Plini el Vell: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 34:
Més tard, durant el regnat de Tito, exactament a l’any 79 d. de C., va estar a càrrec de la flota de Miseno, molt a prop de Nàpols, lloc on es trobava al moment de la seva mort. Plini el Vell, encegat pel seu desig de veure l’erupció en directe, va morir a Estabia, asfixiat pels gasos del volcà Vesubi. Aquest episodi és el més conegut de la seva biografia, i Plini el Jove l’explica en un dels seus fragments.<ref name="CECILI"/> (6, 16, 4 ss):
<< ''[4] Era a Misènum i duia personalment el comandament de l'estol. El dia novè abans de les calendes de setembre la meva mare l'assebentà que apareixia un núvol de grandària de forma desacostumades. [5] [...] Es posa les sandàlies i puja en un lloc des d'on pogués albirar-se millor aquella meravella. S'aixecava el núvol -- els que s'ho miraven de lluny no sabien ben bé de quina muntanya sorita, després es va saber que del Vesuvi, -- la semblança i la forma del qual s'adeia més a la figura d'un pi que a la de cap altre arbre.''
''[7] A ell, com a home aciençadíssim, aquell espectacle semblà extraordinari i digne d'ésser conegut més de la vora. Manà aparellar un libúrnica i em dóna permís d'anar amb ell, si jo volia. Li vaig respondre que m'estimava més quedar-me a estudiar. Justament ell m'havia donat alguna cosa a escriure. [8] Ja sortia de casa quan rep un escrit de Rectina, muller de Tascus, la qual, esfereïda per la imminnècia del perill -- per tal com al seva vil·la queia al bell dessota de la muntanya i no li restava altra fugida que per les naus, -- li pregava que la tragués d'aquell mal pas tan extrem. [9]. Ell canvia aleshores de parer i apressa tant com pot allò que havia començat amb un intent científic. Vara uns quants quatrirrems i hi puja ell mateix, per tal de dur ajuda no solament a Rectina sinó a molts, perquè la riba era freqüentada per la seva amenitat. [10] Es llança pel camí dret cap allà d'on els altres fugen, té encarat el governall vers el perill, i talment net de por, que tots els mudaments d'aquella malaurança, tots els aspectes, tal com els ulls li ho anaven mostrant, dictava i anotava.''
Línia 40:
''11. Ja la cendra queia a les naus, més calenta i més espessa a mesura que hom s'hi atansava. Ja queien rocs i àdhuc pedres ennegrides, calcinades i engrunades pel foc, ja la mar s'obria en un gual sobtós i la runa enfarfegava les platges. Vacil·là un instant si havia de recular. Tot seguit, però, digué al nauxer que l'instava a fer-ho: "La fortuna afavoreix els coratjosos. Arriba't a casa de Pomponià." [12] Aquest era a Estàbies, i la meitat del golf -- car el mar s'hi endinsa a causa de la curvatura insensible de la platja -- el separava de nosaltres. Allà, -- baldament el perill no s'acostava per aquell cantó, hi era visible i com cresqués hauria estat imminent -- havia portat els embalums a les naus decidit a fugit si calmava el vent contrari. Dut per aquest vent, que li era favorable, el meu oncle l'abraça que tot tremolava, el conhorta, l'anima i per tal d'apaivagar amb la seva serenitat la temor de l'altre, mana que hom prepari el bany. Un cop rentant es posa a taula, i sopa joiosament o, el que és igualment admirable, fent semblant d'estar alegre.''''
''13. Mentrestant, a la muntanya del Vesuvi relluïen, en mants indrets, flamarades amplíssimes i encesors elevades, l'esclat i la claror de les quals era accentuada per les tenebres de la nit. Ell no es cansava de repetir, per dona remei a l'espant, que allò eren fogaines dels pagesos deixades a causa de la sotragada i vil·les abandonades que cremavan en la solitud. Aleshores se n'anà a dormir, i dormí, certament, del son més veritable [...]. [14] Però el pati, pel qual hom anava a la cambra, començava ja a omplir-se totalment de cendra i de pedruscall que, per poc que hom s'hagués entretingut al cubícul, eixir-ne hauria estat impossible. Deixondit, surt i va a reunir-se amb Pomponià i els altres que havien estat en vetlla. [15] Deliberen tots plegats si romandran sota sostre o si vagaran pel ras. Perquè els bastiments eren remoguts per freqüents i amples sotragades; i gairebé desplaçats de llur fonament, ara d'ací, ara d'allà, hauríeu dit que se n'anaven o venien. [16] Per contra, al ras, per bé que lleugera i esmicoladissa, era de témer la caiguda de la pedruscalla. La Comparació de tots els perills [...]. [17] [...] Plagué a hom d'anar a la platja i de veure de la vora què permetia el mar, el qual persistia desert i contrari. [18] Allà, ajaient-se sobre un llençol, estès demanà i begué aigua fresca, per dues vegades. Després les flames, i, precursora de les flames la sentor del sofre, posen els altres en fuga i el desperten. [19] S'aixecà estantolant-se entre dos serfs i tot seguit caigué a plom, segons que jo dedueixo, per tal com la calitja massa espessa li tapà el respir i li clogué l'estòmac, el qual tenia per natura delicat i estret i provocat a freqüents vòmits. [20] Quan tornà a fer-se clar -- aquest era el tercer dia d'ençà que ell havia cessat de veure-hi -- el seu cos fou trobat sencer, intacte, vestit tal com anava: pel posat més semblava dormir que no pas ésser mort. >>''
L’episodi de la mort de Plini el Vell es data al 22 d’agost de l’any 79, quan aquest comptava amb 56 anys.<ref>OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. ''Història Natural.'' Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925, p.12 - 13</ref>També hi ha una altre hipòtesi sobre la deva defunció, la qual diu que Plini el Vell, exhaust pels gasos del volcà els quals no el deixaven respirar, va demanar a un dels seus esclaus que el matés per així acabar amb el seu patiment i la seva agonia. <ref>McHAM, Sarah Blake. "Pliny's Career and the Scope of the Natural History". A: Plini el Vell. ''Pliny and the Artistic Culture of the Italian Renaissance''. London: Yale University Press, 2013, p.26</ref>
| |||