Revisió del 14:36, 26 ago 2007 modifica Walden69 (discussió \| contribucions) Autopatrullats 470.610 edits Pàgina nova, amb el contingut: «Els '''Carbonaris''' foren els membres d'una societat secreta italiana fundada a Nàpols durant els primers anys del segle XIX sobre valors p...».		Revisió del 14:40, 26 ago 2007 modifica desfés Walden69 (discussió \| contribucions) Autopatrullats 470.610 edits Cap resum de modificació Edició següent →
Línia 8: Els adeptes de la Carboneria aspiraven sobretot a la [[llibertat]] política i a un [[govern]] [[Constitució\|constitucional]]: pertanyents en gran part a la [[burgesia]] i a les classes socials més elevades, s'havien dividit en dos sectors o lògies: la ''civil'', destinada a la protesta pacífica o a la propaganda, i la ''militar'', destinada a les accions d'[[escamot]]. Diverses personalitats famoses de la Itàlia del Risorgimento es van adherir al moviment, de manera explícita o implícita, entre els quals es destaca a: [[Silvio Pellico]], Antonio Panizzi, [[Giuseppe Mazzini]] de jove, [[Ciro Menotti]], [[Piero Maroncelli]], Carlo Bianco di Sant Jorioz i Federico Confalonieri. == La Història == Nascuda inicialment com forma d'oposició a la política pro[[Napoleó Bonaparte\|napoleònica]] de [[~~Joaquín~~Joaquim Murat]], la Carboneria va afiliar seguidors a [[França]] i a [[Espanya]], tenint com a objectius les llibertats polítiques i l'obtenció d'una [[constitució]] en els països d'[[Europa]]. Després de la caiguda de Murat, la lluita es va dirigir contra el rei [[Ferran I de les Dues Sicílies]], que havent pres el poder havia oblidat les promeses de justícia i llibertat fetes en el període de l'exili. Es va difondre també en el [[nord]] i sobretot en les regions italianes de la [[Llombardia]] i [[Emília-Romanya]] gràcies a l'esforç de [[Filippo Buonarroti]] (que encara que no era carbonari, es va identificar amb el moviment), a l'endemà del [[Congrés de Viena]] de [[1815]] el moviment va assumir també un caràcter patriòtic i marcadament anti-[[Àustria\|austríac]]. Després d'haver recollit les demandes de molts elements de la burgesia ciutadana com artesans i comerciants (que no havien perdonat al sobirà Borbó la seva política favorable als grans terratinents) la Carboneria va començar a secundar la voluntat guerrillera dels seus dirigents, interrompent altres greus problemes polític-socials que s'havien creat a l'interior d'aquesta mateixa ideologia i de tortuosos recorreguts polítics, algunes vegades contradictoris: com exemple els carbonaris de declaraven a favor de la independència italiana, però no indicaven en gens ni mica l'eventual govern que hauria de tenir una Itàlia lliure. Aquesta ambigüitat (és a dir, el no poder afirmar amb certesa la situació política de la Carboneria, que va unir elements de "destra" -dreta- amb uns altres de "sinistra" -esquerra- i de "centre") finalitzarà només quan, després d'una llarga seqüela de derrotes militars, alguns carbonaris van tornar a discutir sobre el problema de la llibertat amb una perspectiva més àmplia i amb la intenció d'una acció comuna i a la formació d'una nació unida. Línia 16: No obstant això la [[Santa Aliança]] no va tolerar aquest comportament i a partir de [[febrer]] de [[1821]] van enviar un exèrcit al [[sud]] que va derrotar als insurrectes, numèricament inferiors i mal equipats. També al [[Piemont]] el rei [[Carles Albert de Savoia]], indecís sobre que fer, va cedir a les pressions del seu germà Carlo Felice de Sardenya i va demanar la intervenció militar d'Àustria: el [[8 d'abril]] l'exèrcit austríac va derrotar els revoltats i els moviments de 1820 i 1821, desencadenats gairebé totalment dintre de la Carboneria, podien declarar-se fracassats. Dins dels els principals dirigents de la Carboneria, Morelli i Silvani van ser condemnats a mort; Pepe va ser condemnat a l'exili; Confalonieri, Pellico i Maroncelli van ser empresonats. === Els moviments de 1831 i la fi de la Carbonería === Derrotats però no aniquilats, els carbonaris van participar el [[1830]] en la revolució de juliol que sostenia la política del rei liberal [[Lluís Felip I de França]]: sobre les ales de l'entusiasme per la victoriosa revolta parisenca, també els carbonaris italians van prendre lar armes contra alguns estats centre-septentrionals, i en particular contra els [[Estats Pontificis]] i [[Mòdena]]. En la capital emiliana Ciro Menotti va ser qui va prendre la iniciativa, intentat trobar el suport polític per al duc Francesc IV de Modena, que va fingir respondre positivament en canvi de la concessió del títol de Rei de l'Alta Itàlia: No obstant això, el duc només li va fer el joc a Menotti, romanent pràcticament inerme: va ser arrestat el dia anterior a la data marcada per a la revolta. Francesc IV, per suggeriment de l'estadista austríac [[Klemens von Metternich]], el va condemnar a mort, igual que a altres aliats. [[Categoria:Història d'Itàlia]] [[de:Carbonari]] [[en:Carbonari]] [[es:Carbonería]] [[fr:Carbonarisme]] [[it:Carboneria]] [[ja:カルボナリ]] [[lt:Karbonarai]] [[no:Carbonariene]] [[pl:Karbonariusze]] [[pt:Carbonária]] [[sr:Карбонари]] [[zh:烧炭党]]

Carbonaris: diferència entre les revisions