|
'''''El banquet''''' o '''''Simposi''''' (en [[grec antic]] Συμπόσιον, ''Sympósion'') és un diàleg de [[Plató]] escrit cap al [[380 aC]] que versa sobre l'amor. Aquesta obra, al costat del [[Fedre (diàleg)]] va conformar la idea de l’''[[amor platònic]]''.
{{Diàlegs de Plató}}
La narració se situa durant el banquet organitzat pel poeta tràgic [[Agató]] per a celebrar la seva victòria en les festes [[Lenees]] <ref>Del 12 al 14 de Gamelió (Gener), dedicades a Dionís</ref> del [[416 a.C.|416 a. C.]] Després del menjar [[Erixímac]], proposa passar el temps en mutus discursos i a debatre un tema que [[Fedre (diàleg)|Fedre]] ha tingut en ment. Erixímac demana que cadascun dels convidats improvisi un elogi a [[Eros (fill d'Ares)|Eros]] ja que, segons comentaris de Fedre, sent aquest déu un dels més importants, rares vegades és encomiat com mereix.
És llavors el propi Fedre qui comença la sèrie, amb un encès elogi de l'amor, Eros, a qui considera el més antic i admirable dels déus. Després d'ell, el sofista [[Pausanies]] parla de la doble natura de l'amor, distingint entre un origen vulgar i l'altre que aspira al bell i el bo. Erixímac, el tercer a parlar, proposa una visió una mica més científica, entenent l'amor com a principi fonamental que, al costat de l'odi, domina a la natura i a l'home.
Segueix llavors el discurs d'[[Aristòfanes]], al que es deu sens dubte gran part de la fama de la qual gaudeix el Banquet. En ell s'introdueïxintrodueix un mite segons el qual, va haver-hi un temps en què la terra estava habitada per persones ''esfèriques'' amb dues cares, quatre cames i quatre braços. Tres sexes existien llavors: el masculí, descendent de el [[sol]], el femení, descendent de la [[terra]] i l <nowiki>'</nowiki>''andrògenandrogin'', descendent de la [[lluna]], que participava en ambdós. L'arrogància d'aquests éssers va provocar l'ira de [[Zeus]] que per a sotmetre'ls els va dividir amb el seu llamp, convertint-los en éssers incomplets i condemnant-los a anhelar sempre la unió amb la seva meitat perduda. Les tres formes de l'amor sexual queden així explicades: els heterosexuals són descendents d'éssers andróginosandrogins i els homosexuals provenen d'éssers completament masculins o femenins.
Després del bell discurs de Aristòfanes el torn arriba Aa Agató i després a [[Sòcrates]], que comença amb un irònic exordi en el qual adverteix que no elogiarà Eros faltant a la veritat sobre ell sinó que contarà el que sap de l'amor sense callar el que no sigui bell. Sòcrates explica que va ser instruït en assumptes amorosos per [[Diotima]], una sàvia dona de [[Mantinea]] la veracitat històrica de la qual no ha estat aclarida. El concepte central d'aquests ensenyaments és la sublimació de l'amor, procés pel qual l'amor a un cos bell ha de conduir-nos a estimar tots els cossos bells i després d'això a l'amor de totes les coses belles i de la Bellesa en sí que, per a Sòcrates i Plató, que parla a través d'ell, resulta idèntica al Bé.
El diàleg es tanca amb la bulliciosa entrada d'un embriac [[Alcibíades]] en la celebració. Aquest elogia llavors la figura mateixa de Sòcrates, lloant la seva temprança i la seva inclinació a la veritat, a la recerca de la qual viu consagrat. D'aquesta forma es mostra al lector com el propi Sòcrates és l'encarnació perfecta dels preceptes que ell mateix va exposar en el seu discurs. Com exemple, Alcibíades ens narra com, a pesar que llavors tota [[Atenes]] reconeixia la seva bellesa física, Sòcrates va refusar el tracte sexual amb ell.
|
