Escultura grega: diferència entre les revisions

A la primera meitat del segle V aC l' escultura comença a experimentar nous camins, tot trencant amb la rigidesa compositiva dels [[Koúroi]]. S' evoluciona cap una més gran naturalitat de les formes, una captació major del moviment i una preocupació per explorar les emocions i diferents estats. La figura de l' home un esdevé definitivament el símbol de la bellesa per a l'art grec. Exemples: l'[[Efeb]] de [[Critios]], els relleus del temple d'Afaia a Egina o els de [[Zeus]] a Olímpia. A més d'aquests conjunts, aquest període ens ha deixat algunes impressionants figures de [[bronze]], dels pocs originals de bronze que es conserven. Exemples: L'[[Auriga de Delfos]], el [[Zeus del Cap Artemison]], així com també les figures d'[[atletisme|atletes]] o [[heroi]]s trobades al 1972 a [[Riace]].

Al [[segle IV aC]] s'accentua la tendència al [[realisme]] i es dóna més importància a l' expressió i al moviment, a l' hora que apareix el retrat individualitzat. L' artista més significatiu d'aquest període és [[Praxíteles]]. En la seva obra és molt característic la disposició de la figura, que recolza tot el pes en una cama i flexiona l' altra. La seva obra més reconeguda és l'[[Hermes amb Dionís infant]]. Lisip, és l'altre escultor d'aquest període. Proposa un nou cànon de proporcions ideals més esveltes que el de [[Policlet]], en una relació de cap cos d'1 a 8 (el de Policlet era d'1 a 7). També, utilitza recursos de certa teatralitat que obliguen a l'espectador a prendre una actitud més participativa en la comprensió de l'estàtua.

* Exagera l' esforç físic inflant i deformant els músculs.

* Es recrea en la nuesa tant la masculina com la femenina i l' efeminada (hermafrodites) i conrea temes nous o poc freqüents fins al moment (infantesa, vellesa, lletjor, deformitat, etc.).