Bukharà: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot inserta {{Autoritat}} |
Fusiono amb Història de Bukharà |
||
Línia 1:
{{Infotaula de municipi|de |Bukharà|
|topònim = Bukharà
Linha 33 ⟶ 32:
El centre històric de Bukharà ha estat classificat per la [[UNESCO]] com a [[Patrimoni Mundial de la Humanitat]]. Conté un gran nombre de [[mesquita|mesquites]] i [[madrassa|madrasses]]. A la plaça central hi ha una estàtua del savi i [[filòsof]] del poble [[Nasreddín]], muntat del revés dalt del seu [[ase]] i agafant-li la cua, tal com és representat tradicionalment.
== Història {{CN}}==
[[Fitxer:Prokudin-Gorskii-19-v2.png|thumb|Saïd Alim Khan, darrer emir de Bukharà, fotografia en color de [[Serguei Mikhàilovitx Prokudin-Gorski|Prokudin-Gorski]] (1911)]]▼
Bukharà ha estat, històricament, un dels centres principals de la civilització [[Iran|iraniana]]. La seva arquitectura i les restes arqueològiques formen un dels pilars de la història i l'art dels perses. La regió de Bukharà, durant un llarg període de temps, va formar part de l'[[Imperi Persa]]. L'origen dels seus habitants es remunta a l'època de la immigració [[Aris (poble)|ària]] a la regió. Els perses [[Sogdiana|sogdians]] van habitar l'àrea i alguns segles més tard el [[persa]] va esdevenir la llengua dominant entre ells.
▲[[Fitxer:Samaniden-Mausoleum 2006.jpg|thumb|esquerra|Mausoleu samànida]]
El nom de ''Bukharà'' apareix esmentat per primer cop en fons xineses al [[segle VII]], però el nom tal com apareix a algunes monedes demostra que es tracta d'una denominació molt anterior, ja que deriva del sànscrit ''vihara'' (monestir). Segurament fou una comuna rural sorgida a l'entorn d'un monestir, que va anar pujant de nivell. Al segle VII estava governada per una dinastia local coneguda com els Bukhar Khudat pels musulmans. Es parlava un dialecte del sogdià. Alguns noms dels reis es coneixen per monedes o inscripcions, però la seva història només es comença a conèixer en època musulmana.
La primera expedició àrab al darrere de l'[[Oxus]], dirigida per Ubayd Allah ibn Ziyad, va arribar a Bukharà el [[674]]. En aquest moment governava a Bukharà Kabadj Khatin, vidua d'un rei mort poc abans de nom Bidun o Bandun, d'origen turc, com a regent d'un fill menor de nom Tughshada; la regència va durar 15 anys. El [[710]] Turghshada, ja major, fou instal·lat al tron de Bukharà per [[Kutayba ibn Muslim]], després de derrotar als rivals. Tusghshada fou assassinat l'agost/setembre del [[739]] al campament del governador àrab del Khorasan, Nasr ibn Sayyar. Durant el seu regnat es van produir diverses revoltes contra els àrabs i alguna invasió dels turcs que, una de les vegades, el [[728]]/[[729]], van arribar a ocupar la ciutat, reconquerida pels àrabs l'any següent.
A Tughshada el va succeir el seu fill Kutayba, que fou un bon musulmà. El [750] l'àrab Sharik ibn Shaykh va provocar una revolta local contra la nova dinastia abbàssida, revolta que fou dominada per Ziyad ibn Salih, lloctinent d'[[Abu Muslim]], amb l'ajut de Kutayba. Poc després aquest fou acusat d'haver abandonat la religió islàmica i executat per orde d'Abu Muslim. El va succeir el seu germà Bunyat (potser entremig va regnar un parell d'anys un altre germà de nom Skan o similar) que fou també executat el [[782]] per orde del califa acusat de ser partidari de l'heretgia d'[[al-Mukanna]]. A partir d'aquell moment la figura del rei (Bukhar Khudat) va continuar existint però sense poder, gaudint d'influència únicament per les seves grans propietats.
El Bukhar Khudat fou eliminat pel governador samànida [[Ismail I ben Ahmad]] (885-892), després governador de Transoxiana (892-907). Les seves possessions foren confiscades però de moment el rei deposat va rebre en diners les mateixes rendes que abans obtenia de les terres que havia perdut, si bé aquesta situació no se sap quant de temps va durar. L'emir o governador de Bukharà depenia de l'emir o governador de [[Khorasan (província del Califat)|Khorasan]] amb capital a [[Merv]] (segle VIII) i a [[Nishapur]] (segle IX). Fins al [[873]] Bukharà estava administrada per un governador nomenat pels [[tahírides del Khorasan]], i després va passar als samànides. Yakub ibn al-Layth fou reconegut a Bukharà per un temps breu com governador de Khorasan però el clergat local va demanar al samànida [[Nasr I ben Ahmad]], governador de [[Transoxiana]] amb seu a [[Samarcanda]], de nomenar un governador particular i Nasr va designar al seu germà Ismail I ben Ahmad (885-892). El [[892]] quan tota Transoxiana va passar a Ismail, aquest va restar a Bukharà, que fou la seu del seu govern. Quan el [[900]] va derrotar a [[Amr I ibn al-Layth]] i fou confirmat pel califa com a governador de Khorasan, Bukharà fou igualment la seva residència.
A la caiguda dels samànides ([[999]]) la ciutat fou governada per delegats del Ilek Khan dels [[karakhànides]]. Al segle XII una família de savis coneguda amb el nom d'Al-i Burhan ([[Burhànides]]), va aconseguir establir una mena de jerarquia local, i la regió va esdevenir independent per un temps sota la seva autoritat. Després de la batalla de [[Katwan]] ([[9 de setembre]] de [[1141]]) Bukharà va caure en mans dels [[kara khitay]] però els Burhan van conservar el poder local com feudataris dirigits pel cap de família, el ''sadr'' (plural ''sudur''). Una revolta popular va expulsar als burhànides que es van refugiar a la cort kara khitay. Bukharà es va entregar el mateix any a [[Muhammad Ala al-Din]] [[khwarizmshah]].
El [[10 de febrer]] de [[1220]] Bukharà es va sotmetre a l'exèrcit mongol de [[Genguis Khan]]. Els mongols hi van entrar a les poques hores, la van saquejar i la van cremar excepte la gran mesquita i alguns palaus; però es va recuperar aviat. Una revolta de camperols dirigida per Mahmud Tarabi, que a més de líder social es declarava cap religiós, fou reprimida el [[1238]]. Sota els mongols els mullas i sayyids foren exceptuats d'impostos igual que els clergues d'altres religions.
El [[28 de gener]] de [[1273]] la ciutat fou ocupada per l'exèrcit de l'Il-khan [[Abaka]] i va quedar destruïda i despoblada; fou reconstruïda però assolda altre cop entre el [[10 de setembre]] i el [[18 d'octubre]] de [[1316]] pels mongols perses aliats al khan de [[Khanat de Txagatai|Txagatai]], Yasawur. Després del domini txagatai va seguir el dels [[timúrides]] ([[1370]]).
Els timúrides la van dominar fins al [[1500]] però no va jugar cap paper rellevant dins la dinastia. L'estiu del 1500 fou capturada per Abu l-Fath Muhammad [[Shibani Khan]] ([[1500]]-[[1510]]) khan dels [[uzbeks]]. Dominada alguns moments per la branca de [[Samarcanda]] (1510-1531 i 1552-1557), va restar un khanat uzbek que va existir fins a la revolució russa, exclosa una breu ocupació persa en temps de [[Nadir Shah]] ([[1740]]-[[1747]]).
La dinastia uzbeka local, una branca dels uzbeks, fou anomenada els [[djànides]] o [[astrakhànides]] (també [[ashtarkhànides]]). El cim d'aquest període fou sota el khan Abd al-Aziz (1645-1680); després diversos prínceps es van fer semi independents i els ''atalik'' van governar al lloc del khan, amb plens poder després de [[1747]] quan es va acabar l'ocupació persa, acabant finalment fundant la dinastia [[Mangit]].
[[Muhammad Rahim]] (1747-1758) va agafar el títol de khan però el seu successor Daniyal o Daniyar Beg (1758-1785) es va acontentar amb el d{{'}}''atalik'' i va deixar com a khan a un descendents dels djànides, fins que finalment el següent atalik Masum Shah Murad (1785-1800) va agafar definitivament el títol de khan vers [[1789]]. El seu successor Haidar Tura Khan (1800-1826) va imposar l'observança estricta de les prescripcions religioses i fou el darrer sobirà que va emetre moneda (excepte el darrer khan). Després de dos breus regnats, va pujar al tron Nasr Allah Bahadur Khan el Butxí (1827-1860) que va reforçar el poder del tron contra els nobles, va estendre els seus dominis i va crear un exèrcit regular; fou considerat un tirà sanguinari. El [[1842]] va conquerir [[Khanat de Kokand|Khokand]] però només temporalment. El [[1860]] va pujar al tron Muzaffar al-Din Bahadur Khan (1860-1886) que el [[1868]], derrotat diverses vegades pels russos, va haver de cedir la vall del [[Sir Darya]] que els russos ja havien ocupat, i diversos districtes del khanat amb les ciutats de Djizak, Ura-tube, Samarcanda i Katta Kurghan; el [[1873]] va adquirir diversos territoris occidentals arrabassats al [[khanat de Khivà]]. Sota Sayyid Abd al-Ahad Khan (1886-1910) es va fixar la frontera amb l'[[Afganistan]], amb el riu Pandj com a límit; també es va definir el protectorat rus; es va construir una via fèrria amb estació a Kagan a uns 16 km de Bukharà. El [[1910]] el fill d'Abd al-Ahad, Sayyid Alim Khan (1910-1920) que havia estudiat a [[Sant Petersburg]], va pujar al tron.
▲Des del [[1886]], Bukharà va haver d'acceptar el protectorat de [[Rússia]]. El [[1916]] la regió veïna de [[Govern de les Esperes|les Estepes]] es va revoltar contra el reclutament forçós al [[Govern General del Turquestan|Turquestan]] (el govern del Turquestan comprenia els moderns [[Kirguizistan]], [[Tadjikistan]] i [[Uzbekistan]], amb una zona de domini directe rus i els dos khanats (encara no annexionats) de Bukharà i [[Khivà]]); les tropes russes tsaristes la van aplanar amb sang, cosa que va deixar molt d'odi a les poblacions locals, fins i tot en territoris com Bukharà que no van participar en la revolta. El [[juny]] de [[1916]], al Congrés de les Nacionalitats de [[Lausana]], un representant de Bukharà va reclamar la independència.
▲[[Fitxer:Bokhara1909.jpg|thumb|left|Entrada a la fortalesa d'Arq]]
L'[[abril]] de [[1917]] Bukharà es va proclamar independent i, després de la revolució [[bolxevic]], el govern de [[Moscou]] va renunciar al protectorat el [[18 de març]] de [[1918]]. El [[febrer]] de [[1920]], forces bolxevics van arribar al khanat i, amb aquest suport, un partit local (el Partit de la Jove Bukhària) va poder prendre el poder. El khan (o emir) va fugir a l'[[Afganistan]] i a Bukharà es va formar un govern provisional liderat per [[Othman Khodja]], líder reformista. A l'[[agost]] es va establir un nou govern que va proclamar la república ([[2 de setembre]] de [[1920]]) i Othman Khodja en fou elegit president el mateix dia, amb un govern de coalició de liberals i bolxevics. A l'[[octubre]] de [[1920]] es va promulgar la constitució, que establí la República Popular de Bukharà. El khan, des de l'Afganistan, va fer una crida a la resistència i una part del país va continuar sent-li fidel, sobretot el governador de [[Hissar]], Ibrahim Beg. Les tribus rebels formaran més tard el nucli inicial dels [[basmatxi]]s. Els reformistes es van veure impotents per realitzar el seu programa, ja que depenien d'una administració conservadora que desitjava mantenir les tradicions socials i religioses, i això els va acostar cada vegada més als bolxevics.
▲[[Fitxer:Prokudin-Gorskii-19-v2.png|thumb|Saïd Alim Khan, darrer emir de Bukharà, fotografia en color de [[Serguei Mikhàilovitx Prokudin-Gorski|Prokudin-Gorski]] (1911)]]
El [[23 de setembre]] de [[1921]] es va promulgar una nova constitució. El [[1922]], el Partit Comunista de Bukharà es va afiliar al [[Partit Comunista de la Unió Soviètica]]. Es va tornar a promulgar una nova constitució el [[18 d'agost]] de [[1922]]. El [[juny]] de [[1923]], [[Ióssif Stalin|Stalin]] va acusar el govern local de reaccionari i es va procedir a una purga; els membres nacionalistes del govern foren arrestats. L'[[11 d'octubre]] de [[1923]], el Kurultay (l'Assemblea General) va adoptar l'acord d'establir una bandera del tot vermella amb les inicials de la república daurades. Els caràcters ciríl·lics van substituir els caràcters aràbics que s'utilitzaren fins al [[1923]].
| |||