Peó (mètrica): diferència entre les revisions

El peó es va veure afavorit pels antics escriptors en prosa ja que a diferència del dàctil, spondee, trochee i amb, no es va associar amb una mètrica poètica particular, com l’hexàmetre, el tetrameter o trimeter, produint així un so no massa poètic ni familiar. Referent a l'ús de la peaon en prosa, Aristòtil escriu:<blockquote>''“Tots els altres mesuradors han de ser ignorats per les raons exposades, i també perquè són mètrica; però el peó s'ha de mantenir, ja que és l'únic dels ritmes esmentats, que no està adaptat a un sistema mètric, de manera que és més probable que existeixi sense ser detectat.”''</blockquote>Aquesta era d'especial importància per als oradors (i en particular, els oradors forenses), on, d'una banda, l'ús d'elements rítmics es creu que produeix un discurs memorable i, en moviment, es va pensar que l'ús del ritme peònic ajudava a que semblés menys artificiós i per tant més sincer, el que fa el seu discurs més eficaç. Segons el retòric romà Quintilià:<blockquote>''“Sobretot, cal amagar la cura utilitzada en ella perquè els nostres ritmes semblin posseir un flux espontani, que no ha estat el resultat de la recerca elaborada o la compulsió.”''</blockquote>Segons Quintilià, el primer peó es va considerar particularment adequat al començament d'una frase, i el quart a l'extrem.