Translatio imperii: diferència entre les revisions

La Cristiandat medieval es va fer coextensiva ideològicament i territorialment de l’Imperi romà en assumir el seu llegat universalista. Al segle V, el papa [[Papa Lleó I|Lleó el Gran]] va transformar l’''orbis terrarum ''o univers romà, que projectava territorialment la ''urbs ''o ''cives'' particular,Roma, en ''orbis christianus'' i desprésen ''Imperium christianus''. En tant que Roma es considerava portadora d’una missió civilitzatòria universal l’Occident medieval cristià s’hi va identificar. En l’Edat mitjana, el sentiment que per ser “humà” s’havia de ser “civil” o ciutadà romà, en sentit anàlog al del ciutadà de la polis grega, es va transformar en la idea que, a més, s’havia de ser “cristià”. El mecanisme ideològic de la translatio va reforçar així la base eurocèntrica de la idea d’imperi (per bé que l’etnocentrisme, com va demostrar Lévy-Strauss, és comú a totes les cultures): el “bàrbar” dels grecs i els romans, el que vivia fora dels límits de la polis o l’urbs, era transformat en el pagà o l’infidel i l’església i l’imperi medieval cristià assumia la missió de convertir-lo a la religió “veritable”<ref>PAGDEN, A. (1995). Señores de todo el mundo. Ideologías del Imperio en España, Iglaterra y Francia (en los siglos XVI, XVII y XVIII). Barcelona: Península, 1997, pàgs. 38-39 i 45</ref>. La coronació de [[Carlemany]] pel papa l’any 800 com a primer emperador romà germànic va materialitzar la fusió entre l’universalisme romà i cristià.

 

 

L’absorció de la teoria clàssica de l’imperi a l'Occident medieval cristià per mitjà de la translatio va ser facilitada perquè la cultura política romana es basava en el sentiment de ''pietas'' o pràctica de la ''virtus ''–cristianitzat com a ''virtut''-  amb el seu arquetip en l’''Eneida'' de Virgili. La pietas es concretava en valors com la lleialtat a la família, la comunitat i la defensa de la religió. A ''De civitate Dei'', Sant Agustí havia considerat que Déu va confiar als romans la unificació del món abans de la vinguda de Crist per les seves virtuts. Aquesta ètica prescrivia la necessitat de buscar l’''utilitas publica ''(el bé de la comunitat) per sobre de la ''utilitas singulorum'' (el bé propi), el que implicava en últim terme estar disposat a morir per defensar-la<ref>PAGDEN, A. (1995). ''Señores de todo el mundo...'' pàgs. 45-46</ref>. Aquests valors són definitoris de la cavalleria medieval i, readaptats pel cristianisme, van contribuir a legitimar les croades.