Lleialtat lingüística: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot treu puntuació penjada després de referències |
Cap resum de modificació |
||
Línia 4:
A més a més, la lleialtat lingüística i aspiracions nacionalistes no han de tenir forçosament finalitats paral·leles, perquè la defensa de l’estructura i de l’ús d’una determinada llengua no implica, necessàriament, l’existència de tals pretensions. La lleialtat lingüística es genera en les situacions de contacte de la mateixa manera que el nacionalisme es desenvolupa en les fronteres ètniques. Per tant, la comparació entre lleialtat lingüística i nacionalisme no significa que siguin dos conceptes que vagin sempre units. [[Uriel Weinreich]] va formular el concepte de 'lleialtat lingüística' per descriure una realitat en el camp del llenguatge que seria equivalent al concepte de 'nacionalisme' en el de nacionalitat. Això no obstant, segons aquest autor, es pot donar una defensa de les estructures i dels usos d'una llengua sense tenir aspiracions nacionalistes. De fet, com indiquen [[Mollà]] i [[Viana]] (1989) nacionalismes com l'irlandès i el basc no impliquen una actitud de lleialtat lingüística explícita.
==Antecedents==
Uriel Weinreich (1953) <ref>T. Mollà; A. Viana (1989). Curs de sociolingüística. Alzira: Bromera, vol. 2., 28.</ref> va escriure: “la lleialtat lingüística, com el nacionalisme, designaria l'estat mental en què la llengua (com la nacionalitat), en tant que ens intangible, i en contrast amb altres llengües, assumeix una posició elevada en una escala de valors, posició que necessita ser defensada”. Per tant, es tracta d'una actitud lingüística conscient que té com a objectiu mantenir, d'una banda, l'estructura i el vocabulari de la seva llengua davant la interferència lingüística i, de l'altra, el seu ús en tots els àmbits davant d'una possible substitució lingüística.
==Conseqüències lingüístiques==
La lleialtat lingüística explícita suposa el rebuig a les interferències, una actitud de defensa enfront de la llengua dominant o veïna i l'adhesió a la [[varietat estàndard]] que aglutina els parlants i en permet l'ús en tots els àmbits.
Línia 20:
==Referències==
{{MR|data=maig de 2013}}
* Gibert, Q. (2010). «La Norma de Convergència del Català al Castellà». A: Llengua Nacional, 70,
* Mesthrie, R. (2001). Concise encyclopedia of sociolinguistics. Amsterdam/Nova York/Oxford: Shannon; Singapur/Tòquio: Elsevier
* Mollà, T. (2002). Manual de sociolingüística. Alzira: Edicions Bromera.
* Mollà, T.; Viana, A. (1989). Curs de sociolingüística. Alzira: Edicions Bromera, vol. 2.
* Ruiz, F.; Sanz, R.; Solé, J. (2001). Diccionari de sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
* Sedó, J. (2006). «Deu bones raons per a parlar sempre en català». A: Llengua Nacional, 54,
* Sedó, J. (2006). «Continuo pensant que en són deu». A: Llengua Nacional, 55,
* Vila, F. X.; Galindo, M. (2012). «Sobre la història i l’extensió de la norma de convergència lingüística a Catalunya». Barcelona: * * Institut d’Estudis Catalans. (http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000187%5C00000076.pdf)
* Weinreich, U. (1953). Llengües en contacte. Traducció de Francesc Martínez Marco (1996). Alzira: Edicions Bromera.
| |||