Alaric I: diferència entre les revisions

'''Alaric I '''<nowiki>(d'</nowiki>''Athal-ric, ''«noble i poderós»;{{sfn|Albaigés|any = 1993|p = 30}} [[Tomis]], [[Estíria]] ~370 - ?) fou [[Llista dels reis gots|rei dels visigots]] del [[395]] al [[410]]. Les principals fonts del seu regnat són [[Zòsim I]] i [[Jordannes]], i en menor mesura a [[Orosi]], [[Jerònim (poeta)|Jerònim]], [[Procopi (historiador)|Procopi]] i [[Isidor de Sevilla]]. Era fill de [[Badengaud]] o d'[[Alaviv]],<ref>Herwig Wolfram, ''[http://books.google.cat/books?id=xsQxcJvaLjAC&printsec=frontcover&dq=History+of+the+Goths&as_brr=3&hl=ca&cd=2#v=onepage&q=&f=false History of the Goths]''. Thomas J. Dunlap, trans. Berkeley: University of California Press, 1988 {{en}} </ref> i pertanyia a la dinasta dels Balts o [[Baltungs]]. Va néixer en temps d'[[Hermanric]]. Es casà amb una filla del seu oncle i anterior rei dels visigots, [[Atanaric]], i fou sogre del futur rei [[Teodoric I de Tolosa]] i pare d'una filla que casà amb [[Brond]], rei dels [[anglosaxons]].

Va succeir com a cap al seu pare a la mort d'aquest vers el [[387]], quan tenia uns disset anys, i en tot cas se sap que ja era cap a la mort de l'emperador [[Teodosi I el gran|Teodosi]] ([[17 de gener]] del [[395]]). El títol que portaven llavors els sobirans visigots era el de ''Tokaif'' (Capcap principal). Durant la seva joventut, els visigots emigraren cap a l'oest, fugint de l'atac dels huns; entre el [[387]] i el [[389]] va obtenir 15 victòries, però no sabem contra qui. En aquest temps, l'[[arrianisme]] ja s'havia estès entre els visigots després del govern del cap [[Fritigern]] (vers [[376]]-[[383]]) i el bisbe arrià de Macedònia, Tofilau, el va iniciar en aquesta doctrina, que fou acceptada per Alaric i la seva gent, quei no per això va renunciar a totes les seves pràctiques paganes.

[[Fitxer:Visigoth migrations.jpg|thumb|300px|Migracions visigòtiques.]]

El [[394]], l'emperador d'Orient Teodosi li va donar el comandament dels auxiliars gots de l'Imperiimperi en la seva lluita contra [[Eugeni (emperador)|Eugeni]]. El [[395]], en morir Teodosi, els visigots trencaren la seva aliança amb Roma; després de reclamar el títol de ''[[Magister Militum]]'', que li fou negat, Alaric va atacar [[Constantinoble]]; va ser rebutjat i tot seguit, segons [[Sòcrates]] per instigació de [[Rufí]], va assolar Grècia ([[395]] i [[396]]), saquejanti saquejà [[Corint]], [[Argos (Argòlida)|Argos]], [[Esparta]] i [[Mègara]], i salvant-se [[Atenes]] gràcies a la paga d'un quantiós rescat. El Generalgeneral [[Estilicó]] va desembarcar a Corint i els va poder expulsar de Grècia cap a l'[[Regne de l'Epir |Èpir]], però el nou emperador d'Orient, [[Arcadi]], per por quèque hi tornessin, va donar a Alaric les insígnies de governador d'[[Il·líria]] i el títol de ''Magister Militum per Illyricum'', amb la qual cosa va aconseguir cinc anys de pau ([[396]] a [[401]]). Alaric fou proclamat rei pels magnats visigots el [[398]].

El [[18 de novembre]] del [[401]], aprofitant que Estilicó havia marxat a la frontera del Danubi per tal de frenar els atacs de [[vàndals]] i [[alans]], Alaric va envair Itàlia, va assetjar [[Aquileia]] i el [[febrer]] del [[402]] es va presentar davant [[Milà]] i va atacar [[Ravenna]] sense èxit. Estilicó, amb les legions del Rin i mercenaris bàrbars, el va atacar i derrotar a [[Asti (municipi italià)|Hasta]] i a [[Pollentia (Ligúria)|Pollentia]]; en aquest darrer combat, lliurat el [[6 d'abril]] del [[402]], foren fets presoners la dona i els fills d'Alaric. Un atac sorpresa visigot a [[Verona]] fou rebutjat pel general Saule i, finalment, Alaric va retornar a Il·líria.

Estilicó, per atreure el rei visigot al seu camp, li va retornar la seva muller i els seus fills i li va proposar una aliança. El [[405]], [[Flavi Honori]], emperador d'Occident, va designar també Alaric ''Magister Militum per Illyricum'', amb uns límits territorials que entraven en contradicció amb les reivindicacions de l'Imperi d'Orient, i a més va rebre una subvenció econòmica i se li van fer algunes promeses; tot per tal d'atreure'l al seu bàndol i enfrontar-lo al seu rival, Arcadi. Alaric va establir la capital a Aemona.

En morir Arcadi el 408, Roma abandonà les intencions d'atacar l'Orient; llavors, Alaric exigí 4.000 [[Lliura (unitat de massa)|lliures]] d'or com a compensació.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Ermatinger |nom=James William |títol=The decline and fall of the Roman Empire |url=http://books.google.cat/books?id=EdBEHD4XQ-0C&pg=PA45&dq=4000+pounds+gold+alaric&hl=ca&ei=57LjTpusJYrKhAfYqKjNAQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CDQQ6AEwAQ#v=onepage&q=4000%20pounds%20gold%20alaric&f=false |llengua=anglès |editorial=Greenwood Publishing Group |data=2004 |pàgines=p.45 |isbn=0313326924 }}</ref> A petició d'Estilicó, el govern romà accedí a pagar-li aquesta quantitat, però el partit nacionalista romà, segurament esperonat pel govern de [[Constantinoble]], va acusar Estilicó de preparar l'entregael lliurament de l'Imperiimperi a Alaric, i va tramar un complot. Va esclatar una revolta de tropes que obligà Estilicó a refugiar-se en una església, essenti fou assassinat en el moment de sortir-ne (quan se li havia promès que salvaria la vida si sortia); la mà executora fou Olimp, però sota ordres de l'Emperadoremperador Honori ([[23 d'agost]] del [[408]]). Mort Estilicó, les promeses fetes a Alaric no es varen respectar.

Sense el comandament d'Estilicó, l'exèrcit romà es disgregà i Alaric va poder avançar sense oposició per Itàlia; va ocupar Aquileia, Albino, [[Cremona]] i altres ciutats, però passà per Ravenna sense atacar-la, precisament on s'havia refugiat Honori. Va arribar a Roma l'hivern del [[408]]; Lala seva retirada fou comprada a canvi de molts diners, i llavors va passar a la [[Toscana]], on va passar l'hivernhivernar i on se li van unir els esclaus fugitius, i grups d'[[huns]] i [[gots]]. Es van iniciar negociacions amb Honori, a qui va exigir la cessió del [[Vèneto]], [[Nòrica]] i [[Dalmàcia]], una pensió anual, i el seu nomenament com a ''Magister Militum Praesentalis'' per a Occident, però Honori va rebutjar aquestes pretensions i en va oferir d'altres que no es van arribar a concretar.

Alaric va tornar a Roma ([[409]]) i va ocupar [[Òstia]] tallanti en tallà els subministraments. El Senatsenat romà va haver de nomenar emperador a [[Prisc Àtal]], un home d'origen jònic que era prefecte de la ciutat, que sembla que tenia simpaties arrianes, qui va concedir a Alaric el títol de ''Magister Utriusque Militiae'' mentre que el seu cunyat Ataülf rebia el títol de'' Comes domesticorum equitus''. A l'estiu del [[410]], com que Àtal no volia o, més aviat, no podia complir les seves promeses, Alaric el va deposar ([[14 d'agost]] del [[410]]) i va tornar a iniciar negociacions amb Honori, però durant aquestes converses el general visigot Sar, que dirigia un grup important de visigots i altres bàrbars al servei de l'imperi, i que era enemic jurat dels Balts o Baltungs, va atacar els visigots i les converses es van aturar.

Alaric va tornar a Roma i els esclaus d'una dama romana de religió arriana, de nom "Proba", li van obrir la porta Salària ([[24 d'agost]] del [[410]]). Alaric va donar tres dies als seus homes per saquejar la ciutat, però va ordenar respectar els temples i les dones i va prohibir les morts sense justificació, però els soldats van incendiar la major part de la ciutat després del saqueig; els ciutadans romans s'havien refugiat als temples de Sant Pere i Sant Pau. Al cap de sis dies, va sortir cap al sud, portant com a ostatges l'antic emperador Àtal i [[Gal·la Placídia]], germana d'Honori. Va devastar [[Campània]], [[Apúlia]] i [[Calàbria]] i va arribar a l'[[Estretestret de Messina]], des d'on va preparar la conquesta de [[Sicília]], que no va poder fer perquè una tempesta va dispersar-ne les naus. Llavors, va voler passar a l'Àfrica, però va morir d'una curta malaltia abans d'acabar els preparatius, quan estava assetjant [[Cosenza]]. El va succeir el seu cunyat [[Ataülf]], que no va tardar a fer la pau amb l'imperi, sortinti sortí d'Itàlia a canvi de la concessió del govern de la [[Gàl·lia]]. Alaric fou enterrat prop de Cosèntia, a la vora del riu Busentinus.