Polipoesia: diferència entre les revisions

La '''polipoesia''' és un moviment poètic fundat a Itàlia per [[Enzo Minarelli]] a mitjans delsmitjan anys vuitanta. La Polipoesia, com la traducció literal del terme explica, són "moltes poesies" o diverses maneres d'interpretar un poema, ja que aplica al recitat disciplines com la performance, el sorollisme, la distorsió o desfragmentació fonètica, els mitjans audiovisuals, l'acció poètica, la música i les noves tecnologies.

Cada polipopeta desenvolupa el seu estil o marca personal en interpretar el poema mitjançant el filtre vocal, teatral, audiovisual, musical o tecnológictecnològic. D'aquesta manera, les possibilitats de difusió i de trobada amb l'espectador són múltiples, polifacétiquespolifacètiques, polièdriques i polimòrfiques. És a dir, polipoètiques.

Originalment, aquest terme neix el 1983, quan el poeta italià [[Enzo Minarelli]] (Venècia, 1951) l'utilitza en el seu assaig "''Polipoesía, dalla lectura alla performance di poesia sonora''", aparegut al catàleg d'art "''Visioni, Violazioni, Vivisezioni''". EncaraNo queobstant això, la seva concreció com a tendència poètica no es verificaria fins quatre anys més tard, amb l'aparició en el catàleg "Tramesa d'Art" (València, 1987) del "''Manifesto della Polipoesia''".

EncaraMalgrat que era vista amb recel per la poesia de vanguàrdiad'avantguarda, aquesta incipient proposta molt aviat va despertar la curiositat d'una part significativa de la poesia sonora i fonètica italiana. Autors com [[Stefano Docimo]], [[Giovanni Fontana]] o [[Enzo Berardi]] en seran els seus primers promotors., Alsaixí quals s'afegeixcom la revista holandesa "''Slowscan''", que publicapublicà un especial dedicat a la polipoesia l'any 1988. OTambé la revista italiana "''Baobab''", que, amb [[Adriano Spatola]] (Sapjane, 1941 - Sant'Ilario d'Enza, 1988), [[Corrado Costa]] (Mulino di Bazzano, 1929 - Reggio Emilia, 1991), [[Ivano Burani]] (Reggio Emilia, 1930), i la poetessa [[Tomaso Binga]] (aliasàlies de Bianca Menna. Salerno, 1938) al capdavant, es converteixenva convertir en els seus principals impulsors.

Autors com: Massimo Mori, Gian Paolo Roffi o Luigi Pasotelli afermen el terme. De tal forma que, durant els anys noranta, gràcies, entre d'altres, a la desbordant activitat de poetes com Lello Voce (Nápoles, 1957) o de grups com el laboratori Sparajurij de Turí, el gènere de la poesia-acció o performance poètica (nom original de la polipoesia), coneix un gran èxit. SobretotLa polipoesia s'ha relacionat amb l'organizació de recitals de slam poetry, en la línia de les llegendàries vetllades del [[Nuyorican Poets Café]] de Nova Iork.

Potser perperquè ésserés el país on va veure per primera vegada la llum el manifest polipoètic, l'altre gran focus d'irradiació d'aquest nou gènere és Catalunya. Concretament a Barcelona, on [[Xavier Sabater]] (Barcelona, 1953) i [[Xavier Theros]] (Barcelona, 1963) funden l'any 1989 el primer grup de polipoesia de la Península: [[Poliphonetica Dinámica]]. Formació de vida breu, després de la qual Sabater fundarà amb [[Rafael Metlikovez]] (Canovelles, 1964) el grup [[La Papa]] (Performers, Artistes i Poetes Associats), l'any 1990. Junts organitzen el cicle "''Topades amb les noves tendències''" (sala Ragtime, 1990) i la "''Festa de la Polipoesia''" (bar Glaciar, 1991), primers cicles relacionats amb aquest estil organitzats a Espanya.

Després de totes dues separacions, Sabater es converteix en el teòric espanyol amb més pes d'aquest moviment, amb la pulicació de nombroses antologies i recopilacions des de la seva editorial Sediciones. Així mateix, des delde 1991 dirigeix el Festival de Polipoesía de Barcelona i la revista on-line Barcelona Attractions, on han aparegut algunes de les seves reflexions sobre el gènere.

Por la seva banda, els altres dos introductors d'aquest moviment, Xavier Theros i Rafael Metlikovez, funden a finals delde 1991 el grup de polipoesia més conegut del panorama català i espanyol: [[Accidents Polipoètics]]. Junts organitzaran (amb alel nom de guerra de "''La hiena ya no se ríe''"), els primers encontres de polipoetes, com "''De reptiles y Batracios''" (1992), "''Robespierre contra el capitán Trueno''" (1993) yi "''Poesía Paleopoética''" (1994), amb la col·laboració de creadors com [[Enric Casasses]], [[Jordi Pope]], [[Oscar Abril Ascaso]], [[Noel Tatú]], [[C-72R]] o [[Anton Ignorant]]. Una formació que, després d'aquest període dedicat a l'organització de trobades, es va dedicar a difondre el terme per mig món. Amb memorables participacions en el festival [[Polyphonix]] ([[CCCB]] de Barcelona el 1997 i [[centre Georges Pompidou]] de [[París]] el 2002), en el festival Faladura de spoken word ([[Porto]], 2000 i 2003) o en la recent inclusió a la prestigiosa recopilació on-line [[Lyrikline]]. També van editar el CD "''Polipoesía Urbana de Pueblo''" (Madrid, 1995) i el curtmetratge "''Más triste es robar''" (dirigit l'any 1997 per [[Luís de la Madrid]], [[André Cruz]] i [[Pere Pueyo]])., Aixíaixí com diversos llibres, la revista "''Polinesia''" i els espectacles de teatre "''Pim, pam, pum Lorca''" (1998), "''Soltero busca''" (2001), "''Franco ha muerto, o cómo idiotizar a un pollo''" (2005) i "''Fe, esperanza y Cha-cha-chá''" (2007).

La segona generació de polipoetes l'encapçala [[Eduard Escofet]] (Barcelona, 1979), organitzador del cicle "''Viatges a la Polinèsia''" (1997-2000) i conegut internacionalment com a director d'un dels millors festivals d'aquest estil: "Projectes Poètics Sense Títol-PROPOSTA" (2000-2004). A la seva tasca com a divulgador ses'hi lihan afegeixend'afegir llibres com "''El vers i la mirada''" (2005) i la inclusió en la pàgina berlinesa Lyrikline, així com nombrosos recitals per [[Europa]] i [[Iberoamèrica]].

La repercussió de la polipoesia fora d'Itàlia i Catalunya ha estat molt menor. No obstant això, encara que assimilada com una forma més de la poesia sonora i de la performance de tall clàssic, compta amb notables veus, com els poetes nord-americans [[John Giorno]] i [[Lawrence Ferlinghetti]], darrers membres vius de la [[Beatnik Generation]], o el parisenc [[Jean Jacques Lebel]], fundador junt amb [[Allen Ginsberg]] del festival Poliphonix i darrer director de la revista Surrealisme.

Fruit d'aquest creixent interès són les nombroses trobades de poesia que inclouen apartats de polipoesia en les seves programacions, com els festivals de Medellin o el de Berlin. Pel que fa als dedicats estrictament a la poesia oral destaca el més antic de tots: Poliphonix, celebrat de forma itinerant en diversos llocs del món. També hi ha el Festival de Polipoesia de Barcelona, Intersignos de Brasil, Yuxtaposiciones de Madrid, el Festival de Polipoesia de Bolonia, Bobeobi de Berlin o l'extint Proposta de Barcelona. També s'han organitzat, amb més o menys fortuna, trobades a Lisboa, Porto, Toronto, Moscou, MéxicMèxic DF, L'Habana, Budapest, São Paulo, Montevideo, Atenes o Buenos Aires.

# Únicament el desenvolupament de les noves tecnologies marcarà el progrés de la poesia sonora: els mitjans electrònics i l'ordinador en són i en seran els veritables protagonistes.

# L'objecte "''llengua''" ha de ser indagat en lesels seus mínims i màxims segments: la paraula, element bàsic de l'experimentació sonora, assumeix les connotacions de multiparaula, penetrada en el seu interior i redefinida en el seu exterior. La paraula ha de poder alliberar la seva polivalent sonoritat.