Pere Nunyes: diferència entre les revisions

 

 

 

1.1 Context històric de les arts catalanes s.XVI-XVII:

No obstant, la idea d’aquesta certa decadència, s’hauria de replantejar i redimensionar, perquè de cap manera no és generalitzable a tot el grup d’aspectes que envolta la societat catalana i la producció artística catalana no minva; doncs crida força l’atenció els considerables recursos dedicats a la producció d’obres. Però això, aquesta suposada decadència, que al seu torn podria contribuir a explicar alguns aspectes rellevants de les arts del període, no és extrapolable ni sinònim de decadència en les arts.

 

És interessant però, apuntar com funcionava el sistema de treball entre artistes; les vies de treball, la protecció professional i d’amistat, que existien entre ells. Una de les més habituals en la Corona d’Aragó i en particular a Barcelona, era la de formar societats entre pintors o escultors. Aquesta era una via de treball emprada per intentar fer-se amb el major número d’encàrrecs, no deixant forat per la competència. Nunyes només d’arribar a Barcelona ja col•laborarà amb Joan de Borgunya, l’artista més sol•licitat del panorama pictòric barceloní (amb obra interessant també a Girona). Nunyes, fruit de la mort del seu company i mestre artístic Joan de Borgunya al 1525, hereta tots els seus encàrrecs i treballs pendents. És podem dir, el continuador de la obra de l’alemany. D’entre d’aquestes primeres feines que va heretar de l’alemany, s’hi troba el d’acabar el retaule de Santa Maria del Pi.

 

Si ens haguéssim d’aventurar quin dels socis era millor pintor, qui portava la veu cantant del binomi, diríem que avalat per la documentació actual rescata, pel gran número d’obres atribuïdes a la seva mà i el seu predomini en l’ambient artístic del moment, Pere Nunyes és millor pintor. Fernandes, segons una carta de pagament del 1536 si exposa que actuava d’ajudant (‘mestre Anrich que l’ajuda’).

 

Que Pere Nunyes (i la seva societat) és el gran dominador del panorama artístic barceloní, de la primera meitat del segle XVI, resulta una cosa obvia mirant només el rastre d’obres que va deixar pel territori.

Permeteu-me només fer un incís en la iconografia de la seva obra. El complert de la seva producció com no podria ser de cap altra manera, tenint en compte el clients per qui treballava, i la forta religiositat, la totalitat de la seva obra és d’iconografia sacra. Les pintures de temàtica mitològica pagana o historicista, rarament conflueixen en les seves produccions conservades. Sols poques vegades la seva obra casarà temàtica religiosa i historicista. Una d’aquestes és el trasllat de les relíquies de Sant Sever des del Monestir de Sant Cugat fins la Catedral de Barcelona. Per a L’hospital dels pobres sacerdots l’any 1541-42.