Denominacions de la llengua catalana: diferència entre les revisions

Les primeres '''denominacions''', o [[glotònim|''glotònims'']]s, '''de la [[llengua catalana]]''' es formaren en una relació dialèctica amb el [[llatí]], amb el qual el català convivia com un registre seu. Així, els primers noms ja expressaren la relació entre les dues llengües ([[Concili de Tours]], 813). La dignificació del català amb l'accés a l'escriptura i a la literatura al segle XIII es féu palesa en uns nous noms que el relacionaren amb Roma (''llengua romana'', ''romanç'', ''nostre llatí''), mentre que els llatinistes l'anomenaven ''vulgar'' i el poble, ''pla'' ('entenedor').

L'expansió de la llengua fora de [[Catalunya]] afavorí l'aplicació a l'idioma del [[gentilici]] que n'indicava l'origen: ''catalanesc'', ''català'', ''llengua catalana''. Amb aquesta expansió, la [[Casal de Barcelona|monarquia]] s'associà amb el català i neutralitzà la divisió política del seu territori, com expressà [[Crònica de Ramon Muntaner|Ramon Muntaner]]. La primera constància documental d'aplicació del gentilici ''català'' com a nom de la llengua es troba a les ''Regles de trobar'' (ca. 1290), escrites en occità a [[Sicília]] pel català [[Jofre de Foixà]]: ''«si tu trobes en cantar proençals alcun mot que.i sia francés o catalanesch...»''.

A la fi de l'edat mitjana, l'[[humanisme]] rehabilità el llatí com a llengua universal i això féu que el català rebés unes noves denominacions que en remarcaven el caràcter local (''llengua materna'', ''mallorquí'', ''valencià'') (s. XV). Aquestes denominacions particularistes trobaren suport en la divisió del territori en regnes a part;: [[Regne de Mallorca]], [[Regne de València]], en el darrer cas fonamentat pel predomini d'aquest regne dins la [[Corona d'Aragó]], i el seu enfrontament amb la [[Generalitat de Catalunya]] en la guerra civil contra [[Joan el Gran|Joan II]].

Com a conseqüència de la pèrdua de la dinastia pròpia i exclusiva de la Corona d'Aragó, el [[Casal de Barcelona]], per la [[Casa de Trastàmara|Trastàmara]] alen el [[Compromís de Casp]] (s. XV), i com a resultat, després, del canvi de la Casa de TrastamaraTrastàmara per la d'[[Casa d'Àustria|Àustria]] (s. XVI), amb ella qual cosa la dinastia deixà de ser exclusiva, l'abast del significat del nom de ''català'' es reduí i tornà a tenir el seu valor primitiu de 'propi de Catalunya', al mateix nivell, doncs, que les altres denominacions regionals de ''valencià'' i ''mallorquí''. Aleshores, la confusió sobre l'origen de l'idioma es reflectí en l'aparició del nom de ''[[llengua llemosina|llemosí]]''.

Amb la [[Renaixença catalana]] (s. XIX), començà la recuperació del nom de ''català'', com a única denominació històrica unitària, no genèrica i usada aen tots els territoris als segles XIV i XV. Abans d'aquesta recuperació, però, es crearen algunes denominacions mixtes, mai populars, de les aplicades sobretot a Catalunya i al País Valencià, com ara "llemosillemosí-català", que tenien el precedent de l'expressió "català i valencià" ([[Pere Miquel Carbonell]], darreria del s. XV). I per no renunciar als noms particularistes, aquests s'arribaren a combinar formant un acròstic com ''[[bacavès]]'' ([[Nicolau Primitiu]]), sense gens de difusió. '''Bacavès''', '''bacarrovaès''' i '''rocavabà''' són denominacions alternatives a la de [[català|''llengua'' ''catalana'']], inventades a partir d'inicials dels territoris enon els quals elses parla aquesta llengua, amb l'objectiu de definir una denominació unitària per a la llengua sense referències geogràfiques que provoquessin susceptibilitats. La proposta de ''bacavès'' data de principis del segle XX, com a evolució del terme ''balear-català-valencià'', a partir de les primeres síl·labes de '''''ba'''lear'', '''''ca'''talà'' i '''''va'''lencià'', proposat pel valencià [[Nicolau Primitiu|Nicolau Primitiu Gómez i Serrano]], el [[1927]], utilitzant-hi les síl·labes inicials dels tres gentilicis en ordre alfabètic. Més recentment, el 1978, en el Manifest de la Llengua Cavabana o Catalana-Valenciana-Balear (publicat al setmanari ''Hoja del Lunes'' de [[Palma]], en el mensual ''Terres Catalanes'' de [[Perpinyà]] i extret ende la revista ''[[Ponent quaderns literaris|Ponent, quaderns literaris]]''), es defensava el terme ''cavabà'' o ''cavabànic'', mot format a partir de les primeres lletres i síl·labes de ''català'', ''valencià'' i ''balear'' (ordenades segons el nombre de parlants) i amb les tres ''a'' d'[[Aragó]] (per a la [[Franja de Ponent]]), [[Andorra]] i [[l'Alguer]]. Una de les possibles objeccions a aquesta proposta és que, aleshores, la llengua castellana o espanyola hauria de passar a anomenar-se, per exemple, "mecavche", paraula formada per les inicials castellanes dels set estats més poblats on és majoritària (Mèxic, Espanya, Colòmbia, Argentina, Veneçuela, Xile i Equador), si bé aquesta objecció ignora que, a la llengua ''cavabana'', se l'anomena ''català'' a Catalunya, ''valencià'' a València i ''mallorquí'' a l'antic Regne de Mallorques (Balears) des del segle XIV. Cap d'aquestes denominacions ha rebut un nombre d'adeptes significatiu, ni en els ambients acadèmics ni en els populars.

Al segle XX, després de les dues dictadures que perseguiren el català (les de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]), els contraris a la normalització lingüística volgueren sabotejar-la al País Valencià creant-hi un conflicte onomàstic, cosa que també intentaren a les Illes Balears, sense tantes conseqüències. Al País Valencià, amb la pressió de la violència (un assassinat, agressions, bombes, amenaces, sabotatge d'actes, campanyes de premsa...), s'aconseguí incorporar només la denominació ''valencià'' aen l'estatut d'autonomia.

* Manuel Sanchis Guarner, "''La llengua dels valencians"'', Ed. Tres i Quatre, València, 1972. p. 2144.