Immanuel Kant: diferència entre les revisions

'''Immanuel Kant''' [AFI: ɪˌmɑnʊ̯ɛl<ref>En pronunciació aïllada: [ɪˈmɑːnʊ̯ɛl] o [ɪˈmɑːnʊ̯el]</ref> ˈkʰantʿ] ([[22 d'abril]] dedel [[1724]] - [[12 de febrer]] dedel [[1804]]) fou un destacat [[filòsof]] [[prussià]]. Fill d'un modest guarnicioner, Immanuel Kant va ser educat en el [[pietisme]]. El [[1740]], va ingressar a la [[Universitat de Königsberg]] com a estudiant de [[Teologia]], on va ser alumne de [[Martin Knutzen]], qui el va introduir en la filosofia racionalista de [[Leibniz]] i [[Christian Wolff|Wolff]] i li va imbuir, així mateix, l'interès per la ciència natural, en particular per la mecànica de [[Isaac Newton|Newton]]. La seva existència va transcórrer únicament i pràctica a la seva ciutat natal, de la qual Kant no va arribar a allunyar-se més d'un centenar de quilòmetres, quan va residir per uns mesos ena [[Arnsdorf]] com a preceptor, activitat a la quequal va dedicar-se per guanyar-se el suport, després de la mort del seu pare ([[1746]]).

Després de doctorar-se a la Universitat de Königsberg als trenta-un anys, Kant va exercir en ditaquest centre la docència i, el [[1770]], després de fracassar dues vegades en l'intent d'obtenir una càtedra i d'haver rebutjat oferiments d'altres universitats, finalment va ser nomenat professor ordinari de [[lògica]] i [[metafísica]]. Atret per la teologia i, després, per la [[matemàtica]] i per la [[física]] de Newton, es graduà i ensenyà a la universitat.

En la seva primera època, es dedicà als problemes de les ciències, en relació amb els sistemes de Leibniz i de Wolff; féu diversos cursos de geografia i elaborà una teoria sobre l'origen del sistema solar, recollida posteriorment per Laplace i coneguda per ''teoria de Kant-Laplace''. La dissertació ''De mundi sensibilis atque intelligibilis forma et principiis'' (1770) inicià el seu període crític, en què, apartant-se de la filosofia leibnizianowolffiana i incorporant elements de l'[[empirisme]] de [[David Hume]], anà elaborant el seu sistema, que exposà en les seves obres principals, entre les quequals es poden destacar ''Kritik der reinen Vernunft'' ('Crítica de la raó pura', 1781; edició corregida, 1787),<ref name="GEC" /> ''Kritik der praktischen Vernunft'' ('Crítica de la raó pràctica', 1788), ''Kritik der Urteilskraft'' ('Crítica del judici', 1790), i l'important ''Opus postumum'' (escrit entre el 1796 i el 1803, que no fou publicat, però, íntegrament fins al 1938).<ref name="GEC">{{ref-web |url=http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0035328|títol=Immanuel Kant |consulta= 30 de setembre de 2009 |autor= |data= |obra= Gran Enciclopèdia Catalana|editor= Enciclopèdia Catalana, SAU|arxiuurl= |arxiudata= |llengua=català }}</ref> Màxim exponent de la [[Il·lustració]] i pensador extraordinàriament influent alsen els segles [[segle XIX|XIX]] i [[segle XX|XX]], Kant féu balanç del saber del seu temps i es preguntà per què la filosofia, entesa com a metafísica, no havia encara emprès el "camí segur d'una veritable ciència", a diferència de la fisicomatemàtica newtoniana. La resposta a aquesta qüestió constitueix el contingut de la ''[[Crítica de la raó pura]]''.<ref name="GEC" />

La vida que va portar ha passat a la història com a paradigma d'existència metòdica i rutinària. És conegut el seu costum de fer un passeig vespertí, diàriament a la mateixa hora i amb idèntic recorregut, fins al punt que va arribar a convertir-se en una espècie de senyal horari per als seus conciutadans; es comptaconta que l'única excepció es va produir el dia en què la lectura de l'''Émile'', de [[Jean-Jacques Rousseau|Rousseau]], el va absorbir tant com per a fer-li oblidar el seu passeig, fet que va suscitar l'alarma dels seus coneguts.

Immanuel Kant va néixer a [[Königsberg]], [[Prússia Oriental|Prússia oriental]], actualment a l'enclavament de [[Kaliningrad]], a [[Rússia]]. Va ser el quart d'onze fills, però només quatre d'ells van arribar a l'edat adulta. Va ser batejat com 'Emanuel', però va canviar el seu nom a 'Immanuel' després d'aprendre [[hebreu]].<ref>Kuehn, Manfred. ''Kant: A Biography''. Cambridge University Press, 2001, p. 26 </ref> Va passar tota la seva vida dins o als voltants de la seva ciutat natal, la capital de Prússia Orientaloriental en aquella època, sense viatjar mai més enllà de 150 km de Königsberg.<ref>Lewis, Rick. 2007. 'Kant 200 Years On'. ''Philosophy Now'', núm. 62</ref> El seu pare, Johann Georg Kant (1682-1746), era un artesà alemany de [[Memel]], en aquell temps la ciutat més al nord-est de Prússia (actualment [[Klaipėda]], a [[Lituània]]). La seva mare, Anna Regina Reuter (1697-1737), nascuda a [[Nuremberg]], era la filla d'un fabricant escocès de cadires de muntar.<ref>{{ref-web|url=http://www.koenigsberg-is-dead.de/I_Cosmopolis.html |títol=Cosmopolis |editor=Koenigsberg-is-dead.de |data=23-04-2001 |consulta=24-07-2009}} El nom de la mare de Kant, erròniament, es confon alguns cops i pareix el d'Anna Regina Porter.</ref> L'avi havia emigrat d'[[Escòcia]] fins a la Prússia Orientaloriental, i el seu pare encara escrivia el nom de la família amb la grafia "Cant".<ref>{{format ref}} http://www.csudh.edu/phenom_studies/western/lect_9.html</ref>

En la seva joventut, Kant va ser un estudiant constant, encara que no espectacular. Va créixer en una llar [[pietisme|pietista]], que posava èmfasi en una intensa devoció religiosa, la humilitat personal i una interpretació literal de la [[Bíblia]]. Per tant, Kant va rebre una educació estricta, punitiva i disciplinària, que impulsava l'ensenyament del [[llatí]] i la [[religió]] per sobre de les [[matemàtiques]] i les [[ciències]].<ref>Kuehn, Manfred. ''Kant: A Biography.'' Cambridge University Press, 2001. ISBN 0-521-49704-3 Una biografia estàndard de Kant. (en anglès)</ref>

Des del primer moment, Kant va mostrar gran aplicació en els seus estudis. Primer va ser enviat al Collegium Fridericianum i després, a l'edat de 16 anys, es va matricular a la Universitat de Königsberg, el 1740.<ref>''The American International Encyclopedia'', J.J. Little & Ives, Nova York 1954, Volum IX</ref> Va estudiar la filosofia de [[Leibniz]] i [[Christian Wolff|Wolff]] amb el professor [[Martin Knutzen]], un [[racionalisme (filosofia)|racionalista]] que també estava familiaritzat amb els desenvolupaments de la filosofia i la ciència britànica del seu temps i que va introduir Kant en la nova física matemàtica de [[Newton]]. També va prevenir el jove alumne respecte de l'[[idealisme]], vist negativament per tota la filosofia del segle XVIII, i, fins i tot, després de la creació de la teoria de l'idealisme transcendental, Kant va refutar l'idealisme en la segona edició de la seva obra principal, ''La crítica de la raó pura''.

L'infart del seu pare i la seva posterior mort el 1746 va interrompre els seus estudis. Kant es va convertir en un professor particular als petits pobles al voltant de Königsberg, però va continuar amb les seves recerques acadèmiques. El 1749, va publicar la seva primera obra filosòfica, ''Gedanken von der Wahren Schätzung der lebendigen Kräfte'' ('Meditacions sobre la veritable estimació de les forces vives'). Kant va publicar moltes més obres sobre temes científics, i va arribar a ser professor universitari el 1755. El tema de les seves lliçons era la ''"[[metafísica]]"'', que va ensenyar durant gairebé quaranta anys, fins i tot després de la seva ruptura amb la metafísica. El manual del curs estava escrit per A. G. Baumgarten, autor del terme ''Estèticaestètica'' en el seu sentit ja modern.

AEn l'obra ''Allgemeine Naturgeschichte und Theorie des Himmels'' ('Història general de la naturalesanatura i teoria del cel', 1755), Kant va dissenyar la [[Nebulosa solar|hipòtesi de la nebulosa protosolar]], onen què va deduir correctament que el [[Sistema Solar|sistema solar]] es va formar d'un gran núvol de [[gas]], d'una [[nebulosa]]. D'aquesta manera, intentava explicar l'ordre del sistema solar, anteriorment vist per Newton com quelcom imposat per Déu des del començament. Kant també va deduir correctament que la [[Via Làctia]] era un gran cúmul d'estrelles, formada així mateix a partir d'un núvol giratori. A més, va suggerir la possibilitat que altres nebuloses podien ser igualment grans discos d'estrelles distants, similars a la Via Làctia, elcosa que va donar origen a la denominació d{{'}}''"universos illa"'' per a les galàxies, terme en ús fins ben entrat el [[segle XX]].

Des d'aquest moment, Kant es va concentrar en temes cada vegada més filosòfics, tot i que continuaria escrivint sobre temes de ciències al llarg de la seva vida. En els inicis dels anys 1760, Kant va concebre una sèrie d'importants obres de filosofia: ''Die falsche Spitzfindigkeit der vier syllogistischen Figuren erwiesen'' ('La falsa subtilesa de les quatre figures del sil·logisme'), una obra sobre [[lògica]], publicada el [[1762]]. L'any següent, van aparèixer dos llibres més: ''Versuch, den Begriff der negatives Größe in der Weltweisheit einzuführen'' ('Assaig per introduir el concepte de magnituds negatives en la filosofia') i ''Der einzig mögliche Beweisgrund zu einer Demonstration des Daseins Gottes'' ('L'únic fonament possible d'una demostració de l'existència de Déu'). El 1764, Kant va escriure ''Beobachtungen über das Gefühl des Schönen und Erhabenen'' ('Observacions sobre el sentiment del bell i el sublim') i va quedar segon, després de [[Moses Mendelssohn]], en un concurs de l'[[Acadèmia de Berlín]] amb la seva obra ''Untersuchung über die Deutlichkeit der Grundsätze der natürlichen Theologie und Moral'' ('Sobre la nitidesa dels principis de la teologia natural i de la moral').

A l'edat de 46 anys, Kant era un conegut erudit i un filòsof cada vegada més influent. S'esperava molt d'ell. Com a resposta a una carta del seu alumne Markus Herz, Kant va arribar a reconèixer que aen la ''Dissertació inaugural'' no havia aconseguit explicar prou bé la relació i connexió entre les nostres facultats intel·lectuals i les sensibles. També va reconèixer que [[David Hume]] el va despertar del somni dogmàtic, al voltant dedel 1770. Kant no va publicar cap treball de filosofia en els següents onze anys.

Kant va dedicar la seva dècada silenciosa a treballar en una solució per als problemes plantejats. Tot i ser amant de la companyia i la conversa, Kant es va aïllar, malgrat els intents dels seus amics de treure'l del seude l'aïllament. El 1778, en resposta a una d'aquestes peticions d'un antic alumne, Kant va escriure:<ref> Christopher Kui-Want; Andrzej Klimowski (2005). ''Introducing: Kant'', Icon books, Cambridge. ISBN 1-84046-664-2</ref>

{{Cita|Qualsevol canvi em fa aprensiu, encara que ofereixi la millor promesa de millorar el meu estat, i estic convençut, per aquest instint natural meu, que he de portard'anar amb compte si vull que els fils tan fins i febles que les [[Parquesparques]] teixeixen, en el meu cas siguin teixits amb una certa longitud. El meu sincer agraïment als meus admiradors i amics, que pensen tan bondadosament de mi fins a comprometre's amb el meu benestar, però, al mateix temps, demano, de la manera més humil, protecció per al meu estat actual davant qualsevol alteració.|Kui-Want i Klimowski. ''Introducing: Kant'' (2005)}}

Quan Kant va sortir del seu silenci el 1781, el resultat va ser la ''Crítica de la raó pura'' (''Kritik der reinen Vernunft''). Encara que avui sigui reconeguda unànimement com una de les més importants obres de la història de la filosofia, va ser ignorada en el moment de la seva publicació inicial. El llibre era llarg, més de 800 pàgines en l'edició original en alemany, i escrit en un estil sec i acadèmic. Va ser objecte de poques ressenyes, les quals, a més, no concedien importància a l'obra. La seva densitat feiael d'ellafeia un ''"os dur de rosegar"'', enfosquidaenfosquit per ''"... tota aquesta feixuga teranyina"'', segons lael va descriure [[Johann Gottfried Herder]] en una carta a [[Johann Georg Hamann]].<ref>''Ein Jahrhundert deutscher Literaturkritik'', vol/. III, ''Der Aufstieg zur Klassik in der Kritik der Zeit' (Berlín, 1959), p. 315. A Gulyga, Arsenij. ''Immanuel Kant: His Life and Thought.'' traducció a l'anglès de Marijan Despaltović. Boston: Birkhäuser, 1987.</ref>

Això contrasta intensament amb l'elogi que Kant havia rebut per obres anteriors, com l'esmentada memòria dedel 1764 i altres opuscles que van precedir a la primera obra crítica. Aquests tractats ben rebuts i llegibles n'inclouen un sobre el [[terratrèmol]] de [[Lisboa]], que va ser tan popular que es venia per pàgines.<ref>Gulyga, Arsenij. ''Immanuel Kant: His Life and Thought.'' Traducció a l'anglès de Marijan Despaltović. Boston: Birkhäuser, 1987 pp. 28–29.</ref> Abans del seu gir cap a la crítica, els seus llibres es venien bé, i per a quan va publicar ''Observacions sobre el sentiment de el bell i el sublim'', el 1764, s'havia convertit en un autor popular de cert renom.<ref>Gulyga, Arsenij. ''Immanuel Kant: His Life and Thought.'' Traducció a l'anglès de Marijan Despaltović. Boston: Birkhäuser, 1987 p. 62.</ref> Kant es va decebre amb la recepció de la primera crítica. Reconeixent la necessitat d'aclarir el tractat original, Kant va escriure els ''Prolegomen zu einer jeden künftigen Metaphysik, die als Wissenschaft wird auftreten können'' ('Prolegòmens a tota metafísica futura') el 1783, com un resum dels seus principals punts de vista. També va animar alel seu amic [[Johann Schultz]], a publicar un breu comentari sobre la ''Crítica de la raó pura''.

La reputació de Kant va augmentar gradualment durant la [[dècada del 1780]], gràcies a una sèrie d'obres importants: l'assaig ''Beantwortung der Frage: Was ist Aufklärung?'' ('Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració?') del 1784, ''Grundlegung zur Metaphysik der Sitten'' ('Fonamentació de la metafísica dels costums') del 1785, la seva primera obra sobre filosofia moral, i ''Metaphysische Anfangsgründe der Naturwissenschaft'' ('Principis metafísics de la ciència natural') l'any 1786. Però el reconeixement final de Kant va arribar des d'una font inesperada. El [[1786]], [[Karl Leonhard Reinhold]] va començar a publicar una sèrie de cartes públiques sobre la filosofia kantiana. En aquestes cartes, Reinhold emmarcava la filosofia de Kant com una resposta a la principal controvèrsia intel·lectual de l'època: la disputa sobre el [[panteisme]]. [[Friedrich Heinrich Jacobi]] havia acusat el recentment mort [[Gotthold Ephraim Lessing]], un distingit dramaturg i assagista filosòfic, de ''[[Spinoza|"spinozisme"]]''. Aquesta acusació, equivalent a la d'[[ateisme]], va ser desmentida rotundament per [[Moses Mendelssohn]], amic de Lessing, i entre ells va sorgir una amarga disputa pública. La controvèrsia, gradualment, va escalar fins a convertir-se en un debat general sobre els valors de la [[Il.lustració|Il·lustració]] i de la [[raó]] en si mateixa. Reinhold mantenia en les seves cartes que la ''Crítica de la raó pura'' de Kant podia resoldre aquesta disputa defensant l'autoritat i els límits de la raó. Les cartes de Reinhold van ser àmpliament llegides i van fer ade Kant el filòsof més famós de la seva època.

Kant va publicar una segona edició de la ''Crítica de la raó pura'' el 1787, revisant en profunditat les primeres parts del llibre. La majoria de les seves obres posteriors es van centrar en altres àrees de la filosofia. Va continuar desenvolupant la seva filosofia [[moral]], especialment aen ''Kritik der praktischen Vernunft'' ('Crítica de la raó pràctica'), el 1788, coneguda com la ''segona Crítica''; i també ''Metaphysik der Sitten'' ('La metafísica dels costums'), del 1797. ''Kritik der Urteilskraft'' ('Crítica del judici'), la tercera ''Crítica'', escrita l'any 1790, aplicava el sistema kantià a l'[[estètica]] i la [[teleologia]]. També va escriure diversos assaigs algunauna cosamica populars sobre història, religió, política i altres temes. Aquestes obres van ser ben rebudes pels contemporanis de Kant i van confirmar la seva posició preeminent en la filosofia del segle XVIII. Hi havia diverses revistes dedicades únicament a defensar i criticar la filosofia kantiana. Però, malgrat el seu èxit, les tendències filosòfiques es movien en una altra direcció. Molts dels deixebles més importants de Kant (incloent-hi [[Reinhold]], Beck i [[Johann Gottlieb Fichte]]) transformaren la posició kantiana en formes d'idealisme cada vegada més radicals. Això va marcar l'aparició de l'[[idealisme]] alemany. Kant es va oposar a aquests desenvolupaments i va denunciar públicament a Fichte en una carta oberta, el 1799.<ref name = "Fichte">{{ref-web|url=http://www.korpora.org/Kant/aa12/370.html |títol=Open letter by Kant denouncing Fichte's Philosophy (in German) |editor=Korpora.org |data= |consulta=24-07-2009}}</ref> Va ser un dels seus últims actes filosòfics. La salut de Kant, dolentadelicada des de feia molt de temps, va empitjorar, i va morir a Königsberg el 12 de febrer dedel 1804, murmurant la paraula «Es ist gut» («està bé») abans d'expirar.<ref>Karl Vorländer, ''Immanuel Kant. Der Mann und das Werk'', Hamburg: Meiner, 1992, p. II 332</ref> La seva inacabada obra final, el fragmentat ''Opus Postumum'', va ser (com el seu títol suggereix) publicada pòstumament.

Han sorgit una varietat de creences populars pel que fa a la vida de Kant. Sovint s'afirma, per exemple, que Kant va madurar tardanament, que només es va convertir en un filòsof important als seus cinquanta i tants anys després de rebutjar els seus punts de vista anteriors. Encara que és cert que Kant va escriure les seves millors obres relativament tard, hi ha una tendència a infravalorar el valor de les seves obres anteriors. Els estudis recents sobre Kant han dedicat més atenció a aquests escrits "pre-críticaCrítica" i s'ha reconegut una certa continuïtat amb les seves obres madures.

Molts dels mites comuns sobre les peculiaritats personals de Kant s'enumeren, expliquen i refuten en la introducció del traductor anglès Goldthwait ade l'obra de Kant.<ref>Kant, Immanuel. ''Observations on the Feeling of the Beautiful and Sublime''. Traducció i introducció de John T. Goldthwait. University of California Press, 1961, 2003. ISBN 0-520-24078-2</ref> Sovint se sosté que Kant va viure una vida molt estricta i previsible, elcosa que porta a la història sovint repetida que els seus veïns posaven els rellotges en hora quan donava els seus passejos diaris.<ref>Simmons, A. John (1996). 'Associative Political Obligations'. ''Ethics'', Vol. 106, Núm. 2, pp. 247-273</ref> De nou, això és cert només en part. Mentre va ser jove, Kant va ser una persona molt sociable i un apassionat dels convits durant la major part de la seva vida. No es va casar mai. Únicament en una època més avançada de la seva vida, la influència del seu amic, el comerciant anglès Joseph Green, va fer que Kant adoptés un estil de vida més regular.<ref>M. Kuehn. ''Kant: A Biography'', pp. 154–6. Aquesta obra, i l'anterior ''Kant: Vida y doctrina'', de Ernst Cassirer (trad. esp. FCE, 1948, 1993 [5ª reimpr.], ISBN 84-375-0364-7), són les fonts principals en anglès de la vida de Kant.</ref>

Entre 1879 i 1881, es van recollir diners per construir una capella a manera de monument. La tomba de Kant es troba fora de la Catedralcatedral de Königsberg -actualment Kaliningrad-, al riu Pregolya i és un dels pocs monuments alemanys conservats pels soviètics després que conquerissin i annexessin la ciutat el 1945. La tomba original de Kant va ser enderrocada per les bombes russes a començaments d'aquell any. Una rèplica d'una estàtua de Kant, situada davant de la Universitat, va ser donada per una entitat alemanya el 1991. Els noucasats porten flors a la capella, com van fer abans per al monument de Lenin.

A prop de la tomba, es troba una placa amb la següent inscripció en alemany i rus, presa de la "Conclusió" de la ''Crítica de la raó pràctica'': «Dues coses omplen l'ànim amb una admiració i una veneració sempre renovades i creixents, com més freqüent i continuadament reflexionem sobre ellesaquestes: el cel estelat sobre mi i la llei moral dins meu.» El que va dir Immanuel Kant abans de morir va ser "Es ist gut", que significa ... "estàEstà bé".

Kant va integrar en el seu pensament les aportacions de nombrosos filòsofs anteriors, fent sovint una síntesi de corrents contraposadescontraposats com el [[racionalisme (filosofia)|racionalisme]] i l'[[empirisme]], entre d'altres.

De [[Plató]], rescata el dualisme ontològic i epistemològic, identificant un món amb l'abast del sensible, com feia Plató amb el món terrenal, però afirmant que és l'únic que es pot conèixer, a diferència de l'autor grec, el qual pensava que l'autèntic coneixement era precisament aquell que no estava limitat pels sentis. De Plató també reprèn el caràcter abstracte de les idees metafísiques.

D'[[Aristòtil]] aprofita l'[[hilemorfisme]], afirmanti afirma que les dades de la sensibilitat són la matèria del coneixement, que forneixen les formes ''a priori'', tant de l'espai i el temps com posteriorment de l'enteniment. Extrapola aquesta dualitat a l'àmbit moral, contraposant les ètiques materials a la formal (la seva). Reformula les categories d'Aristòtil que identifiquen les maneres de ser, i les relaciona amb la ciència com feia el pensador clàssic.

Les tres idees bàsiques del noümen són l'ànima, el món i Déu, essenti és una continuació de les tres substàncies de [[Descartes]] (tot i que el francès anomenava ''jo'' o ''ment a'' l'ànima). D'ell i d'altres racionalistes, pren el paper predominant de la raó per arribar a un coneixement veritable (com altres coetanis de la [[Il·lustració]]).

De [[David Hume|Hume]], hereta el rebuig cap al caràcter científic de la metafísica, ja que aquesta disciplina no es basa en dades que provenen dels sentits i per tant comprovables. Aquesta importància de l'experiència, ja reivindicada pels empiristes, l'allnyaallunya dels idealistes purs.

La raó ha de definir les formes d'actuar i de viure delsde homesles persones. Kant anomena a aquestes ocupacions, ''els interessos essencials de la raó'' i n'assenyala tres en forma de pregunta:

* Què puc saber? (Preguntapregunta epistemològica)

* Què he de fer? (Preguntapregunta ètica)

* Què puc esperar? (Preguntapregunta religiosa)

Però totes aquestes es resumeixen en una sola pregunta, el veritable propòsit de Kant: '''Quèquè és l'homeésser humà?'''

Kant parteix del convenciment que, a la metafísica, li cal un canvi metodològic, un gir copernicà com el de la física:

En contra de l'opinió general, que consideravenconsiderava analítics ''a priori'' deels judicis de la matemàtica i sintètics ''a posterior:posteriori'' els de la física, Kant afirma que ambdues ciències es fonamenten en judicis sintètics ''a priori'', atès que el vostrenostre coneixement sobre les coses (síntesi) s'ha d'ajustar a les condicions del coneixement (''a'' ''priori'').

Reprenent la qüestió inicial, Kant conclou que les matemàtiques i la física són ciències perquè poden resoldre les qüestions formulant judicis sintètics ''a priori'' i fonamentar empíricament els seus anunciats. La metafísica, pel fet d'ocupar-se de les idees transcendentals de la raó, de les quequals no en tenim cap experiència, esdevé impossible com a ciència. Considerant que les idees de la Raóraó Purapura són il·lusions inevitables, es pregunta si tenen alguna funció, arribanti arriba a la conclusió que tenen una funció reguladora:

També assenyala que la Raóraó Purapura té un ús pràctic en la moral.

=== L'homeésser humà, subjecte moral autònom ===

La ''Crítica de la raó pràctica'' constitueix la resposta de Kant a la pregunta "què ha de fer?" i tracta els temes relacionats amb l'[[ètica]]. Distingeix dos tipus d'imperatius morals (normes que orienten l'ésser humà en l'elecció dels seus actes dins l'exercici de la seva llibertat): els hipotètics i els categòrics. Els primers són els habituals de la majoria de propostes ètiques, són normes concretes que s'han de seguir si es vol aconseguir l'objectiu últim, com per exemple els manaments judeocristians, base de la conducta per a assolir la salvació de l'[[ànima]].

Kant proposa un imperatiu categòric, que no depèn de cap postulat i que fa referència al [[deure]]. És una norma general aplicable a qualsevol situació i que es basa en la següent premissa següent: fes allò que voldries que esdevingués una llei universal d'actuació. Seguint aquest imperatiu, l'homeésser humà esdevé autònom, ja que no depèn de voler aconseguir uns determinats fins, o bé de normes dictades per institucions externes, sinó únicament de la seva raó, que analitza cada cas per veure si cal fer una cosa o una altra.

En el pensament de Kant, sol distingir-se un període inicial, denominat ''precrític'', que es caracteritza per la seva afecció a la metafísica racionalista de Wolf i el seu interès per la física de Newton. El [[1770]], després de l'obtenció de la càtedra, es va obrir un lapse de deu anys de silenci durant els quals va escometre la tasca de construir la seva nova [[filosofia]] crítica,<ref>[http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/PDF/Kantm%E9s25Cat.pdf "El criticisme de Kant"] de [http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/ilustracioXVIII.htm G. Mayos] (UB).</ref> després que el contacte amb l'[[empirisme]] escèptic de [[David Hume]] li permetés, segons les seves pròpies paraules, «despertar del somni dogmàtic».

El [[1781]], es va obrir el segon període a l'obra kantiana, en aparèixer finalment la '''[[Crítica de la raó pura|''Crítica de la raó pura'']]''' (''Kritik der reinen Vernunft''), en la quequal tracta de fonamentar el coneixement humà i fixar-ne, així mateix, els seus límits; el gir copernicà que pretenia imprimir a la filosofia consistia a concebre el coneixement com a transcendental, és a dir, estructurat a partir d'una sèrie de principis ''[[a priori]]'' imposats pel subjecte que permeten ordenar l'experiència procedent dels sentits; resultat de la intervenció de l'entesa humana són els fenòmens, mentre que la cosa en si (el ''[[noümen]]'') és per definició incognoscible.

Pregunta fonamental en la seva ''Crítica'' és la possibilitat d'establir '''judicis o enunciats sintètics''' (és a dir, que afigen informació o coneixement), a diferència dels '''analítics''', en els quequals no es transmet coneixement nou. Aquestes categories es divideixen a més en ''a priori'', quan l'enunciat de la veritat és independent de la prova de l'experiència (amb valor universal, no contingent), la possibilitat de les quals per a les matemàtiques i la física va aconseguir ade demostrar, però no per a la metafísica, perquè aquesta no aplica les estructures transcendentals a l'experiència, de manera que les seves conclusions queden sense fonament; així, el filòsof pot demostrar, al mateix temps, l'existència i la no existència de [[Déu]], o de la [[llibertat]], amb raons vàlides per igual.

El sistema va ser desenvolupat per Kant en la seva ''Crítica de la raó pràctica'', onen què estableix la necessitat d'un principi [[moral]] ''a priori'', anomenat [[imperatiu categòric|''imperatiu'' ''categòric'']], derivat de la raó humana aen lael sevaseu vessant pràcticapràctic; en la [[moral]], l'homeindividu ha d'actuar com si fos lliure, encara que no siga possible demostrar teòricament l'existència d'aquesta llibertat. El fonament últim de la moral procedeix de la tendència humana cap a ellaaquesta, i té el seu l'origen en el caràcter al seu torn noumènicnoümènic de l'homeésser humà.

Kant va tractar d'unificar ambdues ''Crítiques'' amb una tercera, la ''Crítica del judici'', que estudia l'anomenat ''gaudi estètic'' i la finalitat alen el camp de la [[naturalesa|natura]]. Quan en la posició de fi intervé l'homeésser humà, el judici és estètic; quan el fi està en funció de la naturalesanatura i lael sevaseu ordre peculiar, el judici és teleològic. En ambdós casos, cal parlar d'una desconeguda arrel comuna, vinculada a la idea de llibertat.

* Els seus últims escrits no publicats són recollits amb el títol ''Transició des dels primers fonaments metafísics de la ciència natural a la Física'', i publicats en [[1888]]. El [[1920]], es van publicar com a ''Opus postumum''

Aquesta obra constitueix la resposta de Kant a la pregunta, què puc saber? En ellaaquesta, es planteja si la metafísica pot treballar com una ciència, però això comporta una qüestió prèvia: quines són les condicions que fan possible que un coneixement es pugui considerar científic?

El coneixement es transmet amb judicis o proposicions sobre la realitat. Aquestes proposicions poden ser sintètiques o analítiques, segons si el predicat es dedueix o no del subjecte. Així, "un triangle té tres costats" és un enunciat analític, perquè la informació de "tres costats" ja es pot deduir del subjecte "triangle", no aporta informació nova ni pot contradir-se. En canvi, "aquest jersei és verd" és un judici sintètic, ja que la dada sobre el color no pot ser inferida a partir del fet de ser un jersei, ja que n'hi ha de diverses tonalitats. Les proposicions sintètiques poden admetre un altre estat de coses, són contingents, mentre que les analítiques són necessàries. La majoria de judicis sintètics depenen de les dades obtingudes mitjançantsmitjançant els sentits, mentre que els judicis analítics són purament de raó, d'anàlisi semàntica dels conceptes que els formen.

Una altra divisió és entre judicis [[a posteriori|''a posteriori'']] (depenentsdependents de l'[[experiència]]) i judicis [[a priori|''a priori'']]. Tot i que la majoria de judicis sintètics són ''a posteriori'' i els analítics ''a'' ''priori'', hi pot haver enunciats sintètics ''a priori'', que serien l'autèntic coneixement, ja que s'aportaria informació nova sense necessitat de contrast amb l'experiència.

A banda de dividir els judicis en aquestes classificacions, Kant aen aquesta obra estudia les condicions perquè puguin formar-se aquests judicis. I aquí realitza una síntesi entre empiristes i racionalistes, perquè afirma que, fins i tot, per a realitzar afirmacions sobre la realitat amb els sentits cal la intervenció de conceptes racionals, ''a priori'', i per tant es complementen. En efecte, per a poder copsar les dades que provenen de la [[percepció]] calen unes categories mentals, que actuen a manera d'esquema de comprensió i catalogació d'aquestes dades. Per exemple, per a poder veure una taula i a sobre un bolígraf s'ha de posseir el concepte previ d'espai, de límit i de quantitat, per tal de concebre objectes separats.

* [http://www.alcoberro.info/planes/kant0.htm Dossier Kant, a cura de Ramon Alcoberro] (textos en català i en espanyol).

* [http://www.alcoberro.info/planes/kant6.htm Lectura del pròleg de la 'Crítica de la Raó Pura'].

* http://en.wikisource.org/wiki/Author:Immanuel_Kant Wikisource (en anglès).

* [http://www.ub.es/histofilosofia/gmayos/ilustracioXVIII.htm Dossier Kant de Gonçal Mayos] (UB) i [http://www.ub.es/histofilosofia/gmayos/PDF/Escrits_sobre_Teodicea.pdf Comentari de la polèmica sobre teodicea de Kant i Leibniz].

* [http://filosofiamedievalmoderna.suite101.net/article.cfm/el_imperativo_categorico_kantiano Article sobre l'Imperatiu Categòric de José Vicente Mestre Chust a suite101(castellà)].