Càndid o l'optimisme: diferència entre les revisions

En un gènere tan pròxim a la forma d'escriure tècnica, molt seriosa i suposadament objectiva com són els escrits de filosofia (els textos d'[[Aristòtil]] i de [[Hegel]] en són alguns dels exemples més evidents), la novel·la destaca per la seva fina [[ironia]]. Cal destacar que aquest tret sol abundar més en gèneres com l'[[obra de teatre|obres de teatre]] i els [[conte]]s literaris. Quant aal la conreacióconreu de contes d'estil filosòfic, es pot dir que aquests són més aviat rars. En trobem en comptades ocasions. Però ''Càndid'' i alguns escrits de [[Plató]] i de [[Sartre]], entre altres exemples, s'adscriuen dins d'aquest gènere.

El missatge [[ètica|ètic]], [[moral]] i filosòfic que defensa Càndid (ben propi del pensament general de Voltaire) és el següent: l'optimisme metafísic és ridícul i completament inversemblant; la realitat dels temps de Voltaire és tràgica i, si hom vol pensar sobre ella-hi, aquest pensament només dóna lloc al pessimisme. "Els savis" volen vendre una visió del món en la que "tot va bé", i no la real, on tot va malament. Només en el món de [[El Dorado]] (un món fora del món convencional i conegut, que Càndid acaba coneixent) hom pot trobar la riquesa i la [[felicitat]]. I al final, la solució que queda (o, almenys, és la que proposa en Càndid, o com a màxim, la que acaba adoptant al final del llibre) és oblidar-se de la crua i irreparable solució del món, i refugiar-se en el cert confort de la feina i la disciplina.