|
'''Pigmalió''' té un interès sociocultural que va més enllà de la simple intenció teatral, baldament siguin moltes les seves qualitats escèniques, cosa que ha estat unànimement reconeguda per la crítica. Quan [[Bernard Shaw]] estrenà el seu "[[:es:Pigmalión (obra de teatro)|Pygmalion]]" l'any 1913 -inspirant-se en el mite clàssic de l'escultor xipriota que s'enamora de la seva estàtua, [[Galatea]], a qui [[Afrodita]] dóna vida- tras1ladá el mite en una societat moderna, la societat anglesa, que encara vivia les darreres ramalades de l'època victoriana. Pigmalió és una comèdia en la qual el llenguatge és l'element clau que transforma una noia senzilla, malparlada i inculta, en una persona refinada, subtil i, finalment, lliure. '''Joan Oliver''' no fa una simple traducció de l'obra, sinó una adaptació: el [[Londres]] postvictoriá es convertia en la Barcelona dels anys 50, quan els efectes de la guerra ja començaven a pal·liar-se. És, una [[faula]] lingüística, integrant una de les poques distincions que perceben els catalanoparlants: la distinció entre el mal català de les classes populars barcelonines, sobretot si conté elements aixavats, i el bon català dels barcelonins cultes.
== Joan Oliver (Biografiabiografia)==
{{fusió a|data=abril de 2013|Joan Oliver i Sallarès}}
[[Joan Oliver]] ([[Sabadell]], 1899 - Barcelona, 1986). Signava la seva obra poètica amb el pseudònim de Pere Quart. Fill d'una acabalada família industrial: el seu besavi havia estat fundador de la Caixa de Sabadell i el seu pare era un personatge influent del Foment del Treball. Va estudiar Dret i viatjà força per Europa. Es dedicà a la literatura i fou fundador de ''La Mirada''. El primer llibre, ''[[Una tragèdia a Líl·liput]]'' (1928) fou un recull de contes. El seu primer llibre de poesia, ''[[Les Decapitacions]]'' (1934), coincideix, i no per casualitat, amb la crisi política d'aquells anys. Estrenà i publicà les peces teatrals ''[[Cataclisme]]'' (1935) i ''[[Allò que tal vegada s'esdevingué]]'' (1936), una ''[[Oda a Barcelona]]'' (1936) i ''[[Bestiari]]'' (1937). A partir dels fets de juliol de 1936 multiplica les seves activitats literàries i cíviques i esdevé un dels intel·lectuals més compromesos en la lluita antifeixista. El 1938 estrena el drama ''[[La fam]]''. La desfeta de 1939 ho canvia tot. Inicia el periple de l'exili, s'instal·la definitivament a Santiago de Xile, on sobreviu a base de traduccions, col·laboracions en la premsa i en la ràdio. El 1947 publica ''[[Saló de tardor]]''. Quan torna a Barcelona, el 1948, és depurat amb dos mesos de presó. El 1956 publica ''[[Terra de naufragi]]''. Lluny de desanimar-se dedica tots els seus esforços a la creació d'un teatre català que sigui alhora assequible a un públic burgès i literàriament i ideològicament digne: hi contribueix amb les traduccions de ''[[Pigmalió]]'', de Shaw (1957) o la dd′'''[[El Misantrop]]'', de Molière, i amb obres pròpies com ''[[Ball robat]]'' (1958), ''[[Primera representació]]'' (1959) i ''[[Una drecera]]'' (1960). Malviu econòmicament gràcies a traduccions i col·laboracions a ''[[Destino (revista)|Destino]]'', entre d'altres. La seva situació econòmica millora el 1962, quan esdevé director literari de l'editorial Aymà. A l'editorial Montaneri Simó, on treballa en la confecció d'un diccionari de literatura, entra en contacte amb un grup d'estudiants i llicenciats joves, que troben en ell una mena de figura patriarcal. El 1960 publica ''[[Vacances pagades]]'', i després, ''[[Dotze aiguaforts de Granyer]]'' (1962), ''[[Circumstàncies]]'' (1968), ''[[Quatre mil mots]]'' (1977) i ''[[Poesia empírica]]'' (1981). En el camp de la narrativa cal destacar ''[[Biografia de Lot i altres proses]]'' (1963). El 1970 se li concedí el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Edicions Proa començà a publicar les seves obres completes. Mantingué la rebel·lia i la sempre fidel ideologia nacionalista fins a la seva mort.
== Resum ==
|
