Obre el menú principal

Canvis

m
cap resum d'edició
El tractat fa referència només a les llengües emprades tradicionalment per ciutadans dels estats membres (excloent així les llengües utilitzades per immigrants procedents d'altres estats), les quals difereixen significativament de la llengua majoritària o [[llengua oficial|oficial]] de l'estat (excloent així el que l'estat membre vol considerar com a simple [[dialecte]] de la llengua oficial o majoritària). Les llengües objectes del tractat poden tenir tant una base territorial (és a dir, són parlades per poblacions de regions o àrees dins de l'estat) o bé són utilitzades per minories lingüístiques dins l'estat sencer (incloent així llengües com el [[jiddisch]] i el [[romaní (llengua)|romaní]], que s'utilitzen en àmplies àrees geogràfiques).
 
Es calcula que al voltant de 40 milions de ciutadans de la Unió utilitzen regularment una llengua regional o minoritària històrica.<ref>[http://ec.europa.eu/education/policies/lang/languages/langmin/regmin_es.html Lenguas regionales y minoritarias de la Unión Europea. Education and Training. 18 de juliol de 2007.]</ref> Segons informes de la [[UNESCO]] hi ha més de 30 llengües europees amenaçades,<ref>[http://www.euskarakultur.org/eke/images/gazteponen01.pdf [Josep Romeu i Bisbe]]. «Aplicación en el Estado Español de la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias», citat per: [http://www.euskarakultur.org/imagenes/publicaciones/gazteponen02.pdf PágCarta 39Europea de las lenguas regionales o minoritarias: una perspectiva sobre su apclicación {{es}}], pàgina 39</ref> pel que encara que s'utilitza el terme de [[llengua minoritària]] sol ser un [[eufemisme]] de [[llengua minoritzada]], que no són [[sinònim]]s.<ref>[http://blogs.publico.es/eldedoenlallaga/309/eufemismos-en-la-trastienda/ Javier Ortiz. El dedo en la llaga. 2 d'agost de 2008.]</ref>Els Estats escullen les llengües amb les que es comprometen i el grau a aplicar amb un mínim de trenta-cinc paràgrafs o apartats escollits.
 
Considerant que de forma indirecta la constitució de [[Bèlgica]] les estableix en descriure tres regions lingüistiques, hi ha setze estats europeus en què a les seves [[constitució|constitucions]] no fan referència a la seva llengua, aquests són [[Alemanya]], [[Bòsnia i Hercegovina]], [[Dinamarca]], [[Grècia]], [[Hongria]], [[Itàlia]], [[Luxemburg]], [[Islàndia]], [[Noruega]], [[Vaticà]], [[San Marino]], [[República Txeca]], [[Països Baixos]] i [[Regne Unit]]. Encara que algun d'ells sí s'inclouen disposicions de rellevància respecte de les llengües com a Luxemburg i [[País de Gal·les]] del Regne Unit. En la majoria [[de facto]] resulta oficial en tot el territori de varis d'ells: Alemanya ([[alemany]]), Dinamarca ([[danès]]), Grècia ([[grec]]), Hongria ([[hongarès]]), Itàlia ([[italià]]), Islàndia ([[islandès]]), Vaticà ([[italià]]) (observador en el [[Consell d'Europa]]), San Marino ([[italià]]), República txeca ([[txec]]), Països Baixos ([[neerlandès]]), Regne Unit, ([[anglès]]) i Suècia ([[suec]]).<ref>[http://www.ciemen.org/mercator/pdf/simp-vieytez.pdf Eduardo J. Ruíz Vieytez. Lenguas oficiales y lenguas minoritarias: cuestiones sobre su estatuto jurídicoa través del derecho comparado. 27-28 de febrero de 2004. Págs 10-11]</ref>
 
== Crítiques a l'aplicació de la Carta ==
[[Josep Romeu i Bisbe]], en aquell temps gerent del [[Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals|CIEMEN]], assenyala que són els Estats els que decideixen com tracten a les llengües regionals o minoritàries, sense considerar els drets dels parlants de les llengües i sense poder coercitiu per al seu compliment:
 
{{cita|Aquesta carta no es contempla des de la perspectiva política, ni dels drets de les minories, sinó des d'una perspectiva de patrimoni cultural.|<ref>{{format ref}} http://www.euskarakultur.org/eke/images/gazteponen01.pdf Josep Romeu. Aplicación en el Estado Español de la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias. Pág 35</ref>}}
86.652

modificacions