Josep Dencàs i Puigdollers: diferència entre les revisions

Va néixer al si d'una família de farmacèutics [[Vic|vigatans]] que el 1903 van traslladar-se a [[Sant Andreu de Palomar]], on es començà a formar políticament entorn del Centre Popular Catalanista de Sant Andreu (entitat vinculada al catalanisme conservador de la [[Lliga Regionalista|Lliga]]). Va llicenciar-se en [[Medicina]] a la [[Universitat de Barcelona]], on entrà en contacte amb el "catalanisme radical" (nom que rebia aleshores l'independentisme català) del recentment creat [[Estat Català]] (EC). Durant la dictadura de [[Miguel Primo de Rivera Orbaneja|Primo de Rivera]] compaginava la seva feina de metge als barris populars del [[Verdum]] i la [[Trinitat Vella|Trinitat]] amb la militància a EC, propugnant un acostament del "catalanisme radical" a l'obrerisme. L'any 1924 es casa amb Raimonda Cararach i Rivera (filla de [[Josep Cararach i Maurí|Josep Cararach]], un prohom de la Lliga),<ref name=":0">{{Ref-publicació|cognom = Claret|nom = Jaume|article = El tercer home era Dencàs|publicació = Quadern. El País|url = |data = 16-10-2014|pàgines = 4}}</ref>), i el 1928 funda la Clínica Sant Jordi amb la col·laboració del seu sogre i entra a la [[Francmaçoneria|maçoneria]] a través de la lògia ''Inmortalidad'' de [[Barcelona]].

Amb l'adveniment de la [[Segona República Espanyola|República]] fou un dels promotors de la Conferència d'Esquerres Catalanes de la qual sorgiria el març de [[1931]] [[Esquerra Republicana de Catalunya]] (ERC), dins la qual quedaria ressituat Josep Dencàs. Així, fou escollit diputat al [[Congrés dels Diputats]] a les [[Eleccions generals espanyoles de 1931|eleccions generals]] de juny de 1931 i diputat al [[Parlament de Catalunya]] després de les [[Eleccions al Parlament de Catalunya de 1932|eleccions de 1932]]. D'aquests comicis en sortirà el primer govern estatutari de la Generalitat, presidit per [[Francesc Macià i Llussà|Francesc Macià]], i dins del qual fou conseller de Sanitat i d'Assistència Social de 1933<ref name=":0" /> al 1934, quan li va ser encarregada la Conselleria de Governació. Promou el ''Comitè de lluita antivenèria'', el ''Segell pro Infància'' i campanyes contra la tuberculosi.<ref name=":0" />.

Tanmateix, des de la primavera de 1931 havia organitzat i presidit les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català ([[Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya|JEREC]]), que aviat es van convertir en un veritable grup de pressió sobre ERC, obertament discrepants amb [[Lluís Companys i Jover|Lluís Companys]] i el grup de ''[[L'Opinió]]'', crítics amb els [[Escamots d'Estat Català|escamots de les JEREC]] que havia promogut Dencàs. Els esamots utilitzaven una estètica i un comportament paramilitar<ref name=":0" /> amb paral·lelismes al nacionalisme feixista emergent a altres llocs d'Europa, característiques que comportaren que els seus crítics el titllessin de "''feixista''". Les accions dels escamots de les JERC van incloure reventar vagues obreres, el boicot d'actes dels partits rivals o l'[[Assalt al setmanari El Be Negre|assalt]] a la revista satírica ''[[El Be Negre]]'' que els havia criticat.<ref name=":0" />.

Mort [[Macià]], al gener de 1934 el Parlament proclama [[Lluís Companys i Jover|Lluís Companys]] com a President de la Generalitat i, amb els escamots ja disolts per la polèmica que havien provocat, renova a Josep Dencàs en el càrrec de Conseller de Sanitat alhora que, per la greu malaltia de [[Joan Selves i Carner|Joan Selves]] que n'era titular, el fa responsable també de la de Governació de la qual passarà a ser titular el 28 de juny de 1934 a causa de la mort de Selves.<ref name=":0" />. Sent conseller de Governació promou, conjuntament amb el cap dels Serveis d'Ordre, [[Miquel Badia i Capell|Miquel Badia]], una política de xoc amb la [[CNT-FAI|CNT]] que llavors era el sindicat egemònic; recuperant també les milícies armades i desarmant els [[Sometent#El_Sometent_al_segle_XX|sometents]].<ref name=":0" />. Fou un dels màxims promotors dels [[Fets del sis d'octubre|fets del 6 d'octubre]] de 1934 (proclamació de l'Estat Català dins la República Federal Espanyola). Tot i això, fou l'únic membre del govern que va aconseguir defugir la presó, escapant del Palau de la Generalitat pel clavagueram i exiliant-se a França,<ref name=":0" />, actitud que el convertí en blanc de moltes crítiques, inclosa la del President Lluís Companys, que no li tornà a confiar la conselleria amb el restabliment de la Generalitat el 1936.

Quan esclata la [[Guerra Civil Espanyola|guerra civil]] el juliol de 1936, Dencàs era un dels líders d'Estat Català, reconstituït novament com a partit independent a partir de la fusió d'un ampli sector de les JEREC, antics membres d'Estat Català, [[Nosaltres Sols!]] i el [[Partit Nacionalista Català]]. Però aviat, amb la revolució en marxa a la rereguarda republicana, i per la pressió que contra ell exercia la [[Confederació Nacional del Treball|CNT]]-[[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]] i els sectors obrers que havia combatut, decideix fugir, el 2 d'agost de 1936, amb la seva família a [[Gènova]], on fou detingut per la policia italiana i empresonat. Posteriorment fou alliberat, mercès a la intervenció de l'advocat [[Henri Torrès]], que ja havia defensat a Francesc Macià després dels fets de Prats de Molló, i després contactà amb diferents catalans exiliats a [[França]] i, segons el [[Servicio de Información de la Frontera del Nordeste de España|SIFNE]], s'ofereix a l'espionatge franquista per desvancar Companys però no li accepten.<ref name=":0" />. Instal·lat a Banyuls sobreviu amb la seva dona fent ell de metge i ella de perruquera, mentre col·labora a [[Quaderns Polítics, Econòmics i Socials|''Quaderns Polítics, Econòmics i Socials'']].<ref name=":0" />.

Finalment es traslladà a la ciutat de [[Tànger]] el 1948, que llavors era un condomini internacional de diversos països. Allà [[Josep Andreu i Abelló]], expresident del [[Tribunal de Casació]] i director general del [[Banc Immobiliari del Marroc]], l'ajudà fent que la consulta de Dencàs fos el centre d'atenció mèdica dels empleats del banc.<ref name=":0" /> L'any 1956 amb la independència del Marroc la ciutat s'hi integra i molts catalans, inclòs Abelló, se'n van. Dencàs demana permís per retornar a Barcelona, però no el rep i mor el [[1966]] a causa d'una infecció de ronyó.<ref name=":0" />.