|
== Usos ==
[[Fitxer:Salade de Pissenlit.jpg|esquerra|thumb|Amanida de dent de lleóxicoia amb cansalada (recepta tradicional de [[Lorena]] molt popular a tota [[França]]).]]
Sembla raonable estimar que totes les espècies de dent de lleóxicoia són comestibles. Les seves fulles es mengen tradicionalment en [[amanides]] especialment al sud d'[[Europa]] i també al sud de la mar [[Mediterrània]], tot i que de vegades l'espècie predilecta per a menjar canvia segons el lloc, sent habitualment de fet la més estesa localment. Per exemple, a [[Anatòlia]] es prefereixen les fulles de ''Taraxacum serotinum'', al nord-oest de la mediterrània el ''T. obovatum'' i a [[Grècia]], [[Xipre]] i [[Creta]] el ''T. hellenicum''. Un exemple d'amanida tradicional amb fulles tendres de dent de lleóxicoia és, a Xipre, aquestes amb ceba, olives i pa. A Creta l'''agrioradiko'' és una amanida a la qual les fulles tendres de dent de lleóxicoia es bullen prèviament.<ref name=couplan>''Le régal végétal: Plantes sauvages comestibles'', de François Couplan. Edicions Ellebore, [[2009]]. ISBN 978-2-86985-184-9 {{fr}}</ref>
S'usa com a planta medicinal des de l'antiguitat.<ref name=couplan/> A la medicina casolana tradicional se li atribueixen nombroses propietats medicinals a aquesta planta. Per exemple, la infusió de les flors, així com la melmelada d'aquestes, és usada per al mal de gola, menjada directament o ensucrant una infusió o llet calenta, igual que la mel.
=== Gastronomia ===
La planta sencera és comestible. Les [[arrel (botànica)|arrels]] són amargues, però tanmateix es mengen crues o bullides, com a aperitiu o acompanyament, per exemple. Es cullen durant el període de repòs de la vegetació. A [[Sicília]] les arrels de dent de lleóxicoia es mengen tradicionalment bullides i amanides amb oli d'oliva i al [[Japó]] es tallen a trossos, es salten a una paella i s'amaneixen amb salsa de soja, amb la qual s'acaben de coure uns minuts. Amb les arrels torrades es fa un [[succedani alimentari|succedani]] de [[cafè]].<ref name=couplan/>
Les seves [[fulla|fulles]] també tenen usos gastronòmics a tota Europa i es poden menjar crues, per exemple en amanida, bullides, fregides, en [[sopa]] (típicament a [[Itàlia]]), com a farciment de [[ravioli]]s o en [[truita d'ou|truita]]. A [[Polònia]], una preparació culinària molt habitual fins a començaments del [[segle XX]] eren les fulles de dent de lleóxicoia bullides i escorregudes, barrejades amb llet i patata. En general, les fulles joves i tendres es poden menjar crues però quan són més madures comencen a amargar, cosa per la qual se solen ja menjar cuites.<ref name=couplan/>
Les [[poncella|poncelles]] es mengen i es conserven en vinagre (països eslaus) o en sal (Sicília) de la mateixa manera que les tàperes. Una altra manera de menjar-les, per exemple a [[Occitània]], és fregir-les en oli d'oliva i fer-ne una truita. També les [[inflorescència|inflorescències]] obertes es poden menjar, en amanides, per exemple, i a més es solen usar per a fer licors; «vi de dent de lleóxicoia», una mena d'[[aiguamel]]; o en [[melmelada]], anomenada també, pel seu gust i aspecte, ''[[mel]] de dent de lleóxicoia'', i que és tradicional a molts indrets camperols d'[[Europa]].<ref>François Couplan. ''Véritable régime crétois'', de Edicions Ellebore, 2009 {{fr}}, ISBN 978-2-86898-936-9</ref> A [[Txèquia]] es fa una mena de dolç barrejant els pètals amb mel i deixant que hi donin gust durant un dia sencer, després la filtren i, d'una banda, la mel queda més perfumada, mentre que d'altra s'aprofiten els pètals barrejant-los amb nous picades, o recentment, altrament amb coco ratllat. La corol·la o part inferior de la flor, de color verd, és amarga, cosa per la qual se sol separar del pètals a moltes preparacions fetes amb flors de dent de lleóxicoia.<ref name=couplan/>
Com la majoria de vegetals, i més especialment les herbes, els valors de [[greix]]os, [[proteïnes]] i d'[[energia]] ([[calories]]) de la dent de lleóxicoia són molt baixos. Les fulles aporten principalment [[vitamines]] i minerals, de les quals destaca la [[provitamina A]], que hi és en una proporció, a igual quantitat en pes, setanta vegades major a la de les taronjes i el doble que als espinacs. També conté [[vitamina B1|vitamines B1]], [[vitamina B2|B2]], [[vitamina C|C]] i [[vitamina E|E]]; i quantitats significatives de sals minerals com el calci, potassi, fosfor, sodi, magnesi i ferro entre d'altres.<ref name=couplan/>
=== Cultiu ===
|
