Wilfrid de York: diferència entre les revisions

Tornà a la seva pàtria el [[658]] i [[Alhfrith de Deira]], fill d'Oswiu, li va donar un [[monestir]] a [[Ripon]]; poc temps després, [[Agilbert de París]], bisbe dels [[gewissae]] ([[Saxons]] del [[Wessex]]), el va ordenar sacerdot. Wilfrid era considerat com al principal defensor de l'[[Església Catòlica Romana|Església catòlica romana]] i el seu discurs al sínode de Whitby va conduir a la caiguda del partit [[cèltic]] ( [[664]]).

 

 

En tornar de França, va escapar per poc dels saltejadors [[Paganisme|pagans]] del [[Sussex]] i quan va arribar al seu propi país, trobà que [[Chad de Mèrcia]] (sant Chad) havia estat nomenat bisbe. La resta de la seva vida fou una successió de pèrdues i desgràcies. Durant tres anys ( [[665]] - [[668]]), va dirigir el seu monestir de Ripon en pau, tot encarregant-se dels episcopats de [[Mèrcia]] i de [[Kent]] durant les absències d'aquests bisbes. A l'arribada de [[Teodor de Tars]] el [[669]], recentment anomenat [[arquebisbe de Canterbury]], fou restablert al seu bisbat de York, i hi consagra nou anys d'una desbordant activitat, particularment en la construcció d'esglésies.

Fitxer:Canterbury, Canterbury cathedral 11.JPG|Catedral de Canterbury, on es traslladaren les relíquies del sant

</gallery>

 

Després de la mort del rei Egfrith el [[685]], Wilfrid va trobar Teodor, que li va demanar el seu perdó per haver-lo deposat i haver ordenat els quatre bisbes de les noves diòcesis a la catedral de York. El [[686]], a petició de Teodor, el rei [[Aldfrid de Northúmbria]] va cridar Wilfrid i el va restablir a Ripon. Però cinc anys més tard, Aldfrid es va barallar amb Wilfrid i el va exiliar en [[691]]: Wilfrid va anar a Mèrcia, on va administrar el bisbat vacant de Litchfield, a petició del rei [[Ethelred de Mèrcia]].