Marès: diferència entre les revisions

El '''marès''' és una [[roca sedimentària]] [[detrítica]] composta per grans de sorra cohesionats per un ciment natural de [[carbonats]]. Es forma per fossilització de les [[dunes]]. Fou molt emprat en la construcció d'edificis i murs de tancats de finques a les [[Illes Balears]], destacant la [[Seu de Mallorca]] i el [[Palau de l'Almudaina]].

Tècnicament, el marès no es realment una [[pedra arenosa|arenisca]] sinó una mescla de [[sorra|sorres]] fossilíferes (''calcoarenites i eolianites'') amb cimentació [[pedra calcària|calissa]] [[carbonats|carbonatada]] . Altres vegades presenta mescla de sorres i [[closca|petxines]] fòssils, arribant a vegades a trobar-se estrats purament formats per petxines fòssils, d'on s'obtenen peses de gran bellesa plàstica i duresa (''acopinyat''). Aquestes sorres marines es consolidaren en el període [[quaternari]].

Les característiques intrínseques del marès afavoreixen l'entrada d'aigua dins la pedra. La humitat, en el marès, és relativament estàtica i es troba permanentment instal·lada, i manté saturada o molt carregada d'aigua la seva estructura cavernosa marès durant llargues temporades, encara que amb variacions estacionals. A aquesta situació s'hi ha d'afegir l'existènciala presència de sals higroscòpiques, contingudes en l’aigua i que, juntament amb l’entramat capil·lar del marès, fan que el grau d’humitat del mur sigui fàcilment recuperable. Això no obstant, aquesta aigua pot accedir-hi de diferents formes. Dins la tipologia d’humitats definim la humitat ascendent com aquella que té el seu origen en el subsòl i que, després d'arribar a la base o parets laterals del fonament ascendeix pels murs fins a arribar zones situades per sobre de la rasant, on es manifesten i es fan visibles. Aquest tipus d'humitat l’hem d’entendre com un fenomen actiu i dinàmic provocat pel fenomen de la capil·laritat, on s'estableix un equilibri entre l’aigua absorbida des del subsòl i l'aigua evaporada mitjançant els paraments del mur.

Les eines bàsiques que empraven els pedrers eren l’escoda, el tallant, el picot de regatar, la picassa de diferents mides, el perpal, el [[càvec]], l’escaire, les regles i les galgues o la règia, el [[xerrac]], el punxó de ferro per marcar, i els tascons i les llaunes. L’escoda és un pic de dues puntes aplanades i tallants. Era l’eina bàsica del trencador, utilitzada per obrir solcs, desferrar cantons,... El cap de l’eina estava formada per un cos de ferro i dues puntes d’acer que es revisaven regularment, l’obre les esmolava dues i tres vegades al dia, amb l’objectiu de mantenir el seu poder de tallant, mentre que visitava el ferrer un parell de vegades a la setmana perquè les plaques d’acer s’havien de temperar. En tot cas, la freqüència de l'esmolat depenia del grau de corrossitat del marès. Les puntes d'acer són les que clivellen, tallen i esgarrapen la matèria. També és important el seu manteniment perquè el pedrer havia d'evitar, a l'hora d'obrir les regates de 20 cm de profunditat, el desviament gairebé imperceptible en el tall i, per tant, l'escoda havia d'estar molt ben dirigida i ben preparada per al treball. Quant a la resta de les eines, el tallant és un tipus de destral a dos tallants que serveix per allisar i igualar els cantons de marès. El picot i la picassa (semimaça i semiescoda) són una espècie de maça emprats per picar, colpejar, introduir els tascons i les llaunes a les clivelles, o obrir la bancada. El perpal és una barra de ferro que serveix per desenganxar els cantons o blocs. El càvec s'utilitza, d'entre altres feines, per recollir el sauló o pols de marès. Les galgues o la règia són un llistó de fusta graduat en vuit, deu o quinze pams. Els tascons consisteixen en una falca de fusta.