|
Gagaga
'''«Veles e vents»''' és un poema d’[[Ausiàs March]], ([[València]], [[1400]] - [[València]], [[3 de març]] del [[1459]]) [[poesia|poeta]] i [[cavaller]] [[País Valencià|valencià]] medieval.
Relata la història d’un viatge des d'[[Itàlia]] a [[València]] a la recerca de l’estimada. L’autor l’estima però no sap si el seu amor és correspost. En el trajecte corre grans perills i demana ajut als [[vents]] per a arribar a terra. Més enllà d'aquesta interpretació també significa l'amor i la invocació als vents provinents de terres on regna la cultura ([[xaloc]], [[llevant]], ...), la civilitat (lo [[Gregal|grec]] i lo [[Migjorn (vent)|migjorn]]...) i la [[catalanitat]] (el vent [[Tramuntana|tramuntanal]]).
L'autor utilitza el [[decasíl·lab]] clàssic català, també anomenat ausiasmarquià, d'estructura 4+6. Els versos són d'[[art major]] i de [[rima consonant]]. Hi trobem algunes [[Sinalefa|sinalefes]] (io en, no en, si atur...) i [[hiat]]s (sia, faent).
Ha estat musicat i interpretat per diversos autors. Així [[Raimon]] l’inclou ja l’any 1970 en un disc [[Disc senzill|senzill]], de manera que amb aquesta cançó enceta la seua primera musicació d'Ausiàs March, i el [[1970]] el torna a traure en el disc ''Per destruir aquell qui l'ha desert''. Posteriorment ha estat reprès nombroses vegades pel mateix Raimon i també per [[Toti Soler]] amb [[Ester Formosa]].
Lletra del poema:
'''Veles e vents'''<br/>
Veles e vents han mos desigs complir <br/>
faent camins dubtosos per la mar: <br/>
mestre i ponent contra d’ells veig armar; <br/>
xaloc, llevant, los deuen subvenir, <br/>
ab llurs amics lo grec e lo migjorn, <br/>
fent humils precs al vent tramuntanal <br/>
que en son bufar los sia parcial <br/>
e que tots cinc complesquen mon retorn. <br/>
Bullirà el mar com la cassola en forn, <br/>
mudant color e l’estat natural, <br/>
e mostrarà voler tota res mal <br/>
que sobre si atur un punt al jorn. <br/>
Grans e pocs peixs a recors correran <br/>
e cercaran amagatalls secrets: <br/>
fugint al mar, on són nudrits e fets, <br/>
per gran remei en terra eixiran. <br/>
Los pelegrins tots ensems votaran <br/>
e prometran molts dons de cera fets, <br/>
la gran paor traurà al llum los secrets <br/>
que al confés descuberts no seran, <br/>
e en lo perill no em caureu de l’esment, <br/>
ans votaré al Déu qui ens ha lligats <br/>
de no minvar més fermes voluntats <br/>
e que tots temps me sereu de present. <br/>
Jo tem la mort per no ser-vos absent, <br/>
perquè amor per mort és anul·lats, <br/>
mas jo no creu que mon voler sobrats <br/>
pusca esser per tal departiment. <br/>
Jo só gelós de vostre escàs voler <br/>
que, jo morint, no meta mi en oblit. <br/>
Sol est pensar me tol del món delit, <br/>
car, nós vivint, no creu se pusca fer: <br/>
aprés ma mort, d’amar perdau poder <br/>
e sia tost en ira convertit. <br/>
E jo forçat d’aquest món ser eixit, <br/>
tot lo meu mal serà vós no veer. <br/>
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor, <br/>
car prop d’aquell jo em trobara tot sol? <br/>
Vostre voler sabera quant me vol, <br/>
tement, fiant de tot l’avenidor! <br/>
Jo son aquell pus extrem amador <br/>
aprés d’aquell a qui Déu vida tol: <br/>
puix jo son viu, mon cor no mostra dol <br/>
tant com la mort, per sa extrema dolor. <br/>
A bé o mal d’amor jo só dispost, <br/>
mas per mon fat fortuna cas no em porta: <br/>
tot esvetlat, ab desbarrada porta <br/>
me trobarà, faent humil respost. <br/>
Jo desig ço que em porà ser gran cost <br/>
i aquest esper de molts mals m’aconhorta; <br/>
a mi no plau ma vida ser estorta <br/>
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost. <br/>
Lladoncs les gents no els calrà donar fe <br/>
al que amor fora mi obrarà: <br/>
lo seu poder en acte es mostrarà <br/>
e los meus dits ab los fets provaré. <br/>
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé, <br/>
de què la part pitjor me’n romandrà, <br/>
e de vós sap lo qui sens vós està. <br/>
A joc de daus vos acompararé <br/>
== Enllaços externs ==
| 