aquesta escena ha tingut el seu ressò en el teatre contemporani, com es pot veure en el decorat de diverses habitacions simultànies, o en els carros juxtaposats que passen per la boca de l'escena canviant els llocs davant els ulls dels espectadors.

En tota la història de l'escenografia podrien estudiar-se casos com aquests, els quals, considerats des del punt de vista estètic, donarien lloc a deduccions curiosíssimes. Una de les innovacions millor aconseguides en els escenaris moderns d'aquests últims 30 anys, consisteix en els magnífics suggeriments aconseguits amb elements plàstics sintètics i amb simples fons de [[cortina|cortines]]s negres o de colors neutres. Doncs bé, si es furga en el passat es comprova el seu origen en primitives representacions, particularment ena [[Anglaterra]], en les que un simple [[cartell]] indicava el lloc o una veu despertava la imaginació dels espectadors explicant les excel·lències d'un decorat que no existia.

L'anteriorAixò evidènciaevidencia que hi ha hagut problemes de formes similars en tots els temps, i conceptes pràctics coincidents. L'escenografia pura com a contribució de la personalitat del pintor escenògraf per aconseguir un tot orgànic en l'espectacle i una atmosfera adequada a la l'[[obra]], és una conquesta de l'època moderna.

=== Edat Modernamoderna ===

El [[renaixement]] ens dóna per primera vegada un teatre (l'Olímpic de [[Vicenza]], 1585, obra de l'arquitecte [[Andrea Palladio]]) un escenari de fusta, síntesi grandiosa de l'estètica arquitectural de l'escenografia de l'època, i que consistia que la decoració estigués disposada segons els cànons [[Art|artístics]] de la perspectiva lineal. Columnes corínties, [[baix relleu]] s, [[estàtua|estàtues]] s, i cornises adornen la façana escènica. Enmig s'obre la porta major, o porta realreial, segons [[Vitrubio]], perquè només els actors principals apareixien per ella, a manera del teatre grec. A través delde val'obertura es veuen palaus de relleu aplanat, reduïts en perspectiva, formant un carrer que sembla ser la de [[Tebes (Grècia)|Tebes]], perquè aquesta va ser la ciutat en què va regnar Èdip, i amb la tragèdia del mateix nom es va inaugurar el teatre. La il·lusió òptica de l'extensió del carrer és completa. Paulatinament va seranar transformant-se la decoració fixa en mòbil, i l'escena va tenir una època majestuosa i brillant tant ena [[Itàlia]] com a [[França]]. L'òpera va participar en el desenvolupament, doncs era un gènere que reclamava gran presentació i suport econòmic. Però perquè aquestes noves conquestes cobressin importància era necessari que l'arquitecte, que era al seu torn constructor i pintor, fosanés deixant pas als [[escenògraf]]s, és a dir, als especialitzatsespecialistes en l'art de crear climes escènics.

[[Imatge: Bibiena Stage Set Garden.jpg|thumb|200px|Parc en una escenografia de Galli Bibiena]] ElsLa família Galli Bibiena ([[1659]] - [[1743]]) van fer la troballa d'aconseguir i llançar la nova perspectiva pictòrica, de manera que la l'[[arquitectura]] no només es veiés de front, sinó que ens oferís aspectes des de diferents [[Angle|angles]]. D'aquesta manera va néixer un tipus nou d'escenògraf pintor. La il·luminació escènica també havia d'ajudar en les conquestes de l'escenografia. Les [[candileja]]sbateries de llums van ser una innovació del segle XVII.

Durant el [[teatre romàntic|romanticisme]], l'escenografia viu una etapa de plenitud. El nom més destacat d'aquest període és [[Francesc Soler i Rovirosa]], el primer en experimentar amb la [[electricitat|llum elèctrica]] el [[1874]]. A [[Alemanya]], coneix de primera mà l'escenografia que es fa de les obres de [[Richard Wagner]] al teatre de [[Bayreuth]] i és un dels artistes que més intenta adaptar-la al [[història del teatre català|teatre català]].<ref name="mae3">{{citar ref |títol =Escenografia |editor =[[Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques]] |obra =Web del museu |data =2012 |url =http://viatge.cdmae.cat/index.php?option=com_k2&view=item&id=11:escenografia&Itemid=2&lang=ca |consulta = 26 d'octubre 2012 }}</ref>

Els deixebles més reconeguts de Francesc Soler i Rovirosa són [[Fèlix Urgellès]], [[Maurici Vilomara]], [[Joan Morales]] i [[Salvador Alarma]]. L'escenografia generarà una escola que arriba finafins a mitjans delmitjan [[segle XX]] de la mamà de [[Josep Mestres Cabanes]].<ref name="mae3"/>

Els tallers on es construeix l'escenografia, l'època d'esplendor dels quals va del 1850 al 1950, s'ubiquen originàriament al mateix teatre, d'altdalt de l’escenari. Més tard, per tal de poder atendre les peticions d'altres teatres, els escenògrafs s'instal·len en antics teatres o grans locals. La seva estructura condiciona la productivitat i és necessari que disposin de molta alçada per desplegar els [[teló|telons]], lloc per guardar els estris, una bona il·luminació i sobre tot un pont o passadís per poder veure tot el decorat des de dalt.<ref name="mae3"/>

[[Imatge: View of a performance on stage from the wings.jpg|thumb|220px|Representació vista entre bastidors, en l'actualitat]] Tot contribueix a la formació de les noves tendències escenogràfiques perquè els problemes deixin de ser d'ordre exterior. Les habitacions es tanquen amb parets i plafons, perquè el naturalisme exigeix ​​una realitat ambient que no s'aconsegueix amb bastidors i telons de fons. El gas substitueix la il·luminació a [[vela (il·luminació)|vela]] i oli. El 1887, el Teatre Lliure d'Antoine, a París, buscava la veritat en el decorat fent aparèixer una font de la qual brollava aigua durant la representació. Les estètiques se succeeixen com les teories,; així veiem com el simbolisme necessita d'una nova fórmula (1890): '' La decoració ha de ser una pura ficció ornamental que completi la il·lusió per les seves analogies de color i de línies amb el drama ''. Pintors com [[Maurice Denis]] i [[Odiló Redon]] es van adherir a aquest principi i un home de teatre com Lugné-Poé va donar el seu talent a les iniciatives del moment en '' teatre de l'Oeuvre '' (1892).

Tots els ballets de [[Diaghilev]] (1909) descobreixen escenògrafs de la talla de Backs, Benois i Roerich. A Alemanya es treballava amb entusiasme sota les directives de [[Max Reinhardt]], i de [[Constantin Stanislavski|Stanislavsky]], director del Teatre d'Art de [[Moscou]] i una de les figures de l'avantguarda. A Anglaterra existia [[Gordon Craig]], un geni del teatre, que lluitava per donar un estil a l'escenari perquè no es confongués amb la realitat. [[Adolfo Appia]] i [[George Fuchs]] projectaven iniciatives profundes.

Tot estava preparat per recollir lesels grans avantatges que aportava l'electricitat. La transformació havia arribat. Existia de fet una llum que podia exaltar el color, projectar ombres, crear atmosferes no conegudes fins llavors i donar relleu al corpori en l'escena.

Els russos han tingut sempre el sentit del teatre. EnA [[Rússia]] va ser on els [[Ballets Russos]] de [[Sergei Diaghilev]] van néixer, revelant-nos l'escenografia de [[Shéhérazade]], la influència va durar més de deu anys en la decoració teatral.

Després de la [[Revolució d'Octubre de 1917]] el teatre rus aconsegueix un gran desenvolupament. El teatre d'Estat de Meyerhold és un dels més audaços laboratoris de ''mise en scène'' de la Rússia Sovièticasoviètica. Cal no oblidar tampoc alel Teatre Kamerny, alel Stanislavski, alel Habima i les realitzacions assolides per Tairov.

* [http://www.uic.es/en/scenography Màster 's Degree in Urban Scenography in Barcelona]