Diferència entre revisions de la pàgina «Translatio imperii»

Última revisió de l'ampliació de l'article
(Enllaç de translatio estudii)
(Última revisió de l'ampliació de l'article)
L'equivalent cultural del ''translatio imperii'' és el ''[[translatio studii]],'' encunyat per [[Chrétien de Troyes]].
 
La Cristiandat medieval es va fer coextensiva ideològicament i territorialment de l’Imperi romà en assumir el seu llegat universalista. Al segle V, el papa [[Papa Lleó I|Lleó el Gran]] va transformar l’''orbis terrarum ''o univers romà, que projectava territorialment la ''urbs ''o ''cives'' particular, Roma, en ''orbis christianus'' i desprésendesprés en ''Imperium christianus''. En tant que Roma es considerava portadora d’una missió civilitzatòria universal, l’Occident medieval cristià s’hi va identificar. En l’Edat mitjana, elEl sentiment que per ser “humà” s’havia de ser “civil” o ciutadà romà, en sentit anàlog al del ciutadà de la polis grega, es va transformar en l'Edat mitjana en la idea que, a més, s’havia de ser “cristià”cristià. El mecanisme ideològic de la translatio va reforçar així la base eurocèntrica de la idea d’imperi (per bé que l’etnocentrisme, com va demostrar Lévy-Strauss, és comú a totes les cultures): el “bàrbar” o "l'estranei" dels grecs i els romans, el que vivia fora dels límits de la polis o l’urbs, era transformat en el "pagà" o "l’infidel" i l’esglésial’Església i l’imperil’Imperi medieval cristià assumiaassumien la missió de convertir-lo a la religió “veritable”<ref>PAGDEN, A. (1995). ''Señores de todo el mundo. Ideologías del Imperio en España, Iglaterra y Francia (en los siglos XVI, XVII y XVIII)''. Barcelona: Península, 1997, pàgs. 38-39 i 45</ref>. La coronació de [[Carlemany]] pel papa el nadal de l’any 800 com a primer emperador romà germànic va materialitzar la fusió entre l’universalisme romà i cristià. Altrament, i com destaquen historiadors com A. Pagden, la ideologia de la translatio es va prolongar en els grans imperis transoceànics de la modernitat (espanyol, francès i britànic).
 
La filosofia d'[[Agustí d'Hipona|Agustí]] va ser clau en la creació d'una consciència de continuïtat entre l’Imperi romà i l’Edat mitjana llatina amb la divisió de la història en quatre regnes, l’últim dels quals abans de la fi dels temps era el romà<ref>CURTIUS, ERNST ROBERT. ''Edad Media, Edad Media Latina, Romania'', pàg. 51 (material docent de la UOC)</ref>. El concepte de translatio prové de la paraula ''transferre'' (“traslladar”). El regne, imperi o sobirania es podia transferir d’una entitat política a una altra a causa de les “injustícies, violències, greuges i enganys diversos", és a dir, quan s’havia abusat d’un poder que es considerava atorgat per Déu: ''Regnum a gente in gentem transfertur propter iniustitias et iniurias et contumelias et diuersos dolos ''(''Ecclesiàstic de Jesús ben Sirac'', X, 8)<ref>CURTIUS, E. R., ''Edad Media''... pàgs. 52 i 53</ref>  En el segle IV ja havia sorgit entre els cristians romans el concepte de “Roma penitent”, que, no obstant, era incorporable a la Cristiandat en la mesura que purgués els “pecats” –entre els quals la persecució dels primers cristians- i abracés la fe cristiana, com va succeir a partir de l’emperador [[Constantí I el Gran|Constantí el Gran]].La filosofia d'[[Agustí d'Hipona|Agustí]] va ser clau en la creació d'una consciència de continuïtat entre l’Imperi romà i el medieval en dividir el curs de la història en quatre regnes: el darrer, que precedia la fi dels temps (segona i definitiva vinguda de Crist), era l'Imperi romà<ref>CURTIUS, ERNST ROBERT. ''Edad Media, Edad Media Latina, Romania'', pàg. 51 (material docent de la UOC)</ref>.
 
L’absorció de la teoria clàssica de l’imperi a l'Occident medieval cristià per mitjà de la translatio va ser facilitada perquè la cultura política romana es basava en el sentiment de ''pietas'' o pràctica de la ''virtus ''–cristianitzat com a ''virtut'' ''–'' amb el seu arquetip en l’''Eneida'' de Virgili. La pietas es concretava en valors com la lleialtat a la família, i a la comunitat política i la defensa de la religió. A ''De civitate Dei'', Agustí havia considerat que Déu va confiar als romans la unificació del món abans de la vinguda de Crist per les seves virtuts. Aquesta L'ètica de la virtus prescrivia la necessitatrecerca de buscar l’''utilitas publica ''(el bé de la comunitat) per sobre de la ''utilitas singulorum'' (el bé propi), el que implicava en últim terme estar disposat a morir per defensar-la<ref>PAGDEN, A. (1995). ''Señores de todo el mundo...'' pàgs. 45-46</ref>. Aquests valors són definitoris de la cavalleria medieval i, readaptats pel cristianisme, van contribuir a legitimar les [[croades]].
 
==Referències==
42

modificacions