Pla de l'Estany: diferència entre les revisions

== Història ==

 

La història del Pla de l'Estany es remunta, a grans trets, a fa uns 5 milions d'anys, quan es va començar a formar el jaciment d'Incarcal (Crespià), a finals del pliocè. S'hi han trobat tot de restes fòssils animals i vegetals en molt bon estat de conservació, motiu que el converteix en un dels més importants de Catalunya. D'aquest jaciment n'hem pogut extreure la informació necessària per a imaginar un final del pliocè boscós i un inici del plistocè de sabana, habitat pel famós gran felí amb dents de sabre d'Incarcal, que convivia amb elefants meridionals, hipopòtams, rinoceronts etruscs, cavalls de Stenon, bisons, megacerins i hienes.

 

Aquestes restes es conserven a dia d'avui al Museu Arqueològic de Banyoles, juntament amb totes les restes arqueològiques representatives de la història de la comarca. Una visita cultural capdal i completa que et deixarà una empremta segura, molt ben documentat sobretot pel que fa a la prehistòria del Pla de l'Estany.

 

Els primers pobladors del Pla de l'Estany van arribar al tombant del paleolític inferior i el mitjà, fa uns 200.000 anys, provinents d'Europa. Es tractava de l'''Homo heidelbergenis ''o Preneandertals, una espècie humana descendent dels ''Homo erectus'' africans que havia emigrat cap a l'Orient mitjà i Europa fa uns 800.000 anys. Se'n conserva una dent procedent de les Coves de Serinyà (Serinyà), un jaciment descobert el 1866 pel pare Catà i format per un conjunt de coves travertíniques situades a les vores del riu Serinyadell, utilitzat en la prehistòria com a campament de caça propi de la seva societats caçadora-recol·lectora. Durant tot el paleolític, el clima es caracteritzaria per l'interval de llargs períodes freds i llargs períodes temperats, al qual les diferents espècies humanes s'hi haurien d'adaptar.

 

Actualment el Parc de les Coves de Serinyà ofereix cada dia d'estiu visites guiades a tot tipus de públic, donant la possibilitat de conèixer de primera mà un jaciment paleolític europeu únic integrat en la naturalesa.

 

Durant el VI mil·leni aC, en el neolític antic, els pobladors de la comarca es van sedentaritzar gràcies a l'aparició de l'agricultura, provinent de la Mediterrània oriental, i van fundar el poble lacustre de la Draga en una antiga península ben defensable dels aiguamolls de l'Estany, jaciment descobert el 1990 per Joan Abad i que gràcies a les propietats conservadores de les aigües de l'Estany de Banyoles s'ha mantingut fins a l'actualitat en un estat excel·lent de conservació a nivell europeu. Es van talar i sembrar grans extensions de les planes d'en Martís i d'Usall (entre l'Estany i el Fluvià), en un procés que deuria durar segles, i el gra que se n'obtenia es guardava en graners antics dins el poblat mateix, entre la resta de cabanes. S'hi troben les primeres proves comarcals de la domesticació d'animals, amb ramats de bous pels voltants del poble, de porcs a les rouredes properes, i d'ovelles i cabres a la resta del bosc, amb presència de gossos pastors. Les restes dels altres assentaments no s'han conservat tan bé. La Draga ofereix visites guiades cada cap de setmana d'estiu perquè puguis recrear la vida quotidiana de la gent d'aquella comunitat lacustre neolítica de conservació privilegiada.

 

També es conserven restes d'ocupacions temporals neolítiques a les Coves de Serinyà i d'altres coves a la vora del Fluvià. Especialment interessants són les pràctiques funeràries per inhumació detectades en les cavitats més profundes d'aquestes coves, ritual molt estès en el neolític antic català. Ja al neolític mitjà, aquesta pràctica es duu a terme en fosses, com a la fossa de la fàbrica Agustí (Banyoles), molt ben conservada.

 

Es conserven nombroses restes del neolític final-calcolític (3.400 - 2.200 aC) a les Coves de Serinyà. Entre els diferents usos, al començament d'aquest període hi trobem tombes col·lectives que mostren un manteniment de les societats igualitàries. Cap al final del període, però, apareixen les tombes individuals, caracteritzades per un aixovar de luxe propi de la jerarquització social. L'element més característic d'aquest aixovar de luxe eren els vasos campaniformes, una cultura ceràmica europea molt variada regionalment que aquí s'inscrivia dins la variant pirinenca.

 

En aquest últim estadi, més enllà de les coves, el principal format funerari eren les galeries catalanes, unes construccions de dolmen escampades en punts elevats i oberts derivades dels sepulcres de corredor. Les dues galeries catalanes conservades al Pla de l'Estany són el Dolmen de les Closes (Porqueres), descobert el 1954 per Miquel Frigola i Mn. Lluís Blanch, i el Dolmen del Turó de Sant Dalmau (Palol de Revardit), descobert el 1974 per Erundino Sanz. Dins seu s'hi han trobat restes humanes inhumades de diversos individus, restes ceràmiques campaniformes pirinenques i restes d'ases provinents d'orient, els quals conformaven una altra ofrena de luxe a part de denotar la intensitat del comerç mediterrani. Tots dos monuments han estat molt ben restaurats i senyalitzats per diferents institucions comarcals, una molt bona opció per a fer una agradable caminada des de Banyoles.

 

Les restes l'edat de bronze antic i mitjà (2.200 - 1.100 aC) es concentren sobretot a les Coves de Martís (Esponellà), descobertes a mitjans dels anys 50 pel pare Josep Maria Ventura i J. M. Corominas, i a les Coves de Serinyà, que van continuar tinguent principalment un ús funerari col·lectiu per inhumació, tot i servir també com a refugi ramader en algun cas (principal activitat de l'època) o, en el bronze recent (1.300 - 1.100 aC), com a cova funerària individual per inhumació. El Dolmen del Turó de Sant Dalmau també es va reutilitzar per a enterraments individuals per inhumació. Les restes conservades mostren una clara influència des del Roine i el nord d'Itàlia, com és el cas únic a Catalunya d'una tassa carenada amb nansa ''ad ascia'', que precisament formava part d'un aixovar individual degut a la seva vàlua i denotava la millora de la qualitat ceràmica. D'altra banda es produeix la introducció gradual del metall, en concret del bronze, el coure i l'estany, que van esdevenir la moneda de canvi europea més comuna. Gràcies a les armes de bronze es produeix un increment de la jerarquització social i l'aparició dels primers soldats professionals. Al bronze final (1.100 - 700 aC) s'introdueix el ritual funerari per incineració dins el context europeu dels Camps d'Urnes.