Revisió del 17:50, 25 març 2013 modifica PereBot (discussió \| contribucions) Bots 928.857 edits m Robot afegint {{Commonscat\|Vicente Risco}} a partir de gl:Vicente Risco ← Edició anterior		Revisió del 15:37, 27 juny 2013 modifica desfés Imxavitooh (discussió \| contribucions) Autopatrullats 6.378 edits Cap resum de modificació Edició següent →
Línia 1: '''Vicente Martínez Risco i Agüero''' ([[~~Orense~~Ourense]], [[1884]] - [[1963]]) fou un intel·lectual [[Galícia\|gallec]] del [[segle XX]], membre del [[grup Nós]]. Una de les figures més importants i complexes de la història de la [[literatura gallega]]. Procedent d'una família acomodada, d'un gran nivell cultural, l'aportació del qual a la literatura gallega va conformar les bases del [[nacionalisme gallec]] i de la nova narrativa gallega. == Primers anys == [[Fitxer:Ourense casa natal Risco-Pedrayo 1.jpg\|thumb\|200px\|Casa natal de Vicente Risco a ~~Orense~~Ourense]] Fill d'un funcionari d'Hisenda, Risco va ser un nen de salut delicada, amic des de la infància de [[Ramón Otero Pedrayo]], en [[1899]] acaba el batxillerat. Va estudiar dret per lliure en la [[Universitat de Santiago de Compostel·la]], es va llicenciar en 1906 i ingressàa en el cos de funcionaris d'Hisenda, amb destinació a ~~Orense~~Ourense. En aquests anys participa en la tertúlia que dirigiria [[Marcelo Macías]] en la Comissió de Monuments, en la qual s'ajuntaven intel·lectuals com [[Julio Alonso Cuevillas]] o [[Arturo Vázquez Núñez]] i que va influir en la vocació literària de Risco. Les lectures dels decadentistes francesos i anglesos el posen en contacte amb l'[[ocultisme]] i l'orientalisme, estudiant el [[budisme]] i afiliant-se al [[teosofisme]]. En 1910 Risco entra en la redacció del periòdic local, ''[[El Miño]]'', en el qual escriu articles filosòfics i d'actualitat amb els pseudònims de '''Rujú Sahib''' i '''Polichinela''' i literaris amb el seu propi nom. Admirador de [[Rabindranath Tagore]] el dóna a conèixer en els cercles d'~~Orense~~Ourense. Al febrer de 1912 Risco coneix a [[Castelao]] i plasma un dels seus discursos a ''El Miño'', però Risco es mantindrà encara lluny del moviment galleguista. En [[1913]] va a [[Madrid]] per a estudiar magisteri, allí serà alumne de [[José Ortega y Gasset]], tracta a [[Ramón Gómez de la Serna]] i [[Luis de Hoyos Sáinz]] i retorna al [[catolicisme]]. En 1916 acabats els seus estudis retorna a ~~Orense~~Ourense com a catedràtic d'història de l'Escola Normal. En 1917 funda amb [[Arturo Noguerol Buján]] la revista literària ''[[La Centuria]]'', que es convertirà en un antecedent, per la gent que col·labora en ella, de la revista ''[[Nós]]''. ==Descobriment del galleguisme == A la fi de 1917 Vicente Risco entra a les [[Irmandades da Fala]] sota la influència d'[[Antón Losada Diéguez]], el 18 de desembre de 1917 pronuncià el seu primer discurs en gallec, en un acte de suport a [[Francesc Cambó]], en la campanya per a les eleccions parlamentàries de 1918. Risco amb el grup d'~~Orense~~Ourense participa en nombroses trobades en el districte de [[Celanova]], encara que no s'assoleixen bons resultats l'experiència li serveix com a estímul. Al juliol de [[1918]] surt l'últim dels set nombres de ''La Centúria'' i Risco comença a col·laborar en ''[[A Nosa Terra]]'', Risco s'esforçarà per donar-li un nou impuls a la literatura gallega amb articles sobre [[Arthur Rimbaud]], [[Paul Verlaine]], [[Apollinare]] o [[Omar Khayyam]]. En poc temps Risco es converteix en l'ideòleg i capdavanter del nacionalisme gallec, i ja al novembre de 1918 té una actuació destacada en la [[Primera Asemblea Nacionalista]]. En 1920 publica el llibre ''Teoria do nacionalisme galego'', considerat el text fundacional del nacionalisme gallec, ja en 1918 havia publicat un article amb el mateix nom, on ja s'esbossaven les idees que ara recopila en el llibre, Risco recull el llegat de [[Manuel Murguía\|Murguía]] (de qui publicarà una biografia en [[1933]]) i ho combina amb el irracionalisme filosòfic, el determinisme geogràfic, el neotradicionalisme i l'etnografía, i defineix una nació com un fet natural basat en la terra, la raça, la llengua, l'organització social, la mentalitat i el sentiment. Afirma la pertinença de Galícia a la civilització atlàntica i cèltica. En 1920 apareix la revista [[Nós]], hereva de ''La Centúria''. Risco hi va escriure més de 100 col·laboracions fins al seu tancament el juliol de 1936, i des d'ella es renovarà la literatura gallega. Risco també dirigeix la secció d'etnografía del [[Seminario de Estudos Galegos]]. En 1922 contreu matrimoni amb María Carme Fernández Gómez, procedent de la petita burgesia d'[[Allariz]], en 1923 té la seva primera filla, que morirà en 1926. En 1923 neix [[Antón Risco]]. Risco recolza en un primer moment la [[Dictadura]] de [[Miguel Primo de Rivera]], la considera una oportunitat per a desmuntar el sistema caciquil i accepta un lloc de diputat provincial a ~~Orense~~Ourense pensant en una possible instauració d'una mancomunitat com a [[Catalunya]]. Després de la ruptura amb la Irmandade da Fala da Coruña i ''A Nosa Terra'' Risco escriu per a ''Rexurdimento'', l'òrgan de la [[Irmandade Nazonalista Galega]], encara que que al poc temps reprèn les seves col·laboracions en ANT, que tractaran sobre temes culturals, només el 1928 torna a escriure sobre temes polítics per a demanar el retorn al [[sistema parlamentari]]. A l'abril de 1930 marxa a [[Berlín]] per a seguir un curs de etnografía a la [[Universitat de Berlín]], els quatre mesos que passa en [[Alemanya]] el marquen ideològicament cap a un pensament més conservador i catòlic, Risco va escriure les cròniques del seu periple europeu en unes cròniques per a ANT que posteriorment recolliria en el llibre ''Mittleuropa'' (1934). Línia 16: En la VI Asemblea Nacionalista (La Corunya, 1930) Risco es va mostrar partidari de la conversió de les Irmandades da Fala en un partit polític, i amb vista a les [[eleccions generals espanyoles de 1931\|eleccions a les Corts Constituents de 1931]] va fundar amb [[Ramón Otero Pedrayo]] el [[Partido Nazonalista Repubricán de Ourense]]. Otero Pedrayo va obtenir l'acta de diputat, però Risco, amb 19.615 vots, va quedar fora de les Corts, el que seria el començament de la pèrdua d'influència en el si del galleguismeo en favor de Pedrayo i Castelao. El 25 d'octubre de 1931 va encapçalar un grup de galleguistes que van publicar un manifest d'afirmació catòlica, contra del que consideraven una persecució de l'[[Església Catòlica]] pel règim republicà. Malgrat ser escollit en la I Assemblea del [[Partit Galleguista (històric)\|Partit Galleguista]] membre del seu Consell Executiu, va estar en conflicte permanent amb el partit a causa de la seva falta d'interès per la política activa, el seu escàs entusiasme per la democràcia, i al seu rebuig de qualsevol col·laboració amb l'esquerra. En 1933 va publicar ''Nós, us inadaptados'', on va mostrar la seva concepció cíclica i espiritual de la història. En la III Assemblea del PG (octubre de 1935), Risco va acceptar la col·laboració puntual amb l'esquerra, per a evitar el desmembrament del PG. Al gener de 1935 va publicar un article al ''Heraldo de Galícia'', en el qual va fer una crida per a reconquistar Galícia per a Déu, i en un enfrontament obert amb els dirigents del seu partit no va assistir a la IV Assemblea del PG a [[Monforte de Lemos]], en la qual es van ratificar els acords amb l'esquerra. En l'Assemblea Extraordinària de Santiago de febrer de 1936 en el qual el PG es va sumar al [[Front Popular (Espanya)\|Front Popular]], Risco es va unir al grup de galleguistes de dreta, el maig de 1935 va crear la Dreta Galleguista de Pontevedra i va sortir del PG per a dirigir la [[Dereita Galeguista]]. El [[13 de juny]] de [[1936]], quan va començar la campanya pel [[Projecte d'Estatut d'Autonomia de Galícia de 1936\|Estatut d'Autonomia de Galícia]], Risco va fer campanya activa a favor del sí, però no li agradava la situació política que considerava un perill per a l'Església Catòlica i quan es va produir la [[pronunciament del 17 i 18 de juliol de 1936\|revolta de l'exèrcit]] el juliol de 1936, Risco va callar a pesar de l'assassinat o empresonament de molts dels seus amics i companys galleguistes. El [[30 d'agost]] de [[1936]] Risco va participar com a director de l'Escola Normal d'~~Orense~~Ourense en la reposició solemne del crucifix en l'escola organitzat per les autoritats franquistes. Des de 1937 va dirigir ''Misión'', cofundat amb Otero Pedrayo. Però des de 1938 va començar a col·laborar amb ''La Región'' amb articles al servei dels revoltats, consumant-se el que els seus antics companys a l'exili van considerar una traïció als ideals galleguistes, simbolitzada en la frase que Castelao va deixar en ''[[Sempre en Galiza]]'': "dicía Risco, cando Risco era alguén". == Franquisme == En 1940 publica el treball etnográfic ''El fin del mundo en la tradición popular gallega'' i en 1944 el llibre ''Historia de los judíos desde la destrucción del Templo''. Resideix durant un temps a [[Pamplona]] i col·labora amb ''El Pueblo Navarro''; en 1945 es trasllada a Madrid, on col·labora amb ''El Español'', ''Pueblo'' i ''La Estafeta Literària'' i publica en 1947 ''Satanàs. Biografia del Diablo''. Torna a ~~Orense~~Ourense en 1948. Gràcies als esforços dels seus amics galleguistes [[Ramón Otero Pedrayo]] i [[Francisco Fernández del Riego]], Risco torna a escriure en gallec en el seu estudi d¡'~~tnografía~~etnografía per a la ''Història de Galiza'' dirigida per Otero Pedrayo, en la traducció de la novel·la de [[Camilo José Cela]], ''La família de Pascual Duarte'', realitzada en 1951 i en el relat ''Sursumcorda'' (1957). Però serà el castellà la llengua que utilitza en el nombre 2 de ''Grial'' i en la resta de la seva producció literària, entre la qual destaca ''La porta de palla'', que va ser finalista del Premi Nadal 1952, i que publica en 1953 amb gran èxit de crítica. Escriu també ''La tiara de Saitaphernes'', ''Gamalandafa'' i ''La verídica historia del niño de dos cabezas de Promonta'', que queden inèdites per falta d'editors interessats. Risco es jubila en 1954, però continua publicant treballs d'etnografia en la premsa gallega. En 1961 publica ''Leria'', recopilació de texts d'abans de la [[guerra civil espanyola]]. Risco morí el [[30 d'abril]] [[1963]] en el seu llit d'~~Orense~~Ourense, uns dies després que el govern franquista li concedís la Medalla d'Alfonso X. == Ideologia == El pensament polític de Risco es basa en la crítica romàntica a la modernitat, considerada com a decadència i abandó de les formes de vida més pures i legítimes, al mateix temps que exalta la irracionalitat, el misticisme i la religiositat popular, per això mateix rebutjarà la literatura realista. Risco també menysprea la [[civilització mediterrània]] i defensa el [[celtisme]] i [[atlanticisme]], per això mirarà [[Portugal]] i especialment [[Irlanda]] pel seu catolicisme i per la lluita victoriosa contra l'imperialisme anglès. La Galícia veritable és la tradicional, la dels llauradors i mariners, i aquesta és la Galícia en la qual es guarda l'essència de la raça, el sentiment religiós de la Terra. == Obra literària == La totalitat de l'obra literària de Risco va ser un trassumpte del seu pensament filosòfic i polític. El seu primer text literari és el relat breu ''Do caso que lle aconteceu o Dr. Alveiros'', centrat en el tema de l'esoterisme i la màgia. Les següents obres de Risco van estar basades en llegendes i tradicions populars, ''O lobo da xente'' (1923) i ''A traba de ouro i a trabe de quitrà'' (1925). De [[1926]] és el quadre dramàtic, ''A Coutada'' centrat en el sentiment de la terra i del retorn als orígens, als avantpassats. En 1927 va publicar en ''Nós'' alguns capítols d'una novel·la que no acabaria, ''Os europeus en Abrantes'', una sàtira contra alguns coneguts de la intel·lectualitat d'~~Orense~~Ourense. La seva única novel·la, ''O porco de pé'', mostra la seva concepció espiritual de la història, contrària al materialisme i al món modern. De 1928 és l'obra de teatre ''O bufón del-Rei''. ==Obres==

Vicente Risco: diferència entre les revisions