Front Popular de Letònia: diferència entre les revisions

El [[2 de juny]] del [[1988]] un plenari d’artistesd'artistes es constituí en ''Latvijas Tautas fronte'' (Front Popular Letó), amb 207.000 socis; entre d'altres hi havia l'advocat Ilmars Bisher (1930), els lectors de la [[universitat de Riga]] [[Ivars Godmanis]] (1951) i [[Dainis Ivans]] (1955), el militar i filòleg [[Janis Jurkans]] (1948), Andrejs Pantalejus (1961), l’escriptorl'escriptor [[Janis Peters]] (1939), el metge Romualds Ražuks (1955), el jutge Andris Teikmanis (1959) i els advocats [[jueu]]s Mavreks Vulfsons (1918), Ruta Mariash i Abram Kletskin, i el periodista jueu Igor Movel. Al poc temps el seu nombre d'inscrits arribaria als 250.000 individus.

Sorgeix per donar suport a les reformes de [[Mikhaïl Gorbatxov]] i oposat als nacionalistes radicals. Entre els membres hi ha un terç de comunistes nacionals, però també ecologistes, vells dissidents, intel·lectuals independents i membres de grups religiosos. Foren nomenats portantveus Dainis Ivans i [[Sandra Kalniete]], i reclamaven la sobirania nacional sense abandonar l'[[URSS]]. Per això adreçaren un escrit Gorbatxov posant en dubte la legalitat de l’annexiól'annexió soviètica dels [[Països Bàltics]], demanen la publicació de les clàusules secretes del [[Pacte Ribbentrop-Molotov]], el reconeixement internacional i la creació d'un Comité Olímpic Propi. També faran un manifest en favor de la llengua, on reivindiquen el [[letó]] com a única llengua nacional i denuncien la degradació mediambiental a causa de l'envelliment de les instal·lacions industrials.

El [[5 de maig]] del [[1989]] el letó fou declarat ''llengua d’estatd'estat'', cosa que provocà les protestes d’und'un sector de russos. El 8 d'agost del 1989 es van modificar els articles de la constitució letona que feien referència als dret de vot a les eleccions locals, de manera que es limità el dret de vot als russos, ja que s’imposavas'imposava l’obligaciól'obligació de dos anys de residència per poder votar i cinc per a ser escollit. I el [[23 d'agost]] es va formar una [[Via Bàltica|cadena humana entre els tres estats bàltics]] [[Riga]]-[[Tallinn]]-[[Vilnius]] de 560 kilòmetres, patrocinada pel LTF, el [[Front Popular d'Estònia|Rahvarinne]] i el [[Sąjūdis]] contra el [[Pacte Ribbentrop-Molotov]] i a favor de la independència.

A començaments del 1990 es va anul·lar de la constitució soviètica letona el paper preponderant del [[Partit Comunista de Letònia|Partit Comunista]], malgrat les protestes del grup soviètic encapçalat per [[Alfrēds Rubiks]], es considera nul·la l'annexió soviètica i s’oficialitzas'oficialitza la bandera bicolor novament, de manera que onejarà a tots els edificis oficials. També s'aprovà el multipartidisme i es legalitzaren els primers partits polítics (LTF, [[Moviment per la Independència Nacional de Letònia|LNNK]] i [[Partit Socialdemòcrata Obrer Letó|LSDSP]]), i es convoquen les primeres eleccions democràtiques al Saima per al març. També des del mes de febrer oficialitzaren el poder escollir entre fer el [[servei militar]] obligatori soviètic o bé una prestació social substitutòria.

Durant el 1992 es van produir nombroses escissions dins el LTF, que donaran lloc a nous partits polítics de diferents tendències. Els principals seran la [[Via Letona]] de caire liberal, per [[Anatolijs Gorbunovs]], el [[Partit de l'Harmonia Nacional]], de caire centrista, de [[Jānis Jurkāns]], i alguns reconstituïren l'antiga [[Unió d'Agricultors Letons]], sota l’onclel'oncle net del president [[Kārlis Ulmanis]], [[Guntis Ulmanis]]. D'aquesta manera, es presentà molt afeblit a les [[eleccions legislatives letones de 1993]], de manera que només va treure 29.396 vots (2,63 %) i cap escó. Poc després canvià el seu nom pel de ''Kristīgā Tautas partija'' (Partit Cristià Popular) i finalment s'integrà dins la [[Unió Democristiana (Letònia)|Unió Democristiana]] (''Kristīgi demokratiskā savienība'').

* [[Carlos Taibo]] (1999) ''Las transiciones en Europa Central y Orienta''l La Catarata , Madrid