Història del Sudan: diferència entre les revisions

Conegut a l'[[edat antiga|Antiguitat]] com a [[Núbia]], el [[Sudan]] va ser incorporat paulatinamentprogressivament al món àrab durant l'expansió [[Islam|islàmica]] del [[segle VII]]. El sud es va escapar del control musulmà i va patir les incursions dels caçadors d'[[esclau]]s.

Entre el [[1820]] i [[1822]], el Sudan va ser conquerit i unificat per [[Egipte]], i va entrar, posteriorment, en l'esfera d'influència [[Regne Unit|britànica]]. El Regne Unit li va concedir la total independència el [[1956]]. Des d'aleshores, és el paísl'estat més extens d'[[Àfrica]] i ha patit launa [[guerra civil]] durant els últims 46 anys, motivada en gran part pels conflictes entre el govern musulmà i les faccions cristianes i animistes que s'oposen a la [[xaria]], o llei musulmana.

AEn l'[[Edat Antiga|edat antiga]], van instal·lar-s'hi diversos regnes, que formaven part de [[Núbia]]. La vida d'aquestes civilitzacions girava entorn del [[Nil]] i dels [[hafir|''hafirs'']]s, i tenia molta relació amb els [[faraons]] d'[[Egipte]].

El [[cristianisme]] hi va arribar al [[segle III]], però va ser substituït per l'[[islam]] ja des del [[640]], amb una influència creixent. El sud del país va romandre cristià, però aquesta religió ess'hi barrejàbarreja amb l'[[animisme]].

Egipte va envair el país el [[1820]]. Seixanta anys després, el [[Muhammad Ahmad|Mahdi]], autoproclamat messies, va encapçalar la revolta per a la independència, aconseguida el [[1956]] després de lluitar amb egipcis i britànics. La inestabilitat política hi ha dominat des de llavors, amb contínues guerres civils ([[Primera guerra civil sudanesa|primeraPrimera]] i [[segona guerra civil sudanesa|Segona Guerra Civil sudanesa]]). Es volia instaurar una [[teocràcia]] islàmica, cosa que va atreure l'atenció d'Osama bin Laden, que hi va invertir grans sumes per tractar de modernitzar el país. El govern actual es pot qualificar d'inexistent.

Cap al vuitè mil·lenni abans de Crist, els pobles de cultura neolítica s'havien assentat en pobles fortificats de tova, en l'actual territori del Sudan, els quals complementaven la caça i la pesca al Nil, amb la recol·lecció de cereals i la ramaderia. Investigacions antropològiques i arqueològiques indiquen que, durant el període predinàstic Nagadan, les poblacions de [[Núbia]] i l'Alt Egipte eren, ètnicament i culturalmentcultural, gairebé idèntiques, així com els sistemes d'evolució de la reialesa faraònica cap al [[3300 aC]].<ref>http://www .homestead.com/wysinger/keita-1993.pdf</ref>

El primer registre històric del nord del Sudan prové de fonts [[Imperi Antic d'Egipte|egípcies]], que descriuen la terra aigües amunt de la primera cascada del [[Nil]], anomenada ''Cuix'', com un zona "miserable", que daten del tercer mil·lenni aC. AAl travésllarg dels segles, es va desenvolupar el comerç cap a les actuals terres del Sudan. Caravanes provinents d'Egipte portaven gra a [[Kus]] i tornaven riu avall, a [[Aswan]], amb [[ivori]], [[encens]], cuirs i [[cornalina]] (una pedra usada tant en la joieria com aen les puntes de fletxa). Els governadors d'Egipte, en particular, valoraven [[Núbia]] pel seuper l'or i pels soldats, que ampliaven les files de l'exèrcit del faraó. Periòdicament, durant l'Imperi Antic, expedicions militars egípcies van penetrar a Kus.

Tres regnes [[Regne de Cuix|cuixites]] i [[Meroe|meroítics]], incloent-hi el de [[Napata]] i la cultura de [[Ballana]], es van establir al nord i al centre del territori que avui és el Sudan. Des de temps antics, la regió va ser anomenada també com el ''Regne de Núbia'' i aquestes civilitzacions van florir, principalment, sobre el riu [[Nil]] des de la primera fins a la sisena cascada. Aquests regnes van ser influenciats per l'antic Egipte, i, després, ells van influenciar l'[[antic Egipte]]. De fet, les fronteres de l'antic Egipte i els regnes sudanesos fluctuaven bastant i el que és ara el terç superior del nord del Sudan va ser, durant temps antics, indistingible de l'[[Alt Egipte]].

Durant l'[[Imperi romà]], la frontera sud d'Egipte va patir diverses incursions de guerrers nubis. Intentant pacificar la zona, l'emperador [[Dioclecià]] va reconèixer els meroítics com a federats (''[[foederati]]'') de l'Imperi. En tot el període, hi va haver un important vincle comercial entre ambdós, i es van arribar a formar unitats militars romanes amb mercenaris nubis. En aquell període, es va dur a terme l'expedició d'un general romà des d'Egipte fins a [[Khartum]]. Cap a l'any 298, els romans van abandonar la zona fronterera amb [[Núbia]].

L'any 350, el regne meroític va ser envaït i desfet pel regne etíop d'[[Regne d'Aksum|Aksum]]. A partir d'aleshores, [[Núbia]] va donar pas a tres nous regnes: [[Nobatia]], [[Makuria]] i d'[[Aloa]], que van esdevenir els hereus polítics i culturals del regne meroític, en els quals el cristianisme era la religió oficial. Nobatia, al nord, tenia la seva capital a Faras, on avui és Egipte; Makuria tenia la capital a Dunqulah, l'antiga ciutat a la vora del Nil, a uns 150 quilòmetres al sud de la moderna [[Dunqulah]], i Aloa, al cor de la vella [[Meroe]], al sud, tenia la seva capital a [[Sawba]]. En els tres regnes, aristocràcies guerreres governaven les poblacions meroítiques de les corts reials, on els funcionaris portaven títols grecs emulant la cort [[Imperi Bizantí|bizantina]].

Les primeres referències dels regnes successors de Núbia figuren en les narracions dels autors [[grecs]] i [[coptes]] sobre la conversió dels reis de Núbia al cristianisme al segle VI. Segons la tradició, un missioner enviat per l'emperadriu bizantina [[Teodora (esposa de Justinià I)]] va arribar a Nobatia i va començar a predicar l'evangeli al voltant del [[540]]. És possible que el procés de conversió hagués començat abans, però sota l'ègida dels missioners coptes d'Egipte. Els reis de Núbia van acceptar el cristianisme [[Monofisisme|monofisista]] que es practicava a Egipte, i van reconèixer l'autoritat espiritual del patriarca copte d'[[Alexandria]] sobre l'esglésiaEsglésia de Núbia.

Una jerarquia dels bisbes nomenats pel patriarca copte i consagrada a Egipte va dirigir les activitats de l'esglésiaEsglésia i va exercir un poder secular considerable. L'esglésiaEsglésia va determinar una monarquia sacerdotal, fet que confirma la legitimitat de la seva línia realreial. Alhora, el monarca protegia els interessos de l'esglésiaEsglésia.

L'aparició del cristianisme a Núbia va reobrir els canals cap a les civilitzacions de la mediterràniaMediterrània, i es van renovar els llaços culturals i ideològics de [[Núbia]] amb Egipte. L'Església hi va promoure l'alfabetització, amitjançant través delel clergat egipci entrenat, peramb mitjà d'escoles monàstiques i catedralícies. L'ús del grec en la litúrgia, amb el temps, va donar pas a la llengua núbia, que va ser escrita amb un alfabet local, que combinava elements d'escrits coptes i meroítics antics. La llengua copta, de fet, va començar a aparèixer col·loquialment en cercles eclesiàstics i seculars. A més, antigues inscripcions indiquen l'existència d'un ampli coneixement de grec col·loquial, que va continuar a Núbia en dates tan tardanes com el segle XII. A partir del segle VII, però, l'àrab va guanyar importància en els regnes de Núbia, especialment com un mitjà per al comerç.

Els regnes cristians de Núbia, que sobrevisqueren durant molts segles, van aconseguir-ne el seu punt més alt de prosperitat i poder militar en elsals segles IX i X. No obstant això, els invasors musulmans àrabs, que el [[640]] havien conquerit Egipte, plantejaren una seriosa amenaça per als regnes cristians de Núbia, ja que el país es va trobar separat de la cristiandat europea i asiàtica.

L'[[islam]] va començar a fer-se present al voltant del [[640]] dC, arran de la invasió musulmana d'Egipte, quan va començar a pressionar cap al sud. Cap a l'any [[651]], el governador musulmà d'Egipte va llançar una campanya cap al sud, que va arribar fins a la [[Ciutatciutat de Dongola]]. Els exèrcits àrabs i musulmans es van trobar amb una forta resistència i amb poca riquesa. Es va signar un tractat de pau entre els àrabs i el regne de Makuria, el qualque va ser vigent gairebé set segles.

Una classe de mercaders àrabs es va establir i va dominar l'economia en eldel Sudan feudal. Importants regnes en elsaquests 1.200 anys incloïen els ja esmentats de Nobàtia, Makuria i Alodia. Quan va finalitzar l'[[edat mitjana]], aquests regnes ja havien estat suplantats per l'islàmic Sultanatsultanat de Sennar.

El [[1820]], el Sudan va caure sota el domini egipci quan [[Mehmet Alí]], [[virrei]] [[Imperi Otomà|otomà]] d'Egipte, va enviar exèrcits sota el seu fill [[Ismail Pasha]] i [[ Mahommed Bey]] a conquerir l'est del Sudan, a la recerca d'or i esclaus. Els successors del virrei van controlar la totalitat del territori sudanès i van instaurar una burocràcia centralitzada a la ciutat de Khartum. Així mateix, van implementar un sistema impositiu que constituïa la virtual confiscació de l'or i de la producció agrícola, alhora que hi van establir rutes comercials. Aviat, el Sudan va caure, com Egipte, en l'esfera d'influència del [[Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda|Regne Unit]].

La pèrdua d'aquesta font d'ingressos, la repressió arbitrària per part de les tropes angleses i el descontentament general dels sudanesos enfront dels impostos i les imposicions de pràctiques religioses alienes (l'islamisme ortodox egipci i el cristianisme a la manera britànica) van propiciar l'emergència del líder espiritual sufisufí Mohammad Ahmad, que es va proclamar ''mahdi'' (salvador) del seu poble, el 1881.

=== Estat Mahdistamahdista (1885 - 1899) ===

El [[1881]], el líder religiós [[Muhammad ibn Abdalla]], autoproclamat ''mahdi'' ([[messies]]), va intentar unificar les tribus de l'oest i centre del país. Va iniciar una revolta nacionalista contra el domini egipci, que va culminar amb la caiguda de [[Khartum]] el [[1885]], en la qual el Generalgeneral [[Regne Unit|britànic]] [[Charles George Gordon]] va ser assassinat i ess'hi va implantar una teocràcia nacionalista.

L'[[estat Mahdista|estat mahdista]] va sobreviure fins a ser derrotat el [[1898]] per una força anglo-egípciaangloegípcia, sota el comandament de Lordlord [[Horatio Kitchener]], aen la [[batalla d'Omdurman]]. El [[Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda|Regne Unit]] va enviar les seves forces armades al Sudan, amb la intenció d'anticipar-se als intents de França, Bèlgica i Itàlia d'establir la seva influència sobre diferents sectors del territori sudanès. Per la seva banda, Egipte volia mantenir la seva influència a la zona, a causa de l'important accés que té el Sudan a l'aigua del riu Nil, fonamental per a sostenir l'activitat agrícola de la regió.

=== Sudan Anglo-Egipciangloegipci (1899 - 1955) ===

Després de l'enfrontament armat, es va fundar, el 1899, una nova administració política al territori, en la qual, formalment, el [[Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda|Regne Unit]] va acceptar la demanda egípcia sobre el Sudan, i va declarar-lo un protectorat anglo-egipciangloegipci, encara que les majors atribucions van quedar en mans britàniques, ja que els britànics tenien l'última paraula i tots els governadors en general durant el transcurs del condomini van ser britànics.

Els britànics van dividir el Sudan en dues colònies separades, el nord i el sud, fins al [[1956]], mitjançant un règim de ''closed districts'' (districtes tancats), en què les tropes egípcies i britàniques impedien tot contacte entre ambdues regions.

En els primers anys d'aquesta ocupació, els britànics van introduir el cultiu extensiu de cotó (principal producció del Sudan fins a l'actualitat), van expandir-ne les comunicacions, alhora que van atorgar llibertat de culte per tal d'eliminar la religió com a font de disturbis. Així mateix, van obrir escoles primàries i tècniques i, el 1902, van inaugurar el Gordon Memorial College, on una elit va començar a adquirir educació curricular britànica. Molts en van ser designats per a llocs clau i pertanyien al Congrés General de Graduats, entitat que va evolucionar fins a esdevenir organització política.

Com que no va ser reconegut pels britànics, el Congrés es va dividir en dos grups: un de moderat i procliu al Regne Unit, que va comptar amb la majoria, i un altre de radical, liderat per Ismael al-Azhari, que es va bolcar cap a Egipte.

Cap al 1943, Azhari i els seus seguidors van obtenir la majoria al Congrés i van conformar el primer partit polític sudanès, ''Ashiqa'' (Germans-Partit Nacional Unionista-PNU), a partir de 1951. Poc després, els moderats es van organitzar en el partit ''Ummah'' (Nació), liderat per Arman al-Mahdi, el fill pòstum del ''mahdi'' desplaçat pels anglesos el 1898.

El 1951, hostil a la possible incorporació de representants de la regió cristiana i animista del sud al Congrés, Egipte va derogar el Tractat de condomini anglo-egipciangloegipci i es va proclamar sobirà absolut del territori del Sudan. No obstant això, el 1953, el Caire va haver d'acordar amb el [[Regne Unit]] l'autogovern del Sudan.<ref>[http://www.guiadelmundo.org.uy/cd/countries/sdn/History.html Història de Sudan] </ref>

El febrer del 1953, Egipte i el Regne Unit van signar un acord amb vista als futurs autogovern i autodeterminació del Sudan. El període de transició cap a la independència va començar amb la inauguració del primer parlament, el 1954. Amb el consentiment dels governs britànic i egipci, el Sudan va aconseguir la independència l'1 de gener de 1956, data en la qual es va dotar d'una constitució provisional. Els Estats Units va ser un dels primers païsosestats a reconèixer la independència del nou estat. No obstant això, el govern àrab de Khartum no va complir les promeses fetes als habitants del sud de crear un sistema federal, fet que va provocar una rebel·lió d'oficials del sud. Aquest fet va provocar a una guerra civil que va finalitzar l'any 1972. En el període inicial de la contesa, van ser massacrats centenars de buròcrates, professors i altres funcionaris del nord que treballaven al sud delde paísl'estat.

El Partit Nacional Unionista, sota la direcció del primer ministre, [[Ismail al-Azhari]], dominava el primer gabinet sudanès, que va ser, aviat, reemplaçat per una coalició de forces polítiques conservadores. El 17 de novembre del 1958, després d'una època de dificultats econòmiques i de rivalitats entre partits, que van provocar la paràlisi de l'administració pública, el mariscal [[Ibrahim Abbud]] va dur a terme un cop d'estat incruent que va acabar amb el règim parlamentari.

El mariscal Abbud no va complir la seva promesa de tornar el govern del Sudan als civils, de manera que es van produir una sèrie de motins i vagues a finals d'octubre de 1964, que van portar al derrocament del règim militar. Després d'un breu període de govern provisional, en les eleccions d'abril de 1965, va accedir al poder el Front Nacional Unit, àmplia coalició que incloïa el Partit Unionista, l'Umma, sindicats, representants del sud, i fins i tot comunistes. El primer ministre va ser [[Muhammad Ahmad Mahjub]]. Tanmateix, les dissensions internes en el si de la coalició, en la qual van ser postergats els comunistes (el Partit Comunista sudanès va ser dissolt el 1965) i els representants del sud, van fer que, entre 1966 i 1969, ess'hi succeïssin una sèrie de governs inestables que van fracassar en el seu l'intent de dotar el país d'una constitució i de resoldre les dissidències internes,; i el 25 de maig de 1969 es va produir un nou cop militar.

El líder colpista, general [[Yaffar al-Numeiry]], ess'hi va convertir en primer ministre. El nou règim va abolir el parlament i va prohibir tots els partits polítics. Les disputes entre les faccions marxistes i no marxistes dins del govern militar van portar, el juliol de 1971, a un alçament militar de caràcter esquerrà, dirigit pel Partit Comunista del Sudan. Numeiry va ser destituït, però tres dies després, amb el suport de Líbia i Egipte i dels elements anticomunistes del seu govern, va aconseguir recuperar-ne el poder i va exercir una violenta repressió dels comunistes.

El febrer de 1972, el govern de Numeiry va aconseguir signar un acord, a Addis Abeba, que posava fi a la rebel·lió del sud. La guerra civil, que durava des dedel 1955, es va interrompre durant deu anys.

La introducció de la xaria va provocar la fugida de més de 350.000 sudanesos cap a païsosestats veïns.

El [[2005]], va rebre la [[Conflicte Txad-Sudan|declaració de guerra]] del seu veí, el [[Txad]].

* [[Sudan Angloegipci|Sudan angloegipci]]