Genocidi de Ruanda: diferència entre les revisions

Ens remuntem al segle VI a. de C. quan els [[twa]]s, [[pigmeu]]s caçadors, penetren en les muntanyes boscoses de Rwanda i s'hi instal·len de manera permanent. Uns segles més tard, cap al VI d.C, agricultors hutus comencen a arribar a la regió i a establir-se de forma sedentària, convivint en pau amb els twas. Cent anys després, i ja en el [[segle XII]] i [[segle XIII|XIII]] de manera més clara, grangers tutsis arriben a Rwanda provinents dels voltants (principalment de l'actual [[Uganda]]). També aquests últims s'instal·len ena la zona i en elal [[segle XIV]] passen a formar part d'una comunitat formada per twas (caçadors), hutus (agricultors) i tutsis (ramaders). La convivència entre les dues últimes ètnies va ser simbiòtica durant un temps fins que, a partir del segle XVI, els principals caps tutsis inicien unes campanyes militars contra els hutus, acabant amb els seus prínceps, als quals, de forma cruel i simbòlica, van tallar els genitals i els van penjar en els tambors reals buscant humiliar els seus contrincants i recordar-los que aquests, els hutus, eren súbdits dels tutsis.

A mitjan del [[segle XX]], en [[1958]], després que un grup hutu amb estudis redactés un manifest reclamant un canvi social, des de la cort reial es va respondre amb un document que, entre altres coses, deia el següent:

{{cita|''Podria preguntar-se com els hutus reclamen ara els seus drets al repartiment del patrimoni comú. De fet, la relació entre nosaltres (tutsis) i ells (hutus) ha estat sempre fonamentada sobre el vassallatge; no hi ha, doncs, entre ells i nosaltres cap fonament de fraternitat. Si els nostres reis van conquistar el país dels hutus matant els seus reietons, i sotmetent així als hutus a la servitud, com poden ara pretendre ser els nostres germans?''}}

{{cita|''La llei de la justícia i de la caritat demana que les institucions d'un país assegurin realment a tots els seus habitants els mateixos drets fonamentals i les mateixes possibilitats de promoció humana i de participació en els assumptes públics. Les institucions que consagrin un règim de privilegis, favoritisme, proteccionisme, bé sigui per als individus o per als grups socials, no són conformes a la moral cristiana.''}}

[[Grégoire Kayibanda]] va ser el primer president d'una Rwanda alliberada del domini colonial. Les dades de creixement econòmic i estabilitat social eren esperançadors. A pesar deMalgrat les diferències acumulades durant segles, tutsis i hutus assolien conviure sense arribar a enfrontaments generalitzats. La massa camperola accedia a l'ensenyament i el país, sense massa recursos, progressava. Tanmateix, els tutsis partidaris del règim monàrquic en l'exili es van organitzar en els països limítrofs i van llançar diversos atacs contra el govern ruandès, sense gaire èxit. L'odi entre partidaris de la república, de majoria hutu, i partidaris del règim anterior a aquesta, majorment de l'ètnia tutsi, augmentava i encara que encara, al principi de la dècada dels 70, l'enfrontament no era exacerbat, ja s'estava creant una divisió ètnica pronunciada que produiria conflictes més grans.

Malgrat la seva irrupció antidemocràtica en l'escena política, el govern del general va realitzar una bona gestió del país fins a la segona meitat dels 80, comptant amb el suport logístic i militar de [[França]]. També va prendre la iniciativa d'una reconciliació nacional. Aquestes dades són confirmats pel [[Banc Mundial]], que presentava a Rwanda com model de desenvolupament en l'[[Àfrica]] negra durant la dècada dels 80, i per [[Amnistia Internacional]], que en [[1990]], donava com satisfactori el respecte dels drets humans. Encara que la tensió entre partidaris d'un costat i un altre es va mantenir durant els 17 anys següents al cop d'estat de [[Habyarimana]], aquest havia aconseguit apaivagar uns i a uns altres cedint, sobretot, que el control financer del país es concentrés ena mans tutsis, el que demostra que, a pesar de les acusacions per part dels exiliats tutsis de no ser permesos de tornar al país per la seva ètnia, aquests disposaven, de nou, d'una posició de poder. A més a més, durant alguns anys, el FPR s'havia internat a Rwanda de forma clandestina i havia reclutat a molts joves tutsis per tot el país per a rebre una formació ideològica i militar i constituir brigades secretes, disseminades massivament pels turons. Aquest fet és recordat per [[Tito Rutaremara]], ideòleg del FPR:{{cita|''cap al final del 87, s'havien constituït 36 cèl·lules del Front en l'interior del país''}}

Considerant totes les dades i testimoniatges que es posseïxen sobre el genocidi de Rwanda, cal aclarir que aquest no va ser exactament un genocidi d'hutus contra tutsis, sinó que una falange radical i majoritària de l'ètnia hutu va ser la que va preparar l'aniquilament massiu tant de tutsis com també d'hutus moderats o opositors del règim de Habyarimana i propers al [[Front Patriòtic Ruandés]] (FPR). Per tant, el genocidi no va ser només de caràcter ètnic sinó també polític. D'altra banda, també hi va haver entre les víctimes milers de ciutadans de l'ètnia hutu morts a les mans del FPR. També els militars del Front Patriòtic Revolucionari van cometre assassinats massius. Malgrat tot, és clar que els tutsis van ser massacrats: es va eliminar al 75% de l'ètnia durant el genocidi.

Un altre testimoniatge important és el de Santos Ganuza, un missioner navarrès, que era el rector de la parròquia de [[Kiziguro]] per aquell temps. Diu: {{cita|Vaig ser molts anys rector d'una parròquia, ena l'est del país. L'abril de [[1994]] van arribar els interahamwe i van matar a uns 1.000 tutsis que s'havien refugiat a l'església, sense que jo pogués fer res per a evitar-ho. Pocs dies després, van arribar els militars tutsi i van matar 10.000 hutus. Les televisions occidentals van projectar les imatges d'aquests hutus assassinats en la meva parròquia, identificant-los com a tutsis.}}

Una altra opinió interessant sobre la situació en els primers mesos de [[1994]] ens l'oferix el pare català Joaquín Vallmajó, missioner a Rwanda, que va decidir quedar-se i que va desaparèixer el [[26 d'abril]] després que un grup de soldats del FPR el detingués: {{cita|''Després de diversos anys de crisi política i social, s'està produint la guerra més absurda, que està desembocant en una crisi política vergonyosa. Un petit grup de políticastres corruptes fins a l'extrem vol conservar el poder a qualsevol preu, sacrificant al poble i al país si cal. Altre grup no menys corrupte aspira al poder pels mitjans que sigui. Un tercer grup, el més nombrós i digne de respecte, sofreix les conseqüències del poder i dels seus agents: és el poble, víctima del racisme, la dictadura, la pobresa, la guerra, la fam, el robatori, el bandidisme, la violència i la manipulació. La situació és molt greu des del punt de vista polític, econòmic, social i cultural i racial. La manipulació dels polítics en el poder i els seus acòlits i dels partits i els seus líders és vergonyosa. ''

''Tot esperant esdeveniments, actualment no tenim ni govern, ni autoritats, ni pressupost, ni treball. Els funcionaris duen sense cobrar des de gener i els mestres han amenaçat amb no convocar els exàmens de secundària. El ministre d'Economia ha declarat que s'anirà pagant als funcionaris a mesura que es recaptin els impostos. Es donen totes la condicions perquè esclati un conflicte social que alguns polítics encoratgen per a pescar en riu regirat. I el "Front Patriòtic Ruandès"? Són encara pitjors. Uns no "desmereixen" dels altres.''}}

{{cita|''[...]a cooperar amb els oficials francesos i belgues per a facilitar l'evacuació dels seus nacionals i altres estrangers que sol·licitin ser evacuats. Vostè pot comunicar-se amb els oficials per a arribar a aquest propòsit. Haurà de fer tot l'esforç possible per a no comprometre la seva imparcialitat o actuar més enllà del seu mandat però pot valer-se de la seva competència si és essencial per a l'evacuació dels estrangers. Això no ha de dur-li a participar en un possible combat, excepte en legítima defensa.''<ref group="note">Text original en anglès:{{cita|[...]to cooperate with both the French and Belgian commanders to facilitate the evacuation of their nationals, and other foreign nationals requesting evacuation. You may exchange liaison officers for this purpose. You should make every effort not to compromise your impartiality or to act beyond your mandate but may exercise your discretion to do [so] should this be essential for the evacuation of foreign nationals. This should not, repeat not, extend to participating in possible combat, except in self-defense".}}</ref>}}

Lluny de Kigali, el [[17 d'abril]], i concretament en la població de [[Kibuye]], pertanyent al comtat del mateix nom i propera al [[llac Kivu]], segons explica l'antropòloga forense [[Clea Koff]] en el seu llibre ''El llenguatge dels ossos'', hi va anar el dia en el qual van començar les tasques d'extermini de la població tutsi en aquell comtat. Durant els tres següents mesos, van morir o van desaparèixer gairebé 250.000 persones. Diversos milers van ser assassinades a l'església de [[Kibuye]] en una sola massacre:{{cita|''Segons els escassos supervivents de Kibuye, el prefecte, o governador de Kibuye va organitzar als gendarmes perquè conduïssin a la gent que ell ja havia triat per a ser assassinada a dos llocs: l'església i l'estadi. El prefecte els va dir que era per la seva pròpia seguretat, que així quedarien protegits de la violència que s'estenia per tot el país. Però al cap de dues setmanes d'haver estat conduïts a aquestes ''zones de seguretat'', la gent que estava dintre va ser atacada per la mateixa policia i la mateixa milícia que suposadament havia de protegir-los. Aquesta era la típica tàctica dels genocides de Rwanda: reunir a un gran nombre de víctimes en edificis i terrenys tancats amb escassos mitjans d'escapament i matar-los. De fet, a Rwanda havia mort més gent en esglésies que en qualsevol altre lloc.''}}

{{cita|''Emma és original de Kibuye, però es trobava en [[Kimihurura]], Kigali, a l'abril de 1994, visitant a uns amics de la família. Conscient que les seves vides corrien perill, una amiga li va recomanar que es prostituís. [Explica Emma] «Probablement una setmana abans que comencés el genocidi, els veïns ja sabien que em trobava amb aquesta família. El criat va ser un dels que van delatar la meva estada allí. A partir d'aquest moment, tots els nois de la zona, amics del criat, venien a violar-me. No estic segura de quants, o del nombre de vegades que em van violar. N'hi havia molts i venien diverses vegades al dia. La mestressa de la casa no es va preocupar gens per mi. Fins i tot digué, que si venien milers d'homes a violar-me, almenys seguiria encara amb vida. Vaig sofrir aquesta situació durant tota la meva estada a Kigali.''»<ref group="note">Text original en anglès: {{cita|Emma is originally from Kibuye, but was in Kimihurura, Kigali, in April 1994, visiting family friends. Aware that their lives were at risk, her friend advised her to “prostitute herself. [Emma tells] "Probably a week after the genocide started, the locals knew that I was staying with this family. The servant was the one who flagged up the fact that I was there. From then on, all the local boys, friends of the servant, came to rape me. I can’t be sure how many, or the number of times they raped me. There were a lot of them and they came several times a day. The lady of the house wasn’t concerned about me at all. She said that even if thousands of men raped me, at least I'd still be alive. I lived with this situation throughout my stay in Kigali."}}</ref>}}

{{cita|''Paul, natural de [[Rwamagana]] ena [[Kibungo]], va anar uns dels homes inclosos en aquest estudi. El seu testimoniatge és un recordatori que les violacions i les seves conseqüències no només van perjudicar a dones. Paul va ser obligat per la força pels interahamwe a mantenir relacions sexuals amb una dona que ells sospitaven pogués estar infectada de VIH/[[sida]], en aquest cas la intenció era el provocar-li una mort lenta i dolorosa.<br />El seu fill major va ser assassinat en la seva ciutat natal així com la seva dona, no obstant això, Paul va assolir escapar. Tanmateix, va ser capturat per l'altra milícia que portava amb ells a una dona. «Em van demanar que tingués relacions sexuals amb ella. Estava tombada en el sòl i ells em van dir que els ensenyés les coses que feia amb la meva dona. Quan em vaig oposar, un d'aquells homes em va colpejar amb un pal i no vaig tenir altra opció que fer el que ells volien. Van romandre dempeus observant, llançant-me insults que no repetiré aquí. Ells posseïen llances i pals.<br />Quan vam haver acabat, ells em van dir que no hi havia una mort semblant a la d'allitar-se amb una dona malalta de sida. Ells sabien molt bé que el marit d'aquesta dona havia mort a causa de la sida, però jo no ho sabia, ni tan sols coneixia a aquella senyora.''»<ref group="note">Text original en anglès:{{cita|Paul from Rwamagana in Kibungo is one of two men included in this study. His testimony is a reminder that rape and its consequences are not confined to women. Paul was forced by the interahamwe to have sex with a woman they suspected might be infected with HIV/AIDS. In this case the clear intention was to ensure him a slow, painful death. His eldest son was killed in his home sector and his wife was also murdered, but Paul escaped. However, he was soon caught by other militiamen, this time accompanied by a woman.<br />They demanded that I have sex with her. She lay on the ground and they told me to show them what I did with my wife. When I refused, one of them beat me with his club and I had no choice but to do what they wanted. They stood next to me, hurling insults which I couldn't repeat to you. They had spears, clubs and bows.<br />When the deed was done, they told me that there was no death quite like sleeping with a woman with AIDS. They knew very well that her husband had died from AIDS, but I hadn't known this. I didn't even know the lady.}}</ref>}}

{{cita|''A Kigali els assassins havien utilitzat controls de carreteres per a detenir als vianants i als automobilistes i poder inspeccionar així els seus carnets d'identitat. En aquesta documentació que tot ruandès duia en aquesta època figurava una informació crucial per als assassins: la ''ètnia'';. Tot ruandès pertanyia a un dels tres grups ''ètnics'': hutu, tutsi o twa, i els polítics que van planejar el genocidi van deixar bé clar que l'abril de 1994 suposava la baixada de bandera per al genocidi dels tutsis, i per a qualsevol que estigués casat amb un tutsi o les opinions polítiques del qual poguessin qualificar-se de ''moderades'' ''.}}

{{cita|''Quan els belgues es van retirar, va quedar clar que les Nacions Unides no podrien implementar el mandat que tenien, i tampoc, el mandat podia ser canviat o introduït un reforç... No l'hi que el Consell decidirà després d'haver revisat i reconsiderat la situació al dia d'avui. Si el Consell va a recomanar un reforç, aquest ha d'estar ben equipat, amb molta mobilitat i, a més, capaç de protegir-se a si mateix. Si no enviem aquest tipus de reforç... llavors no estic segur si seran capaços d'establir l'ordre i la llei... que duria al final de les massacres... aquí estem observant a persones que estan sent privades dels més fonamentals drets, el dret a la vida, i fa l'efecte que no fem res''.<ref group="note">Text original en anglès:{{cita|When the Belgians left it was clear that the U.N. colad not implement the mandate it had, and either the mandate had to be changed, or reinforcements introduced ... I do not know what the Council will decide after they have reviewed and reconsidered the situation today. If the council is going to recommend reinforcement, the reinforcement that goes in has to be well equipped, very mobile, and also able to protect itself. If we do not send in that kind of reinforcement ... then I'm not quite sure they'll be able to bring about a sort of law and order ... that will lead to the end of the massacres ... here we are watching people being deprived of the most fundamental of rights, the right to life, and yet we seem a bit helpless ...}} </ref><ref name="pbs.org">[http://www.pbs.org/wgbh/pages/frontline/shows/evil/etc/slaughter.html 100 days of slaughter]</ref>}}

Finalment, a mitjan del mes de juliol, el Front Patriòtic Ruandès s'apodera de Kigali obligant al govern hutu radical a fugir del país en direcció al Zaire seguit d'almenys dos milions de hutus que van crear el camp de refugiats més gran de la història a [[Goma (ciutat)|Goma]], "la ciutat dels morts". En aquest moment, l'exèrcit francès delega el comandament de la seva missió a les tropes etíops i el FPR forma un nou govern interí d'unitat nacional a Kigali.

{{cita|''Hi ha indicis evidents que han estat perpetrats actes de genocidi contra el grup tutsi per part d'elements hutus, de manera concertada, planificada, sistemàtica i metòdica.''}}

D'altra banda, l'exèrcit francès va permetre que membres de les milícies hutus i responsables de les primeres matances es refugiessin ena ''zones segures'' frontereres evitant així caure en mans del FPR i permetent que controlessin la gestió de l'ajuda humanitària.

Això ens duu a pensar que França va aplicar una radical ''[[realpolitik]]'' ena la zona per a no perdre la seva capacitat d'influència en competència amb Bèlgica i altres països.