Història de Còrsega: diferència entre les revisions

Monuments megalítics de data entre el [[4000 aC]] i el [[2000 aC]] són abundosos i es caracteritzen per les esteles, bé en forma de menhir corrent o aïllat, bé en rengles (Pagliaiu a Sartene), o les antropomorfes (Filitosa). Pintures esquemàtiques s'han trobat principalment a la Grotta Scritta a Olmetta.

Les primeres referències escrites diuen que la població nativa era d'origen lígur i Solinus, fins i tot, diu que el nom de l'illa venia del d'una dona lígur (Corsa) que hauria descobert Còrsega. El nom que li donaven els grecs se suposa derivat de Cyrnos, un suposat fill d'Hèrcules.

Els grecs de [[Focea]] hi van fundar una colònia, [[Aleria|Alalia]], a la costa oriental, vers el [[564 aC]]. El [[544 aC]] van arribar gran nombre de colons grecs però el [[535 aC]] (data considerada actualment, abans [[542 aC]]) foren derrotats segons Diòdor pels etruscs aliats als cartaginesos i van haver d'evacuar l'illa, i els primers es van establir al seu lloc i van fundar la ciutat de Nicea; els corscorsos foren obligats a pagar un tribut en resina, cera i mel. Avui, se sap que la batalla d'Alalia no fou tan important com es pensava i que els grecs la van guanyar la batalla ,però en van sortir debilitat;debilitats, van continuar un temps a l'illa i després van marxar.

En el [[453 aC]] els siracusans van establir una colònia coneguda com a Portus Siracusanus (Porto Vechju) al golf de Porto-Vecchio, però més tard va desaparèixer.

Còrsega fou anomenada Cyrnos o Kyrnos pels grecs (possible paraula d'origen fenici), i, més tard, Korsis. Els romans li van dir '''Corsica'''.

El [[259 aC]] fou atacada per una flota romana dirigida per [[Luci Corneli Escipió (cònsol 259 aC)|Luci Corneli Escipió]] que va ocupar [[Aleria]] (l'antiga Alàlia o Alalia) i va obligar als seus habitants a reconèixer la sobirania romana i donar ostatges. Les tribus salvatges de l'interior no es van sotmetre (o en tot cas només de forma nominal) i en els anys que van seguir al final de la guerra, els exèrcits romans van haver de combatre repetidament contra ells i contra els sards. El [[236 aC]] a una expedició dirigida per Gai Licini Vari vali van mancar de mitjans i el destacament de Marcus Claudius Clineas només va aconseguir establir una treva. Després, Vari va tornar i va fer la guerra a major escala. Finalment, el [[231 aC]], Papirius Naso (fillastre de [[Gneu Corneli Escipió Calb|Gneu Corneli Escipió]]) va poder donar per acabada la submissió de les tribus, i va demanar els honors del triomf.

Tot i així, anys després, els corsos es van revoltar diverses vegades, i, tot i les victòries dels pretors romans, la sujecciósucjecció de les tribus era sempre dèbil i sovint limitada al pagament d'un tribut ocasional. Entre el [[238 aC]] i el [[138 aC]] es registren dotze revoltes corses. La província de [[Còrsega i Sardenya]] es va crear el [[221 aC]]. El [[181 aC]] el pretor Pinarius va matar dos mil corsos, en va empresonar dos mil més i va fer pagar a les tribus un gran tribut en cera. El [[174 aC]] el pretor Cicierius va matar set mil corsos i, altra vegada, va rebre el tribut de cera. Altres matances van seguir i, finalment, els corsos van quedar tan minvats en nombre que no van poder seguir les revoltes. El [[163 aC]] [[Juventius Thalna]] i [[Escipió Nasica]] (que va dirigir la dècima expedició) gairebé van assegurar el domini romà. La colònia de [[Mariana (Còrsega)|Mariana]] fou fundada per [[Gai Mari]] el [[93 aC]] i fou visitada per [[Juli Cèsar]] el [[46 aC]]. El [[81 aC]] [[Sul·la]] va enviar colons a Alèria que va esdevenir colònia i que tenia uns vint mil habitants. El [[6 aC]] August va convertir la província Còrsega-Sardenya en la imperial de Còrsega administrada per un procurador i la senatorial de Sardenya administrada per un procònsol. Així doncs, durant la República, Còrsega i Sardenya van formar una sola província subjectes al mateix pretor i, només excepcionalment, van tenir dos pretors separats, però durant l'imperi, en canvi, foren províncies separades. La capital de Còrsega fou Alèria.

Després de les colònies del segle I, ja després no es va fer res pel desenvolupament de la civilització romana a l'illa, considerada salvatge i inhòspita i, fins i tot, fou lloc de desterrament polític (com fou el cas de Sèneca que hi va estar com a desterrat polític del [[41 aC]] al [[33 aC]]).

[[Estrabó]] descriu les tribus en temps d'August, com gent dedicada al robatori i al saqueig; els governadors romans feien periòdiques incursions a les muntanyes i s'emportaven alguns presoners que venien com esclaus. L'any [[60]], Decimus Pancarius va voler posar a Còrsega al costat de [[Vitel·li]], tot i que la costa estava exposada a la flota controlada per [[Marc Salvi Otó|Otó]].

El [[454]] els [[vàndal]]s van desembarcar temporalment a l'illa. Vers el [[456]] o [[457]], després d'un nou desembarcament, fou ocupada pels vàndals que la van dominar, almenys nominalment, fins al [[533]] en què, derrotat el regne vàndal per [[Belisari]], els [[Imperi Bizantí|bizantins]] hi van desembarcar i hi van restablir el domini imperial, liquidant el regne vàndal el [[534]].

El [[551]] va ser ocupada per la flota dels [[ostrogot]]s dirigits per [[Tòtila]], però el general bizantí [[Narsès]] la va recuperar el [[553]]. Els bizantins la van dominar fins al [[segle VIII]]. No se sap en quin moment exacte del segle VIII es van retirar els bizantins, però a començaments del [[segle IX]] les incursions àrabs eren constants. Vers el [[725]] s'esmenta que els [[llombards]] haurien ocupat l'illa fins a la meitat se segle ([[756]]); és molt possible i, si així fou, els bizantins ja no hi van tornar.

La primera incursió de la qual es té notícia és del [[670]], però no fou fins al segle VIII que foren continuades i importants. El litoral es va despoblar i la gent va fugir a les muntanyes o a Itàlia., però eren atacs de saqueig i no ess'hi feien establiments permanents.

El gener del [[754]], a Ponthion, el [[papa Esteve II]] ([[752]]-[[757]]) va confirmar la coronació del [[751]] de [[Pipí I el breu|Pipí I el Breu]] feta pel seu antecessor [[Zacaries]] ([[741]]-[[752]]) i el destronament del darrer rei merovingi [[Khilderic III]]; a canvi, Pipí es comprometia a lluitar contra els llombards que amenaçaven al Papa, i restituir al Papa l'exarcat de [[Ravenna]] i els territoris de les repúbliques de [[Còrsega]], [[Sardenya]] i [[Sicília]] (Tractat de Quierzy). El compromís fou merament nominal per tal com no dominava les illes ni l'exarcat. El [[756]] Pipí va derrotar el rei llombard [[Astulf]] i li va imposar el tractat de [[Pavia]]. Per mantenir la donació del [[754]] sobre les illes, la Santa Seu va emetre un document fals on apareixia la donació de les illes al Papa per l'emperador Constantí el gran (doncs les illes i l'exarcat només podien ser cedides per l'emperador bizantí sobirà de jure), i sobre aquesta base Pipí va "confirmar" la donació de Constantí. Així, la santa seu va esdevenir la sobirana, ara be el domini real exercit sobre Còrsega degué ser nul.

El [[1073]] el Papa volia recuperar la senyoria de l'illa i va demanar ajut a Pisa. El [[1077]] va enviar a l'illa, com a llegat, al bisbe de Pisa Landolf, encarregat de reorganitzar el clergat insular. Un temps després, vers el [[1078]], el Papa va infeudar l'illa al senyor pisà marquès d'[[Oberthengi]] (descendents del marquès Obert de Toscana que vivia vers el [[951]]) que va rebre el títol de marquès de Còrsega que van confirmar els Papes [[Urbà II]] (1088-1099) i [[Calixte II]] (1119-1124). El 1088, el bisbe Daibert va substituir a Landolf, i, com aquest, va continuar essent tot poderós. El [[28 de juny]] de [[1091]], una butlla papal donava l'illa a Pisa com a feu del Papa gairebé sense contraprestació, el que va portar a llargues lluites entre Pisa i Gènova.

El [[1114]] els pisans van prendre possessió efectiva de l'illa i va establir un règim liberal que fou molt profitós i va portar la prosperitat. L'illa estava dividida en una seixantena de ''Pièvis'', unitat territorial dirigida per un sacerdot en la part religiosa i per un jutge (''giudice'') en la part civil ,si bé, a vegades, les dues funcions eren en unes soles mans.

Al segle XII algunes famílies senyorials estaran lligades a Gènova (els Gentile a Bastia, els Avogari, els Da Mare, els De Mari). El [[1133]] es van establir els dos sectors de l'illa amb els genovesos; aquestosaquests van exercir influència (però no el feu ni menys la sobirania) als tres bisbats de Mariana, Nebbio, Accia (Ampugnani); pel seu costat els bisbats de Sagone i Aléria eren de Pisa.

El [[1195]], els genovesos van ocupar Bonifàcio i el [[1272]] Castel Lombardo (Castel Vecchio); aquest mateix any van fundar [[Calvi]] ([[16 de maig]] de [[1268]]); a la segona meitat del segle XIII Gènova prengué el control de tota l'illa.

El [[1245]] [[Sinucello de Cinarca]], que fou conegut com el ''Giudice'', va dominar quasi tots els feus de l'illa i la va controlar fins al [[1280]]. Vers al final, va reconèixer a Gènova, però va haver de fugir a Pisa, i va tornar uns anys després i va combatre fins que va poder, morint empresonat a Gènova.

El [[20 de gener]] de [[1280]] el [[podestà]] genovès de [[Bonifàcio]], [[Pietro Matteo d'Oria]] va signar un tractat prometent fidelitat i assistència a Gènova, redactat pel notari genovès Franceschino Tabernaro. Els senyors es van haver de sotmetre i deixar com a ostatges als seus fills. Uns magistrats militars (gonfanoners) es van nomenar a les fortaleses. Tanmateix, Gènova va fer dues campanyes de conquesta militar: una victoriosa contra el retornat Sinucello de Cinarca ([[1289]]) i ununa altrealtra el [[1290]] contra el mateix senyor, dirigida per Nicolo Boccanegra que, ara, fou derrotat per Sinucello.

Arrigo, fill de Sinucello, va intentar ocupar el poder el [[1335]], però va fracassar. El [[1358]] va esclatar una revolta popular dirigida per [[Sambucucciu d'Alandu]] (Sambucuccio d'Alando) de la ''piève'' del Boziu, propera de Corti ([[Corte]]), al front de partides de pobres. L'important castell de l'En Deçà des Monts fou pres. El [[1359]] els insurgents van exigir l'enviament de noves autoritats, i es va enviar al vicari general de Gènova, Giovanni Boccanegra (pare del dux de la república). Va governar del [[1359]] al [[1362]] amb una pau bastant acceptable. El [[1362]] els senyors de més enllà de les Muntanyes es van revoltar. Sambuccio va demanar altre cop l'enviament d'algun representant a l'illa i Gènova va enviar dos governadors: Tridano Della Torre i Filippo Scaglia, que van derrotar els revoltats i durant uns 12 anys l'illa va estar en pau. Giovanni da Magnera ([[1365]]), Leonello Lomellino ([[1367]], futur fundador de Bàstia), i Aluigi Tortorino ([[1370]]) van governar seguidament.

Cada regió es va dividir en ''pièvis'' (uns 66); cada piève tenia un nombre variable de comunitats rurals autoadministrades per una assemblea comunitària anomenada l'''aringhu'' (o arringu). L'aringhu, que feia funcions de tribunal, explotava les terres comunals de les que una part era repartida cada any per meitatmeitats: una meitat per explotació de les famílies i l'altra meitat per tothom (bosc, pastures…). Les màximes magistratures eren elegides per sufragi en el que les dones tenien també dret de vot: el podestà (president), el gonfanoner (amb funcions judicials i administratives), els dos pares del comú o ''Anzianis'', el jutge de pau (''raigoneru''), i el ''cacciatore'' (encarregat d'exterminar les bèsties salvatges molestes). Aquest sistema iniciat a la "''Terra di comune''" (En-Deçà-des-Monts) es va estendre, després, a la "''Terra dei Signori''" (l'Au-delà-des-Monts). Es va establir un impost únic de 20 sous genovesos per feu. L'illa era dividida en dosdues regions: l'En-deçà-des-Monts i l'Au-delà-des-Monts, ambdues sota un únic governador genovès assistit d'un vicari. La capital era a Biguglia.

El segle XIV es va desenvolupar una secta herètica anomenats els Giovannali fundada pel franciscà Giovanni Martino o Giovanni Martini, que van fundar diverses comunes mixtes a Còrsega, entre elles, la de Carbini. Preconitzaven la pobresa, eren hostils a la jerarquia de l'església i es flagel·laven sovint; això va portar a la seva excomunicació pel bisbe d'Alèria, però el [[1351]], l'arquebisbe de Pisa va anul·lar el càstig. El bisbe d'Alèria va recórrer al Papa [[Innocenci VI]] (1352-1362) que els va declarar herètics. Urbà V (1362-1370) va enviar un comissari pontifici que els va exterminar a Alesani.

El [[27 d'agost]] de [[1378]] l'estat genovès va confiar l'administració de l'illa a una societat privada coneguda com la Maona (derivat de l'àrab assistència), que havia estat fundada per sis membres, dels quals, el principal fou Leonello Lomellini (que va fundar Bàstia el 1383). El mariscal Joan II anomenat Boucicaut va imposar el [[1407]] la fusió dels membres de la maona en una sola societat: El Banc de Sant Jordi.

El [[1377]], el comte Arrigo della Rocca va oferir posar l'illa en mans de Catalunya i el rei [[Pere el Cerimoniós|Pere III]] li va prometre ajut, i [[Martí I]] va visitar a Arrigo a l'illa el [[1399]] on va coordinar el partit català del que feien part també Giovanni i [[Vicentello d'Istria]]; aquest darrer, que va anar a Catalunya el 1404, fou nomenat lloctinent de Còrsega ([[9 de juliol]] del 1404) i poc temps després el príncep Martí li va enviar nous ajuts. El [[23 de juliol]] de [[1409]], el rei [[Martí I]] de Catalunya-Aragó nomenà regent de Còrsega el jurista català [[Hug Bonapart]].<ref>{{ref-publicació |cognom= |nom= |article= |url=http://books.google.es/books?id=nQ8IAQAAIAAJ&q=hug+bonapart+1409&dq=hug+bonapart+1409&hl=ca&sa=X&ei=RArKUbT-KsuwPPC8gOgL&ved=0CGYQ6AEwBw |llengua=castellà |consulta= |publicació=Boletín de la Real Academia de la Historia |volum=Volums 165-167 |exemplar= |data=1969 |pàgines=169 }}</ref>

El Banc era administrat per vuit protectors que vivien a Gènova i formaven el consell d'administració del banc. Un comitè de 25 membres, elegit entre els patricis genovesos, designava quatre sindacatori, encarregats de controlar l'acció dels protectors. El Banco designava un governador elegit pels 24 electors i renovable cada any, i a un vicari. El governador va fixar la residència, aviat, a Bàstia juntament amb el vicari, el ''massaro'' (tresorer) i el canceller. El cònsol del sis i els pièvi van subsistir com a institucions locals i a les ciutats es va establir un consell (''Magnifica comunità'') amb edils encarregats (''magnifiques anziani''). Al costat del governador un consell dels dotze nobles, merament consultiu. Un nou impost (el ''boatico'', impost sobre les bèsties de càrrega; o el ''ghiandadico'', impost sobre els ramat, o el ''erbatico'', impost sobre les herbes). Tot i que no era la capital, Calvi, fundada el [[1268]], va esdevenir la principal ciutat. Els principals feus foren aniquilats (els Da Mare i Gentile al Cap Cors, els Bozzi, Istria i Ornano al sud) i d'altres neutralitzats. Les ciutats van agafar importància i es van engrandir.

El [[1553]] [[Sampiero Corso]], líder nacional popular, va aconseguir que l'illa fos ocupada per [[Enric II de França]]. L'illa fou ocupada en pocs dies pels soldats francesos amb l'ajut de corsari turc [[Dragut]], cap de la flota otomana (els otomans eren aliats de França). Desembarcats a [[Bàstia]] el [[23 d'agost]] de [[1553]], la gent de Corso van facilitar la feina. El governador, el vicari, el ''massaro'' i el canceller van fugir a Corté que, sense soldats per defensar-la, es va rendir. Tota l'illa menys Calvi es va sotmetre a França. Gènova, amb suport espanyol i de [[Toscana]] va enviar una flota dirigida per [[Agostino Spinola]] i on era el vell almirall [[Andrea Dòria]] (87 anys) i el [[febrer]] de [[1554]] Bàstia i Saint Florent foren ocupades (la segona després d'un setge iniciat el [[novembre]] del [[1553]]). Corté es va rendir i el Cap fou devastat. Els militars francesos van tenir una actuació lamentable que no va poder compensar Corso, el qual va lliurar la batalla del coll de Tenda el [[setembre]] de [[1554]] i va recuperar Corté i va fer força atacs victoriosos. FouNicolo Pallavicino fou nomenat governador genovès Nicolo Pallavicino, i el cap militar francès De Thermes fou cessat i substituït per Giordano Orsino. Corso fou relegat, de moment, per tornar després, el [[febrer]] delde [[1555]]. Còrsega només interessava a França com a moneda de canvi amb Espanya. Les negociacions de [[Vaucelles]] ([[5 de febrer]] de [[1556]]) van establir una treva de 5 anys, durant la qual l'illa fou administrada per França menys els punts controlats pels genovesos.

Va restar francesa fins a la pau de [[Cateau-Cambrésis]] el [[1559]] en què fou retornada a Gènova i al Banc de Sant Jordi. El [[1564]] Sampiero Corso va intentar recuperar l'illa, i va desembarcar el [[12 de juny]] de [[1564]] al golf de Valinco, amb l'ajut de [[Caterina de Medicis]]. Durant tres anys va lliurar una guerra de guerrilles dita "Guerra de Sampiero" i va dominar tot l'interior, mentre els genovesos només dominaven les viles costaneres; reforços genovesos dirigits per Stefano Dòria, amb una política de terra cremada, que va començar per la crema de Cervione el [[1564]] i el [[1566]] foren cremats 123 llogarets, va aconseguir acorralar a Sampiero que fou derrotat prop d'Ajaccio, si bé la derrota no fou decisiva. El paludisme, llavors, va afectar alsels genovesos que es van haver de tancar a Bastia. Gènova va demanar ajut a Espanya, amb lael qual foren recuperades Porto-Vecchio, Algajola i Belgodère ([[novembre]] de [[1564]]). La repressió va seguir, fins que el [[17 de gener]] de [[1567]] va morir Sampiero aen una emboscada preparada per elspels germans de la seva dona a Eccica-Suarella, prop de Cauro. El fill de Sampiero, Alfons, de 18 anys, va continuar la guerra un parell d'anys, fins que va decidir rendir-se i posar-se sota protecció del rei de França a [[Marsella]] amb 300 companys ([[1 d'abril]] de [[1569]])

El [[1729]] els corsos es van revoltar i Gènova va demanar ajut a Àustria (1731) que, de moment, va dominar la situació, però el [[1735]] la revolta es va reiniciar, i, poc després ([[1736]]) ,[[Teodor de Neuhoff]] va desembarcar a l'illa, va seduir alsels rebels, i fou proclamat [[Regne de Còrsega|rei de Còrsega]].

Gènova va demanar ajut a França ([[1737]]), que va pacificar l'illa totalment el [[1741]]. Gènova va demanar altra vegada la intervenció francesa el [[1748]]. El [[1755]] Pascal Paoli va aconseguir unificar la resistència corsa contra Gènova i es va establir la Còrsega independent coneguda com a [[Nació de Còrsega]].

A partir del [[1792]] i, sobretot el [[1793]], Paoli es va distànciadistanciar de la Convenció. L'[[11 d'agost]] de [[1793]] Còrsega es va dividir en dos departaments: Golo (l'alta Còrsega) i Liamone (Còrsega del sud). Pascal Paoli rebutjà sotmetre's a la Convenció i va obtenir l'ajut de Gran Bretanya. L'illa tornarà a ser independent, breument, el [[15 de juny]] de [[1794]], i el 19 del mateix mes es va proclamar el [[Regne Anglocors]] sota protectorat britanicbritànic i amb el rei d'Anglaterra com a sobirà; peroperò el [[Tractat de París (1763)|tractat de París]] va obligar alsels britànics a renunciar al protectorat i el [[15 d'octubre]] de [[1796]] Còrsega fou reincorporada a França. El [[19 d'abril]] de [[1811]] els dos departaments, de Golo i Liamone, foren reunificats en el departament de Còrsega. El [[12 d'abril]] de [[1814]] es va establir un govern provisional del regne de Còrsega a Bàstia que el [[27 d'abril]] de [[1814]] va acceptar el protectorat britànic, però el [[18 de juny]] de [[1814]] l'illa fou reconeguda com a francesa.

Des de llavors, va romandre en poder de França, que no va parar d'intentar eliminar els seus trets característics.

L'[[11 de juliol]] de [[1940]] el departament va quedar sota control del govern de Vichy i el [[12 de novembre]] de [[1942]] fou ocupada pels italians. El [[9 de setembre]] de [[1943]] hi van arribar els alemanys. El [[4 d'octubre]] de [[1943]] la població es va revoltar contra els ocupants i fou el primer departament francès a quedar alliberat.

Des del [[1962]] van començar a arribar francesos "''pieds noirs''" procedents d'[[Algèria]] que es van establir a la part oriental, sovint com a viticultors. Això va produir casos de corrupció que van perjudicar alsels insulars. El [[9 de gener]] de [[1970]] es va establir la regió de Còrsega, sense poders, separant-la de la regió de Provence-Alpes-Côte d'Azur-Corse.

L'any [[1976]]) es va crear el Front d'Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC) que va començar una campanya d'atemptats amb bomba. L'organització fou formalment dissolta pel govern francès el [[1983]] però el moviment va passar a la clandestinitat sota el nom d'Ex-FNLC. El [[2 de març]] de [[1982]] va obtenir un status especial amb assemblea electa, però sense poder. El [[13 de maig]] de [[1991]], l'anomenat "estatut Joxe" li va concedir una limitadíssima autonomia, superior a la d'altres regions (col·lectivitat territorial) amb consell executiu, però sense capacitat legislativa.

El [[1998]] fou assassinat el prefecte regional Claude Erignac i el va substituir [[Bernard Bonnet]] que va destapar molts afers de corrupció i la pràctica d'un sistema mafiós amb bandes organitzades en el que intervenien els representants de l'estatEstat. El [[1999]], els nacionalistes quasi van doblar la seva representació en les eleccions. Es va destapar l'escàndol de "Chez Francis" en el que membres de la policia GPS (creada arran de l'assassinat del prefecte Erignac) van reconèixer haver incendiat un restaurant. Bonnet, considerat màxim responsable pel seu càrrec, fou destituït i substituït parper Jean-Pierre Lacroix. Els nacionalistes, sota la direcció de Jean-Guy Talamoni, es van reagrupar i van iniciar converses amb l'estatEstat francès per redefinir l'estatut de l'illa (el procés de Matignon) amb la idea d'aconseguir major autonomia.

El [[2000]], l'ex-líder nacionalista [[Jean-Michel Rossi]] fou assassinat i el va seguir l'agost del 2001 [[François Santoni]]. El [[2003]] fou detingut [[Yvan Colonna]], acusat de l'assassinat del prefecte Erignac. El juliol, un referèndum sobre la reforma de les institucions, no va obtenir la majoria.