Irlanda celta: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 87:
[[Fitxer:Vikingshipmini.jpg|right||thumb|250px|Model d'una típica embarcació vikinga.]]
[[Fitxer:Round tower Antrim Ireland.jpg|thumb|250px|[[Torre irlandesa]] a [[Antrim]].]]
[[Turgesius|Thorgest]] (en llatí ''Turgesius'') va ser el primer [[víking]] a intentar fundar un regne irlandès. Va pujar pels rius [[riu Shannon|Shannon]] i [[riu Bann|Bann]] i va crear un regne abastant [[Ulster]], [[Connacht]] i [[Meath]] que va durar des de [[831]] fins a [[845]]. En 845 va ser assassinat per [[Malachy]] (Maelsechlainn), rei de [[Meath]].
En [[848]] Malachy, llavors [[Gran rei d'Irlanda]], va derrotar a un exèrcit escandinau a [[Sciath Nechtain]]. Sostenint que la seva lluita era aliada de la lluita cristiana contra els pagans va demanar suport a l'emperador [[Carles el Calb]], encara que sense resultats.
Línia 103:
== La invasió cambro-normanda ==
{{AP|Invasió normanda d'Irlanda}}
[[Fitxer:Ireland 1300.png|thumb|350px|Irlanda en el 1300, els territoris verds són els poblats pels pobles cèltics, els blaus els governats per normands.]]
[[Fitxer:Ireland 1450.png|thumb|350px|Irlanda en 1450, el territori poblat per celtes està pintat de verd, el dels normando-cèltics, descendents dels [[cambro-normand]]s en blau i el de les forces angleses en vermell.]]
Des que [[Irlanda]] fos cristianitzada en el [[segle VI]] després de Crist, l'illa va rebutjar el poder del Vaticà en assumptes religiosos i no pagava delmes a [[Roma]]. El papa [[Adrià IV]], l'únic papa anglès, va emetre una [[butlla papal]] en [[1155]] atorgant-li a [[Enric II d'Anglaterra]] la [[Laudabiliter|autorització per envair Irlanda]] en resposta a no reconèixer el [[dret romà]]. Els següents reis titulars anglesos van mantenir la sobirania del Vaticà sobre la [[Illa d'Irlanda|illa]].
En 1166, després de quedar-se sense la protecció del «[[Gran rei d'Irlanda|Rei Suprem]]» [[Muirchertach MacLochlainn]], el rei de [[Leinster]], [[Diarmait Mac Murchada]], va ser exiliat de la illa per una confederació de forces irlandeses sota el nou «Rei Suprem», [[Ruaidrí Ua Conchobair|Ruaidhiri mac Tairrdelbach Ua Conchobair]]. Escapant primer a [[Bristol]] i després a [[Normandia]], Diarmait va obtenir el permís d'[[Enric II d'Anglaterra]] per usar els seus homes en la campanya de recuperació del seu regne.<ref>{{citar web |url=http://www.ebooksread.com/authors-eng/arthur-ua-clerigh/the-history-of-ireland-to-the-coming-of-henry-ii-hci/page-40-the-history-of-ireland-to-the-coming-of-henry-ii-hci.shtml|títol=The history of Ireland to the coming of Henry II |dataaccés=2 de novembre de 2012 |nom=Arthur Ua Clerigh |idioma=[[anglés]]}}</ref >El següent any ja havia n¡obtingut el favor i en 1169, les forces [[cambro-normand]]es, gal·leses i flamenques desembarcaven a la illa, reprenent veloçment Leinster i les ciutats de [[Waterford]] i [[Dublín|Dubh Linn]]. El líder de l'exèrcit cambro-normand, [[Richard de Clare]], es va casar amb la filla de Diarmait, [[Aoife de Leinster|Aoife]], i va ser nomenat hereu del regne de Leinster. Això va causar la consternació d'Enric II, que no veia bé l'establiment d'un regne cambro-normand a Irlanda. Per això, va acordar visitar Leinster per establir la seva autoritat.
Enric va desembarcar en 1171, proclamant Waterford i [[Dublín|Dubh Linn]] ciutats reials.<ref>{{citar web |url= http://www.newadvent.org/cathen/15642c.htm |títol=William the Conqueror |dataaccéso=12-01-2009 |autor=Dennis McCarthy |editorial=Robert Appleton Company |idioma=anglès}}</ref> El successor d'Adrià IV, [[Alexandre III (papa)|Alexandre III]], va ratificar la sobirania d'Enric d'Irlanda en [[1172]]. El [[Tractat de Windsor (1175)|Tractat de Windsor]] de 1175 entre Enric d'Anglaterra i [[Ruaidrí Ua Conchobair|Ruaidhirí]], mantenia Ruaidhirí com a «[[Gran rei d'Irlanda|Rei Suprem d'Irlanda]]» però especificava el govern d'Enric II a Leinster, Meath i Waterford. De totes maneres, una vegada que Diarmait i Richard de Clare van morir, Enric va tornar a Irlanda i Ruadhirí, no podent contenir als seus vassalls, va perdre ràpidament el control de la illa.
Enrique li va cedir la seva part d'Irlanda a [[Joan I d'Anglaterra|el seu fill]] en 1185, obsequiant-lo amb el títol de [[Senyor d'Irlanda]]. Est va mantenir el nou títol, però el Regne d'Anglaterra i el Senyoriu d'Irlanda van constituir territoris legal i personalment separats. De tota formes, quan [[Joan I d'Anglaterra|Joan]] inesperadament va succeir al seu germà com a rei d'Anglaterra en 1199, el [[Senyoriu d'Irlanda]] va perdre bona part del seu territori en la seva unió personal amb el [[Regne d'Anglaterra]].
En [[1261]], la debilitat del senyoriu anglonormand es va posar de manifest després d'una sèrie de derrotes militars. En aquesta situació caòtica, els senyors locals irlandesos reconquistaren grans extensions de terra. La [[Guerres Bruce d'Irlanda|invasió]] de [[Edward Bruce]] en el 1315-18 sumada a la [[Gran Fam de 1315-1317|Gran Fam]] d'aquests anys va afeblir l'economia normanda. La [[Pesta Negra]] va arribar a Irlanda en 1348. Atès que molts dels ciutadans anglesos i normands d'Irlanda habitaven a les ciutats, la plaga els va afectar més a ells que als nadius irlandesos, que vivien en assentaments rurals. Després que hagués passat, la llengua gaèlica i els costums irlandesos van tornar a dominar el país. El terreny controlat pels anglesos es va reduir fins a la Palissada, un àrea fortificada al voltant de Dublín. Fora de la Palissada, els senyors hiberno-normands es casaven amb famílies gaèliques, adoptaven la cultura irlandesa i s'aliaven amb els nadius en assumptes militars i polítics en el que respectés al Senyoriu d'Irlanda.
Per tractar de frenar aquest procés de gaelització, les autoritats de [[la Palisada]] van promulgar els [[Estatuts de Kilkenny]] en [[1366]]- vetant als descendents d'anglesos la possibilitat d'aprendre irlandès, vestir amb abillaments irlandesos o practicar l'[[exogàmia]], casant-se amb nadius irlandesos. El govern de Dublín posseïa poca autoritat real. Al final del [[segle XV]], l'autoritat central anglesa havia desaparegut del tot. Els interessos d'Anglaterra es van bolcar en altres assumptes, com la [[Guerra dels Cent Anys]] o la [[Guerra de les Dues Roses]]. Al voltant del país, els senyors locals cèltics o normando-cèltics van començar a expandir els seus territoris i els seus poders a costa del govern sa [[Dublín]].
== Fi de l'ordre cèltic ==
En [[1536]], [[Enric VIII d'Anglaterra]] va decidir reconquerir Irlanda i tornar a col·locar-la sota el govern anglès. La dinastia Fitzgerald de Kildare, que havia exercit domini efectiu sobre el senyoriu d'Irlanda des del segle XV s'havia convertit en un aliat poc fiable i Enric va resoldre tornar a posar a Irlanda sota el govern anglès per evitar que Irlanda es convertís en epicentre de futures rebel·lions o invasions estrangeres a [[Anglaterra]], emprant per a això la política de [[rendició i reconcessió]] de terres.
== Referències ==
| |||