Califa: diferència entre les revisions

'''Califa''' (en {{lang-ar| '''خليفة'''}} ''khalīfa'', "successor" [del Profeta]) és el títol que designava la màxima autoritat de l'[[islam]], tant a nivell espiritual com polític.<ref>{{GEC|0087348|califa}}</ref> Quan encara era vigent, el califa regia el [[califat]], que teòricament comprenia el conjunt del món sota domini islàmic. Aquesta institució perdurà fins a l'any 1924, quan fou abolida per [[Mustafà Kemal]], conegut com a ''Atatürk'', que posà fi a l'existència del darrer califat, el [[califat otomà]].

Com a líders religiosos, els califes havien de garantir la cohesió de la comunitat, però no tenien poder per a prescriure cap dogma, car es considerava que la revelació divina era completa i havia estat expressada de formamanera definitiva pel profeta [[Muhàmmad]]. Com a líders polítics, els califes varen perdre progressivament les seves atribucions en favor dels diferents [[soldans]], que foren els governants efectius dels territoris situats sota l'ègida del califa.

La majoria de musulmans pensaven que el califa havia de ser escollit d'entre els millors fidels. El primer en va ser [[Abu-Bakr as-Siddiq]], a qui es donà el títol de ''khalífatu Rasulil·lah'' (en {{lang-ar|خليفة رسول اﷲ}}, "successor del Missatgermissatger de [[Déu]]"). El regnat dels quatre primers califes ([[califat dels raixidun|califat dels ''raixidun'']]) és considerat com l'edat d'or del [[món islàmic]] i se'ls anomenà els "[[califes ben guiats]]" o els "quatre califes justos". Després d'aquests, amb els [[omeies]], el títol esdevingué hereditari.

A la mort de Muhàmmad, l'any [[632]], aquest no deixà cap norma explícita sobre qui l'havia de succeir. Segons els qui esdevindrien els futurs "[[sunnites]]", calia respectar unes exigències per a accedir al califat:

* El califa havia de ser un [[àrabs|àrab]] i havia de pertànyer a la tribu dels [[Quraix|''quraix'']] (a la quequal pertanyia Muhàmmad).

* Un consell d'ancians que representés la comunitat islàmica (l'[[Umma (islam)|''umma'']]) n'escolliria el successor.

Així, va ser elegit com a successor del Profeta el seu sogre Abu-Bakr.

Segons els qui esdevindrien els futurs "[[xiïtes]]", però, Muhàmmad sí que havia designat un successor abans de morir: el seu gendre [[Alí ibn Abi-Tàlib]], casat amb la seva filla [[Fàtima az-Zahrà]]. Per als seguidors d'Alí, doncs, aquest i els seus descendents havien de ser els legítims califes. Alí fou triat califa només en quart lloc,; però, després de la seva elecció, esclatà una [[fitna|''fitna'']] o guerra civil, que donà lloc a la divisió de l'''umma'' en tres blocs: els partidaris d'Alí, en endavant anomenats ''xiïtes''; els partidaris de [[Muàwiya ibn Abi-Sufyan]], el seu oponent i primer califa [[omeia]], que constituirien la majoria de musulmans i, amb el temps, serien anomenats ''sunnites''; i un tercer grup, els [[kharigites|''kharigites'']], oposats tant a uns com a als altres i partidaris de l'elecció del califa entre tots els membres de la comunitat.

Sorgiren o es crearen els següents califats fins llurla seva abolició, elal [[1924]]:

* [[Primer califat]] - Electes per la comunitat. Únic califat reconegut per sunnites i xiïtes.

* [[Califat Omeia|Califat omeia]] ([[661]] - [[756]]). Primer califat hereditari d'orientació sunnita. La seva capital fou [[Damasc]].

* [[Califat Abbàssida|Califat abbàssida]] ([[756]] - [[1258]]). D'orientació sunnita. La seva capital fou [[Kufa]] ([[756]] - [[762]]), després [[Bagdad]] ([[762]] - [[1258]]) i, finalment, [[el Caire]] ([[1258]] - [[1517]]).

* [[Califat Fatimita|Califat fatimita]] ([[909]] - [[1171]]). D'orientació xiïta. Les seves capitals foren [[Kairuan]] ([[909]] - [[973]]) i el Caire ([[973]] - [[1171]]).

* [[Califat de Còrdova]] ([[929]] - [[1031]]). D'orientació sunnita.

* [[Califat Otomà|Califat otomà]] ([[1517]] - [[1924]]). D'orientació sunnita. Les seves capitals van ser [[Edirne]] i [[Istanbul]] ([[1453]] - [[1924]]). [[Turquia]] va abolir el califat en la reforma constitucional del [[1926]].

A més, l'[[Imperi Almohade|Imperi almohade]] ([[1145]] - [[1269]]), amb capital a [[Marràqueix]], tot i que no fou oficialment un califat ni el seu governant emprà el títol de califa, sí que féu ús d'un tractament habitualment associat al califa: el de [[príncep dels creients]] (després heretat pel soldà del [[Marroc]], fins avui).

Per una D'altra banda, [[Hussein ibn Ali (xerif de la Meca)]], després de la caiguda de l'[[Imperi Otomà|Imperi otomà]], i enmig dels debats que recorrien el món islàmic sobre la recuperació de l'abolit califat, utilitzà durant uns anys, fins a la seva mort, el títol de califa.

[[Ibn Khaldun]], en l'extens pròleg (''muqaddima'') que posà a la seva ''Història Universal'' ([[Kitab al-ibar]]), inventarià les constants a les quequals s'havia subjectat l'evolució del món àrab fins a la seva època, anotanti quèhi anotà que "quan una dinastia radica de forma sòlida en una família o en un clan, quan la monarquia és absoluta i la tribu que li serví de suport per assolir el poder esse'n troba allunyada d'aquest, quan la monarquia és efectivament hereva, es veu freqüentment que els ministres es fan amos del vertader poder".

Això acostuma a ocorreocórrer quan el pare deixa per hereu un nen o a un príncep sense caràcter, o bé quan un d'aquests és col·locat en el tron per llursles seves criatures i servidors. És evident que, llavors, és incapaç de governar i el poder recau en les mans del seu tutor, visir del seu pare, client o ''contríbul''.

Aquest personatge sembla ser el custodi del poder, però aviaaviat es veu que l'exerceix de fet i que utilitza les circumstàncies per assegurar llurla seva pròpia autoritat: manté alel jove príncep apartat del poble; l'acostuma als luxes i li'n facilita tots els plaers, portant-loque el porten a poc a poc a l'abandó dedels llursseus deures i acabaacaben dominant-lo per complet; el convenç de quèque la funció del rei consisteix a assentar-se en el tron, en prémer les mans dels alts funcionaris, en obligar a que li donin el tractament de ‘senyor' i en gaudir de les mullers de l'harem. El príncep resta convençut de quèque és el primer ministre el qui ha d'exercir de fet el poder executiu, governar i disposar en totes les prerrogatives reials, tals com el comandament de l'exèrcit, la direcció de les finances o la defensa nacional. I li encarrega tots aquests afers.

Finalment, el ministre adopta el talanttarannà del que governa, del que regna efectivament. El poder reial ja li pertany i el conserva per a la seva família i els seus propis fills. Tal ha estat el cas dels ''búyides'', dels turcs amb [[Abu-l-Misk Kàfur]], i molts d'altres a l'Orient. El mateix succeí amb [[Almansor]] a l'[[Àndalus]].

{{Cita|Pot donar-se el cas que el príncep tutelat i privat d'autoritat es doni contes'adoni de llurla seva situació i intenti emancipar-se. En aquest cas, pot retornar el poder reial a llurla seva família i posar fi als abusos del tutor, assassinant-lo o destituint-lo. Però aquest cas és molt rar. En general, quan una dinastia cau sota la tutela dels seus ministres i dels seus clients, hi continua sotmesa per sempre: és esclava del luxe, de la blanesa i del benestar en què s'han educat els joves prínceps.

Aquests obliden les qualitats virils, deperquè l'home,les doncs llursseves dides i serventes li han llimat les arestes dels seudel caràcter, els han efeminat: no volen governar, doncsperquè manquen de l'hàbit de l'exercici del poder, que és prerrogativa de la superioritat. La seva ambició es limita a satisfer el seu prestigi i a gaudir del plaer i de tots els luxes. D'aquesta forma, lliberts i clients es fan amb el sobirà cada vegada que una família reial arriba al zenit del poder i s'allunya de si, eldel clan que l'alçà. Això és el que ocorre amb les dinasties, conforme s'ha vist. Tals són els mals dinàstics quasi sempre incurables: Déu dona llurla seva reialesa a qui vol.''|[[Alcorà]], 2. 247}}

En efecte, els fundadors d'una dinastia triomfen mercès a la solidaritat que guarden amb els individus de la seva tribu, doncsperquè els llaços de sang els obliguen a seguir-los i s'identifiquen amb els propis interessos del sobirà. Aquesta identificació constant fa viable la supervivència de la dinastia. Però el personatge que assoleix sobreposar-se al rei participa deen la ideologia de la tribu que monopolitza el poder o en la quedels llursseus lliberts i clients. Aquesta ideologia és la mateixa de la família reial, depèn d'aquesta i, per tant, no s'hi pot alçar-se contraen ellacontra. Per això, encara que sigui el més fort, no exerceix descaradament el poder reial i s'acontenta amb els seus fruits, és a dir, amb el poder executiu: prohibeix, autoritza, nua, lliga i deslliga. Així fa la impressió de complir només les ordres del príncep i de quèque aquest es troba darrere d'ellesaquestes: evita utilitzar llursels seus atributs, els emblemes i títols reials, i procura restar a cobert de tota sospita a aquest respecte, per més que el seu poder sigui il·limitat. S'escuda en la barrera aixecada pel príncep i els seus avantpassats, per a posar cotlímits a les exigències de la seva tribu en el moment de la fundació de la dinastia i procura passar per un simple mandatari del sobirà.

Si usurpes aquesta última prerrogativa regiarègia, els partidaris i la tribu del monarca s'irritarien, i s'esforçarien a desbancar-lo, i, com ell, de per si, manca d'una ideologia especificaespecífica que el permeti regnar, uns gests massa evidents en aquest sentit l'abocarien al buit. Això és el que li va ocorreocórrer a Espanya al fill d'Almansor, [[Abd-ar-Rahman ibn Muhàmmad]]: volgué compartir el títol califal amb [[Hixam II]] i la seva família,; no es volgué acontentar només amb el poder executiu que havien exercit el seu pare i germà, volgué heretar alel seu propi califa Hixam II,; i els omeies i els ''curaixites'', indignats i furiosos..., es revoltaren: aquests esdeveniments posaren fi a la dinastia de ministres ''amírides'' i fou causa de la mort del mateix Hixam II.<ref>''Historia del Mundo'', editorial Salvat, volum 5, pàg. 129 {{es}}</ref>

La imatge del califa creat pels poetes cortesans i els tractadistes de dret públic de l'època abbàssida és la que ha perdurat, pràcticament incanviable. Es considerà el califat com una institució necessària per a la supervivència de l'Islamislam, i al califa com a impecable, infal·lible i mantingut dintre de la Lleillei per la força coercitiva moral d'aquesta. I en naixerien els abusos. Només algun esperit fort medieval, com [[Ibn Khaldun]], sotjà la falsedat de la tal doctrina, que en el segle XX posà de manifest l'erudit egipci [[Alí Abd-al-Raziq]] ([[1925]]), el qual, en un moment de crisi per a tots els valors tradicionals de l'Islamislam, el de la supressió del califat per la [[República Turca|República turca]], feuféu observar que, ni en el temps dels immediats successors de Mahoma, el càrrec en qüestió havia significat elallò que els integristes pretenien.

LlurEl seu estudi, exhaustiu, assenyalà que Mahoma reuní en siell, ensems, dues qualitats distintes: la de profeta i la de sobirà. La primera era intransmissible i morí amb ell. I el primer califa ho deixà ben assentat en adoptar el títol de "lloctinent", que això és el que indica la veu àrab en qüestió (i per això el califa del Protectorat espanyol del Marroc tenia, com a origen de llurla seva autoritat, la que li havia delegat el seu sobirà, el sultàsoldà del Marroc, amb residència a [[Rabat]]). El que resultà clar és que, si el primer sobirà [[Abu-Bakr as-Siddiq]] s'anomenava ''lloctinent del lloctinent de l'Enviat de Déu, i com ''aquests títols, conforme anessin corrent els segles, amenaçarien de fer-se interminables,; és per això que s'optà per tirar endavant i donar a tots llursels successors el mateix títol que havia ostentat Abu-Bakr.

Ara bé, els polítics abbàssides es preocuparen de fer caure el primer genitiu, transformanti altransformaren el seu sobirà en lloctinent de Déu (a la terraTerra). Passà a ser una espècie de [[Lluís XIV]] o [[Innocenci III]] musulmà. Que els successors de Mahoma no foren apòstols es prova des del moment que determinats musulmans com [[Sad ibn Ubada]] es negaren a reconèixer a Abu-Bakr, sense caure per això en l'heretgia.

Podria argüir-se que, en la vida de Mahoma, elallò civil i el religiós estaven tan estretament lligats que no es podia concebre profecia sense sobirania, i que la primera havia restat enestat entreditqüestionada davant determinats actes dedel govern i institucions creades per aquell. Exemple de l'últim seria la instauració del ''[[jihad]]'' o guerra santa. L'Islamislam pot subsistir sense necessitat de cap califa ni clergat, doncsja que és una religió laïcitzant, i, que d'entre els monarques successors, hi hagué individus de tota mena, des dels pietosos fins als llibertins i despòtics.

[[Muàwiya I]] estava interessat enque foses juratjurés com a successor el seu fill [[Yazid I|Yazid]]. En l'assemblea convocada per això, un dels assistents s'aixecà i va dir: ''El príncep dels creients és aquest -i assenyalà a Muàwiya-; si mor, serà aquest -i assenyalà en Yazid-, i per aquells que no ho acceptin, serà aquest- -i desembeinà el sabre.<ref>{{es}} ''Historia del Mundo'', editorial Salvat, volum 5, pàg. 136.</ref>''

Un dels màxims poetes andalusins fou [[Ibn Haní]], sevillà què, degutper aels llurs depravadesseus costums depravats o alpel seu xiisme, tinguéhagué d'abandonar la seva pàtria i refugiar-se en la naixent cort fatimita, onen què va fer les delícies d'[[Al-Muïzz (fatimita)|Al-Muïzz]] amb els seus panegírics, i va tenir la sort d'assistir a les grans victòries que s'estaven assolint a Egipte. I com a bon poeta memorialista increpà els vençuts amb aquests versos:

{{Cita|''Els abbàssides pregunten: -És que ha estat conquerit Egipte?- Contesta als abbassíabbàssides: SiSí, és un fet complert''.

''Xawhar ha deixat enrederaenrere Alexandria; la victòria se li ofereix, l'èxit el precedeix''.

''Egipte li ha enviat parlamentaris i ha afegit un pont a les voltes del seu''.

''L'avui, fills d'abbassídels abbàssides, ja no us pertany; us heu quedat sense Egipte i sense moltes ciutats''.

''No parleu més del vostre poder d'èpoques passades; aquest temps ja no existeix, estem en una altra era''.

''Dubteu del nostre exèrcit?. 'Paciència! ¡Espereu!. Aquí hi ha les llances de les nostres tropes inacabables''.

''Els cavallers de Déu pugen, brillant, per sobre de la religió i del món, de la mateixa forma que puja l'aurora''.

''Heus ací alel fill del profeta, que continua llurla seva venjança: l'home de bé mai l'oblida''.

''Deixeu abeurar els cavalls ena l'Eufrates; arribarà, encara que no volgueuvulgueu, a un torrent o a un riu''.

''És que dubtem de quèque el sol sigui el sol quan brilla davant els nostres ulls sense estar ocult per cap núvol?''.

''I, si bé ho penseu, el sol només és un signe, res més que un signe i una advertència per a vosaltres''.

''¡Vinga! ¡Sigueu espigues que sies neguen o vassalls d'un rei que amb llursles seves mans imparteix la vida i la mort''.

''Veniu a un aiguader els quals pous del qual no s'assequen, igual que les perles que mai s'esgotenexhaureixen''.

''Obeïu a un Imamimam que sobrepuja alsels imams de la mateixa manera que les practiquespràctiques rituals restinresten en no res davant la caritat''.

''Si el seguiu, és el vostre protector; ell és l'únic entre vosaltres quèque, descendent de l'Enviat de Déu, va directe a la glòria''.

''Si no, marxeu. Entre vosaltres, va a ocórrerocorrerà quelcom que el temps no confessarà''.

''Les nobles "as-sūra", ( سورة). foren revelades pel parent d'Alí o pel vostre llibert?''.

''És que no veieu que en aquest univers immens no hi resta ni un pam de terra per als abbàssides?''.

''El món pertany a la família de Mahoma, i llurla seva dinastia, verge, arrossega la cua del seu vestit de noces''.

''Per a tu, al- Muizz, s'han preparat ofrenes, els quals adorns de les quals són la poesia, eli qualel significat n'és la prosa''.

''Al- Muizz ha restablert els drets dels aliésaliens; omple de beneficis alsels seus i molt més els reserva''.

''Ell fortifica la viavida, la religió i a aquells als quals l'uneixen llaços de sang. -quantsQuants elogis mereix!''-.

''El sac del perill i els aliésaliens en l'Orient i Occident i transformà la seva por i terror en tranquil·litat''.

''Cada xiïta avança, orgullós, com si tinguestingués a SiriSíria a la mà i a la Lluna en el rostre''<ref>{{es}} ''Historia del Mundo'', editorial Salvat, volum 5, pàg. 142.</ref>}}