Anacoreta: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
modifico enllaços interns Egèria |
m claudàtor |
||
Línia 11:
L'eremitisme és el moviment de manifestació espiritual on les dones trobaren un primer camí de participació a l’església cristiana. Els seus orígens cal cercar-los en la tradició del desert com lloc i manera de cercar, apropar-se al transcendent a través de la fugida, el rebuig, el silenci, cercant l’aïllament de l’entorn i intentant aconseguir una sublimació espiritual. Aquest moviment de crida al desert, de vida ascètica i de solitud, és conegut com el dels Pares i Mares del desert. El trobem testimoniat al segle III tot i que potser abans en terres de l'[[Alt Egipte]], [[Palestina]], [[Síria]] i la [[Capadòcia]]. En tenim detalls directes escrits per [[Egeria|Egèria]] al text on descriu el seu viatge -''Pelegrinatge a Terra Santa''-, datat vers l'any 380.<ref name=dones>{{ref-llibre|títol=Eremistisme |lloc=Barcelona|editorial=[[Institut Català de les Dones]]|any=2013|url=http://www20.gencat.cat/portal/site/icdones/menuitem.4b491b5fa301c8a439a72641b0c0e1a0/?vgnextoid=28203041b4f5f110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=28203041b4f5f110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default |consulta=22 d'agost de 2013}} </ref>
{{cita|La tradició reconeix com a primers ermitants Pau de Tebes, Antoni d´Egipte i Maria Egipcíaca. Vers l´any 270, l´abat Antoni en fou orientador i guia. L’historiador C.H. Lauwrence comenta que a l’oest del delta del Nil i al desert, eren espais poblats per colònies d´eremites que vivien en centenars de coves individuals. A cada grup se’l denominava laura, camí, o passatge. Egèria ho descriu amb aquestes paraules: “en un petit altiplà, prop del santuari no hi havia altra cosa que innombrables ermites d’homes i dones. Vaig trobar allà una dona molt amiga meva, de la qual tothom, a Orient donava testimoniatge, una santa diaconessa de nom Martana, que jo havia conegut a Jerusalem, quan ella hi pujà per pregar; ella dirigia monestirs d’apotactites i verges| [[Egeria|Egèria]]|<refname=dones/>}}.
A Europa, el bosc va prendre la mateixa significació que el desert oriental. L’ideal de vida ascètica seguiren inspirant a individus i grups. A Europa s’estengué ben aviat. A França sorgiren grups eremítics en la regió del Loire i d´Aquitània; al sudest, a la Provença i a la vall del
A Catalunya les zones eremítiques se situaren al Pirineu: [[Vall d'Aran]], [[Ribargoça]] i [[Pallars]], amb eremitoris lligats a monestirs benedictins com Lavaix o ermites devotes o votatives; al voltant del [[Cadí]], amb ermites a redós de l’antic cenobi de [[Sant Sadurní de Tavèrnoles]]; al sud del Cadí i al [[Solsonès]]. I més tard a zones del [[Montsec]], al [[Montsant]], a [[Vallclara]], a [[la Segarra]] i [[Pla de Lleida]]. No es coneix el nombre d’ermites de deodades o devotes que d’alguna manera estaven a recer de l’orde benedictí. Entre els segles IX i XI quasi no hi ha monestirs de dones, comptant-ne tan sols 10 entre els anys 895 i 1328. Per contra, des del 785 a 1347, hi ha 114 monestirs d’homes. És sobretot a la zona de la Catalunya Nova —valls del [[Riucorb]], a la Segarra— que l’eremitisme de tipus contemplatiu donarà lloc més tarda a tota una xarxa de monestirs cistercencs femenins: [[Monestir de Vallbona de les Monges|Vallbona]], [[Monestir de Vallsanta|Vallsanta]], Tallat, la Bovera. Un fet però que es dóna també a d’altres zones, com és el cas del [[monestir de Valldonzella]] (Collserola) i el de [[Monestir de Valldaura|Valldaura]] (Berguedà).<ref name=dones/>
Serà doncs l’orde del Císter el que cercarà sortides conduïdes de l’eremitisme. A Catalunya en tenim una bona mostra, al llarg del segle XIII. Als que ja hem esmentat se li afegeixen: [[Santa Maria de Valldemaria]] (Maçanet de la Selva), [[Sant Feliu de Cadins]] (Cabanes), [[Santa Maria de Vallverd]] (Tragó de la Noguera), [[Santa Maria d’Eula]] (Millars, Rosselló), [[Santa Maria de Pedregal]] (Talladell, Urgell), [[Santa Maria de les Franqueses]] (Balaguer), [[Sant Hilari de Lleida]], [[Bon repòs]] (Morera del Montsant), [[Santa Magdalena de Montbenet i Sant Joan]] (Berga), [[Santa Maria de Manresa]] i [[Santa Susanna de Mercadal]] (Girona). En la majoria d’aquestes fundacions intervingueren, en el moment d’afiliar-se a l'Orde del Císter,
== Referències ==
| |||