Col·lodió humit: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
→Història: correcció ortogràfica~~~~ |
||
Línia 7:
Es diu ''col·lodió humit'' perquè la placa ha de romandre humida durant tot el procediment de presa i revelat de les imatges. Això suposava que els [[fotògraf]]s havien de portar amb ells el laboratori fotogràfic, a fi de preparar la placa abans de la presa i procedir a revelar-la immediatament. Es va generalitzar així l'ús de tendes de campanya i de carretes reconvertides en laboratoris per als fotògrafs que treballaven a l'exterior.
Un altre dels inconvenients d'aquest mètode era
Amb l'ús d'aquest procediment es va aconseguir reduir el temps d'[[Exposició (fotografia)|exposició]] a uns quants segons, la qual cosa va provocar
La seva generalització va motivar l'abandó d'altres procediments com el [[daguerreotip]], ja que permetia obtenir diverses còpies, o el [[calotip]]. També va suposar la popularització de l'accés al mercat d'imatges de famosos per part de la burgesia i les escasses classes mitjanes.
Línia 15:
== Història ==
[[Fitxer: 1860 Anonyme Un vétéran et sa femme Ambrotype.jpg|esquerra|thumb|Anònim: "Un veterà amb la seva dona", [[ambrotip]] tenyit a mà amb col·lodió humit positiu.]]
El col·lodió humit va ser inventat l'any [[1851]] per [[Gustave Le Gray]], que va ser el primer a indicar un procediment amb aquest compost, i va aconseguir imatges mitjançant el revelat amb sulfat de protòxid de ferro. [[Frederick Scott Archer]] va publicar, aquest mateix any, a Anglaterra, un estudi d'aquest agent, que va suposar un gran
A partir de l'any 1855, es va imposar aquest procediment. Entre els fotògrafs que el van adoptar hi ha alguns autors clàssics com [[Charles Clifford]] i [[J. Laurent]], dos dels més importants fotògrafs que van treballar a Espanya, en l'època de la reina [[Isabel II]].
A la [[dècada de 1880]], el seu ús va començar a ser desplaçat per l'aparició de la [[instantània fotogràfica]], de les "plaques seques" de vidre amb [[gelatina-bromur]]. Però les plaques de vidre amb col·lodió es van seguir emprant
Les indústries gràfiques encara feien servir el col·lodió humit als anys de la dècada dels 60 del s.XX per a obres de línies i tonalitats, la majoria amb tintes negres sobre fons blanc, ja que, en grans formats, aquesta tècnica era força més econòmica que la del [[cel·luloide]].
| |||