Armand Jean du Plessis de Richelieu: diferència entre les revisions

}}'''Armand Jean du Plessis''' ([[9 de setembre de 1585]] –  [[4 de desembre de 1642]]), '''cardenal-duc de Richelieu''', [[duc]] de [[Fronsac (Alta Garona)|Fronsac]] yi par de [[França]]. [[Cardenal]], [[Noblesa|noble]] yi Homehome d’estat [[francès]].

Fou ordenat [[bisbe]] l’any [[1607]], a l’edat de 22 anys, entrà en política i fou nombratnomenat [[Secretari d'Estat dels Estats Units|Secretarisecretari d’Estat]] l’any [[1616]]. Richelieu obtingué un gran poder dins l’[[Església Catòlica Romana|Església catòlica]] i el regne de França, senti fou nombratnomenat cardenal l’any [[1622]], i primer ministre del rei [[Lluís XIII]] el [[1624]]. Ocupà el càrrec fins a la seva mort el [[1642]], i fou succeït pel també cardenal [[Mazzarino|Giulio Mazzarino.]]

Com a primer ministre de França, consolidà la monarquia lluitant contra les diverses faccions internes, contrarestant el poder de la noblesa convertinti convertí França en un estat fortament centralitzat. La seva política exterior, d’altra banda, esse centracentrà ena contrarestar el poder de la dinasta austro-hispànicaaustrohispànica dels [[Habsburg]], regnant aleshores a [[Espanya]] i el [[Sacre Imperi Romanogermànic]]. Per a fer-ho, i tot i esserésser un ministre catòlic, no dubta en d'aliar-se amb els [[Protestantisme|protestants]], ella qual quecosa li comportà ser denunciat com a traïdor de l’església catòlica. Tingué una participació notòria en la [[Guerra dels Trenta Anys]], que acabà amb la [[Pau de Westaflia]].

Nascut a [[París]] l’any [[1585]], Richelieu era el quart de cinc germans, i el tercer fill baró.  El seu pare, François du Plessis, senyor de Richelieu, fou [[Gran Prebost de França]] alen haver servit com a cap de la casa reial als reis [[Enric III de França|Enric III]] i [[Enric IV de França|Enric IV]], i va rebre per la seva família el benefici del bisbat de [[Luçon (Vendée)|Luçon]]. La seva mare, Suzanne de La Porte, era filla d’un prestigiós advocat del [[Parlament de París]]. El seu pare morí quan només tenia cinc anys, durant les [[Guerres de religió a França|Guerres de religió de França]], deixant la família en una delicada situació econòmica. Als 9 anys, el jove Richelieu fou enviat al [[Col·legi de Navarra]], a París, ingressanti mésingressà tardposteriorment a l’[[Acadèmia de Pluvinel]] per seguir la seva formació com a [[gentilhome]] i [[militar]].

Per cessió d’Enric III de França al Gran Prebost l’any 1584, la família du Plessis disposava del bisbat de Luçon. Després de la mort de l’últim bisbe, s’esperava que fos el segon fill qui ocupés el càrrec, però aquest refusà convertir-se en bisbe i ingressà en un convent. Armand-Jean doncs, hagué d’abandonar la carrera militar que tant anhelava per substituir alel seu germà. El jove acceptà aquest canvi tant radical de rumb, aplicant-sei es va aplicar als nous estudis amb gran voluntat. 

L’any [[1606]], Enric IV nomenà Richelieu bisbe de Luçon, i fou consagrat el [[1607]] després que aquest viatgés a Roma per obtenir una dispensa pontifícia degut aper la seva joventut que, segons el [[dret canònic]] vigent, el mateix que avui dia (2010) no es podia ser ordenat abans dels 24 anys. Poc després de fer-se càrrec de la seva diòcesi, Ricchelieu ja es mostrava com a un bisbe actiu, compromès amb les reformes proposades pel [[Concili de Trento]] celebrat entre [[1545]] i [[1563]].

Richelieu va resultar ser un important defensor dels interessos i del poder polític dels bisbats aen l’oposaroposar-se al cobrament d’impostos a l’església, fins al punt que l’any [[1614]] va aconseguir ser escollit pel clergat de [[Poitou-Charentes|Poitou]] com a diputat als [[Estats Generals de França|Estats Generals]]; a més de defensar les reformes proposades pel Concili de Trento tot i l'oposició de la burgesia. Els seus discursos li valgueren la simpatia de Maria de MédicisMèdici, la reina mare; que el va nomenar el [[1615]] almoiner de la futura reina [[Anna d'Espanya|Anna d’Àustria]], esposa de Lluís XIII. L’any 1616, és nomenat [[Secretari d'Estat dels Estats Units|Secretari d’Estat]] per a l’Exterior i la Guerra, càrrec que només ocuparà durant els cinc mesos anteriors a la caiguda de [[Concino Concini]].

Richelieu havia prosperat al servei de Concino Concini, principal ministre del rei i preferit de [[Medici de Medici|Maria de MédiciMèdici]], de qui Richelieu esdevingué un dels més pròxims consellers. Aquesta, que havia sigut regent durant la minoria d’edat de Lluis XIII, mantenia el poder efectiu tot i que el 1614 el seu fill assolí la majoria d’edat i fou coronat. La seva política, impopular en diverses regions de França, provocà diverses rebel·lions entre l’alta noblesa, i nombroses intrigues contra ella i Concini. Després de l’arrest i assassinat d’aquest, ordenat pel mateix rei, Maria de MédicisMèdici perdé tot el seu poder, i fou exiliada de la [[Cort]]. Amb el seu protector mort, Richelieu fou destituït com a Secretari d’Estat i expulsat de la Cort, acompanyanti ava acompanyar la reina mare en el seu exili a [[Angulema]] i, posteriorment, ia degutcausa ade les sospites del rei d’un possible pla per tornar Maria de MédiciMèdici al poder, fou exiliat a [[Avinyó]], territori papal, on escrigué un catecisme,'' [[L’instruction du chrétien]]'' (La instrucció del Cristiàcristià).

L’any [[1619]], Maria de MédiciMèdici escapa del seu confinament al [[Castell de Blois]] i dirigeix una rebel·lió aristocràtica contra el rei qui, pensa en Richelieu per a  aconsellar-la i li encarrega negociar amb ella. Aquesta mediació es resolgué en el [[Tractat d’Angulema]] ([[1620]]), que garantíagarantia la llibertat de Maria de MédicisMèdici, la seva pertinència al [[Consell Reial]] i la pau amb el seu fill.

La mort del [[duc de Luynes]], primer home del rei, l’any [[1621]], permeté a Richelieu recuperar ràpidament el seu poder. Fou proposat per Lluís XIII al papa [[Gregori XV]] com a cardenal aquell mateix any, accedinti accedí aquest el 19 d’abril de [[1622]]. Després de ser nombratnomenat membre del Consell Reial l’abril de [[1624]], Richelieu obrà contra l’aleshores primer ministre, [[Charles de La Vieuville]], quequi fou arrestat per corrupció aquell mateix any deixanti deixà via lliure a Richelieu per a exercir de primer ministre. Les diverses crisis per les quals passava aleshores França, inclosa una revolta [[hugonot]], feren del nou ministre-cardenal, un conseller indispensable pel rei.