Alquímia: diferència entre les revisions

51 bytes afegits ,  fa 7 anys
Correcció gramatical i ortogràfica
(Correcció en curs)
(Correcció gramatical i ortogràfica)
*l{{'}}'''alquímia occidental''', el centre de la qual es va desplaçar al llarg del temps entre l'[[antic Egipte]], [[antiga Grècia|Grècia]] i [[antiga Roma|Roma]], el món islàmic, i finalment de nou [[Europa]].
 
L'alquímia xinesa estava íntimament relacionada amb el [[taoisme]], mentre que l'alquímia occidental va desenvolupar el seu propi sistema filosòfic, amb relacions només superficials amb les principals religions occidentals. Encara està oberta la qüestió de si aquestes dues branques comparteixen un origen comú o fins a quin extrem es van influir l'una asobre l'altra.
 
=== L'alquímia en l'Antic Egipte ===
El món islàmic va ser un gresol per a l'alquímia. El pensament [[platònic]] i [[Aristòtil|aristotèlic]], que ja havia estat en certa mesura inclòs en la ciència hermètica, va continuar sent assimilat. Alquimistes islàmics com [[Ar-Razí]] (en [[llatí]] Rasís) i [[Jàbir ibn Hayyan]] (en llatí Geber) van aportar descobriments químics clau, tals com la tècnica de la [[destil·lació]] (les paraules ''[[alambí]]'' i ''[[alcohol]]'' són d'origen [[àrab]]), els àcids muriàtic ([[àcid clorhídric|clorhídric]]), [[àcid sulfúric|sulfúric]] i [[àcid nítric|nítric]], la [[carbonat sòdic|insulsa]], la [[potassa]] i altres. (Els noms àrabs per aquestes dues últimes substàncies, ''al-natrun'' i ''al-qalí'', llatinitzats com ''natrium'' i ''kalium'', van donar origen als símbols moderns del [[sodi]] i el [[potassi]].) El descobriment que l'[[aigua règia]], una barreja d'àcid nítric i clorhídric, podia dissoldre el metall més noble (l'or) hauria d'avivar la imaginació d'alquimistes durant el mil·lenni següent.
 
Els filòsofs islàmics també van fer grans contribucions a l'hermetisme alquímic. L'autor més influent en aquest aspecte possiblement fou Geber. L'objectiu primordial de Geber era la ''[[takwin]]'', la creació artificial de vida en el laboratori alquímic, fins i tot la vida humana. Geber va analitzar cada [[Elements clàssics|element]] aristotèlic en termes de les quatre qualitats bàsiques de calor, fred, sequedat i humitat.<ref name=TE/> D'acord amb ell, en cada metall dues d'aquestes qualitats eren interiors i dues eren exteriors. Per exemple, el plom era externament fred i sec, mentre que l'or era calent i humit. D'aquesta forma, teoritzava Geber, reordenant les qualitats d'un metall, podia obtenir-se'n un de diferent.<ref name=TE/> Amb aquest raonament, la recerca de la [[pedra filosofal]] va ser introduïda en l'alquímia occidental. Gebir va desenvolupar una elaborada [[numerologia]] mitjançant la qual les inicials del nom d'una substància en àrab, quan se'ls aplicaven diverses transformacions, mantenien correspondències amb les propietats físiques de l'element.
 
=== Alquímia en l'Europa medieval ===
[[Fitxer:William Fettes Douglas - The Alchemist.jpg|thumb|300px|''L'alquimista'' de William Fettes Douglas.]]
A causa de les seves fortes connexions amb les cultures grega i romana, l'alquímia va ser acceptada bastant fàcilment per la filosofia cristiana i els alquimistes [[Edat Mitjana|medievals]] [[Europa|europeus]] van absorbir extensivament el coneixement alquímic islàmic. [[Gerbert d'Aurillac]], qui més tard es convertiria en el Papa [[Silvestre II]], va ser un dels primers a portar la ciència islàmica a Europa des dde l'[[Al-Àndalus]]. Més tard, homes com [[Adelard de Bath]], qui va viure en el [[segle XII]], van portar ensenyaments addicionals. Però fins al [[segle XIII]] els moviments van ser principalment assimilatius.{{sfn|Hollister|1990|p=124,294}}
 
En aquest període van aparèixer algunes desviacions arran dels principis [[Agustí d'Hipona|agustinians]] incorporats pels primers pensadors cristians. [[Anselm de Canterbury]] creia que la fe ha de precedir la raó, com Agustí i la majoria dels teòlegs anteriors a ell, encara que ell va afegir, fomentat en un context cristià, que la fe i la raó eren compatibles. Els seus punts de vista van posar les bases per a l'explosió filosòfica que havia d'ocórrer. [[Pere Abelard]] va continuar el treball d'Anselm, preparant els fonaments per a l'acceptació del pensament aristotèlic abans que les primeres obres d'[[Aristòtil]] arribessin a Occident. La seva principal influència en l'alquímia va ser la creença que els principis universals de [[Plató]] no tenien una existència separada de la [[consciència (psicologia)|consciència]] de l'ésser humà. Abelard també va sistematitzar l'anàlisi de les contradiccions filosòfiques.{{sfn|Hollister|1990|p=287-288}}
 
[[Robert Grosseteste]] va ser un pioner de la teoria científica que posteriorment seria usada i refinada pels alquimistes, prenent els mètodes d'anàlisi d'Abelard i afegint-hi l'ús d'observacions, experimentació i conclusions en realitzar avaluacions científiques. També va treballar molt per bastir un pont entre el pensament platònic i l'aristotèlic.{{sfn|Hollister|1990|p=229-295}}
 
[[Albert el Gran]] i [[Tomàs d'Aquino]] van ser dos membres de l'[[Orde dels Predicadors]] que van estudiar Aristòtil i van treballar en la reconciliació de les diferències entre la filosofia i el cristianisme. Tomàs d'Aquino també va treballar intensament a desenvolupar el [[mètode científic]]. Fins i tot va ser tan lluny com per afirmar que els universals podrien ser descoberts només mitjançant el [[raonament lògic]] i, atès que la [[raó]] no pot oposar-se a Déu, deu ser, per tant, compatible amb la [[teologia]].{{sfn|Hollister|1990|p=290-294, p.255}} Això contradeia la comunament acceptada creença [[neoplatonisme|neoplatònica]] que els universals es trobaven només mitjançant la "il·luminació divina". Ambdós van estar entre els primers a emprendre l'examen de la teoria alquímica i ells mateixos podrien ser considerats alquimistes, excepte pel fet que van fer poc quant a l'[[experimentació]].
 
El primer alquimista autèntic en l'Europa medieval va ser [[Roger Bacon]], un [[franciscà]] d'[[Oxford]] que va estudiar l'[[òptica]] i els [[lingüística|llenguatges]] a més de l'alquímia. La seva obra va suposar tant per a l'alquímia com la de [[Robert Boyle]] per a la [[química]] i la de [[Galileu Galilei]] per a l'[[astronomia]] i la [[física]]. Els ideals franciscans de conquerir el món en lloc de rebutjar-holo el van portar a la seva convicció que l'experimentació era més important que el raonament: «De les tres formes en les quals els homes pensen que adquireixen [[coneixement]] de les coses: autoritat, [[raó|raonament]] i [[experiència]], només l'última és efectiva i capaç de portar pau a l'intel·lecte.»<ref>Roger Bacon, ''Speculum Alchemiæ'', p. 367</ref> «La ciència experimental controla les conclusions de totes les altres ciències. Revela veritats que el raonament dels principis generals mai haurien descobert».{{sfn|Hollister|1990|p=294-295}} A Roger Bacon també se li ha atribuït l'inici de la recerca de la [[pedra filosofal]] i de l'elixir de la vida. La idea de la [[immortalitat]] va ser reemplaçada per la noció de la [[longevitat]]: després de tot, el temps que l'ésser humà passa a la Terra era simplement per esperar i preparar-se per a la immortalitat al món de Déu. La immortalitat a la Terra no encaixava amb la teologia cristiana.{{sfn|Edwardes|1977|p=37−38}}
 
Bacon no va ser l'únic alquimista d'aquesta època però sí el més important. Les seves obres van ser usades per incomptables alquimistes entre els [[segle XV|segles XV]] i [[segle XIX|XIX]]. Altres alquimistes de la seva mateixa època van compartir alguns trets. Primer, i més òbviament, gairebé tots van ser membres del clergat. Això es devia simplement al fet que poca gent fora de les escoles parroquials tenia l'educació necessària per examinar les obres derivades de l'àrab. A més, l'alquímia en aquesta època era autoritzada per l'església com un bon mètode d'explorar i desenvolupar la teologia. L'alquímia era interessant per a l'àmplia varietat de clergues perquè oferia una visió racionalista de l'univers on la humanitat amb prou feines estava començant a aprendre sobre el racionalisme.{{sfn|Edwardes|1977|p=24-27}}
 
Cap a finals del [[segle XIII]], l'alquímia s'havia desenvolupat fins a constituir un sistema de creences bastant estructurat. Els adeptes creien en la teoria d'Hermes sobre el macrocosmos-microcosmos, és a dir, creien que els processos que afecten els minerals i altres substàncies podien tenir un efecte en el cos humà (per exemple, si algú aprengués el secret de purificar or, podria usar la mateixa tècnica per purificar l'[[ànima]] humana). Creien en els quatre elements i les quatre qualitats anteriorment descrites, i tenien una forta tradició d'amagar les seves idees escrites en un laberint d'[[argot]] codificat ple de paranys per despistar els no iniciats. Finalment, els alquimistes practicaven el seu art: experimentaven activament amb substàncies químiques i feien [[observació|observacions]] i [[teoria|teories]] sobre com funcionava l'univers. Tota la seva filosofia girava entorn de la seva creença que l'ànima humana estava dividida després de la caiguda d'Adam. Purificant les dues parts de l'ànima de l'ésser humà, aquest podria reunir-se amb Déu.<ref name=TE/>
 
En el [[segle XIV]], la [[pesta negra]], l'increment de [[guerra|guerres]] i els períodes de [[fam]] que van caracteritzar aquest segle van servir d'obstacle a l'exercici filosòfic en general.
 
[[Guillem d'Occam]], un franciscà d'[[Oxford]], va atacar la visió de Tomás d'Aquino sobre la compatibilitat entre la fe i la raó. La seva opinió, avui àmpliament acceptada, era que Déu ha de ser acceptat només amb la fe, perquè no pot ser limitat per la raó humana. Aquest punt de vista no era incorrecte si hom acceptava el postulat d'un Déu il·limitat enfront de la limitada capacitat humana per raonar, però va eliminar virtualment l'alquímia com a pràctica acceptada als segles XIV i XV.{{sfn|Hollister|1990|p= 335}} El papa [[Joan XXII]] va publicar l'any [[1317]] l'edicte ''Spondet quas senar exhibent'' contra l'alquímia, que efectivament va retirar a tots els membres de l'església de la seva pràctica.{{sfn|Edwardes|1977|p=49}} No obstant això, es creu que aquest mateix papa va estar interessat en l'estudi alquímic i va escriure un tractat titulat ''Ars transmutatoria''<ref> [[Joan XXII]], ''[http://www.carbanzo.com/alchemy/textes/arttrans.doc Ars Transmutatoria]''{{fr}}</ref> en el qual narrava com va fabricar 200 barres d'or d'un quintar.
 
[[Fitxer:flamel-figures.png|thumb|[[Nicolas Flamel]] tenia aquests misteriosos símbols alquímics gravats a la seva [[tomba]] a l'església dels [[Sants Innocents]] de París.]]
L'alquímia es va mantenir viva gràcies a homes com [[Nicolas Flamel]], digne d'esment només perquè va ser un dels pocs alquimistes que van escriure en aquests temps difícils. Flamel va viure entre [[1330]] i [[1417]] i serviria com a [[arquetip]] a la fase següent de l'alquímia. No va ser un investigador religiós com molts dels seus predecessors i tot el seu interès per l'art girava entorn de la recerca de la pedra filosofal, que es diu que va trobar. Les seves obres dediquen gran quantitat d'espai a descriure processos i reaccions, però mai arriben realment a donar la fórmula per aconseguir les transmutacions. La majoriamajor part de la seva obra estava dedicada a recollir el saber alquímic anterior a ell, especialment el relacionatrelatiu a la pedra filosofal.<ref name=TE/>
 
Durant la [[baixa Edat Mitjana]] (1300-1500) els alquimistes van ser molt semblants a Flamel: es van concentrar en la recerca de la pedra filosofal i l'elixir de la joventut, que ara es creia que eren coses separades. Les seves al·lusions críptiques i el seu [[simbolisme]] van portar a grans variacions en la interpretació de l'art. Per exemple, molts alquimistes durant aquest període interpretaven que la purificació de l'ànima significava la transmutació del plom en or (en la qual creien que el [[mercuri (element)|mercuri]] exercia un paper crucial). Aquests homes eren considerats [[màgia|mags i fetillers]] per molts i sovint van ser perseguits per les seves pràctiques.{{sfn|Edwardes|1977|p=50-75}}{{sfn|Norton|1975|p=63-67}}
 
Un d'aquests homes que va sorgir a principis del [[segle XVI]] es deia [[Heinrich Cornelius Agrippa]]. Aquest alquimista creia que era un mag i que tenia poder per invocar [[esperit]]s. La seva influència va ser insignificant però, igual com Flamel, va elaborar escrits als quals es van referir alquimistes d'anys posteriors. També com Flamel, va fer bastant per canviar l'alquímia d'una filosofia mística a una màgia [[ocultisme|ocultista]]. Va mantenir vives les filosofies d'alquimistes anteriors, incloent-hi la ciència experimental, la numerologíanumerologia, etcètera, però va afegir la teoria màgica, la qual cosa va reforçar la idea de l'alquímia com a creença ocultista. Malgrat tot això, Agrippa es considerava a si mateix cristià, si bé les seves opinions van entrar amb freqüència en conflicte amb l'Església.{{sfn|Edwardes|1977|p=56-9}}{{sfn|Wilson|1971|p=23-29}}
 
=== L'alquímia en l'era moderna i el Renaixement ===
Paracels va ser pioner en l'ús de compostos químics i minerals en medicina. Va escriure que «Molts han dit que l'alquímia és per fabricar or i plata. Per a mi no és tal el propòsit, sinó considerar només la virtut i el poder que pot haver-hi en les medicines.» {{sfn|Edwardes|1977|p=47}} Els seus punts de vista hermètics eren que la malaltia i la salut del cos depenien de l'harmonia de l'home (el microcosmos) i la naturalesa (el macrocosmos). Paracels va donar un enfocament diferent del dels seus predecessors, i va usar aquesta analogia no com a referència a la purificació de l'ànima sinó al fet que els humans han de mantenir certs equilibris de minerals en els seus cossos i que per a determinades malalties hi havia remeis químics que podien guarir-les.{{sfn|Debus|Multhauf|1966|p=6-12}} Mentre que els seus intents de tractar malalties amb remeis tals com el mercuri podrien semblar contraproduents des d'un punt de vista modern, la seva idea bàsica de medicines produïdes químicament ha romàs vigent sorprenentment bé.
 
A [[Anglaterra]] l'alquímia en aquesta època s'associa freqüentment amb [[John Dee]] (1527-1608), més conegut per les seves facetes d'[[astròleg]], criptògraf i «consultor científic» general de la reina [[Isabel I d'Anglaterra|Isabel I]]. Dee era considerat una autoritat en l'obra de [[Roger Bacon]] i va estar prou interessat en l'alquímia per a escriure un llibre sobre ella (''Micos Hieroglyphica'', 1564), influenciat per la [[càbala]]. El soci de Dee, [[Edward Kelley]], que afirmava conversar amb [[àngel]]s a través d'una bola de cristall i posseir una pols que transformaria el mercuri en or, pot haver estat la font de la imatge popular de l'alquimista-xerrairexarlatà.
 
Un alquimista menys conegut d'aquesta època és [[Michał Sędziwój|Miquel Sendivogius]] (1566-1636), filòsof, metge i pioner de la química [[Polònia|polonesa]]. Segons algunes fonts, va destil·lar [[oxigen]] al laboratori cap a l'any 1600, 170 anys abans que [[Karl Wilhelm Scheele]] i [[Joseph Priestley]], escalfant [[salitre|salnitre]]. Pensava que el gas resultant era «l'elixir de la vida». Poc després de descobrir aquest mètode, es creu que Sendivogius va ensenyar la seva tècnica a [[Cornelius Drebbel]], qui en 1621 li donaria aplicació pràctica en un submarí.
 
[[Tycho Brahe]] (1546-1601), més conegut per les seves investigacions astronòmiques i astrològiques, era també un alquimista. Va tenir un laboratori expressament construït per a aquestal'estudi fid'aquestes enmatèries a [[Uraniborg]], el seu observatori i institut d'investigació.
 
=== El declivi de l'alquímia occidental ===
La desaparició de l'alquímia occidental es va haverser deguda dea l'auge de la ciència moderna amb el seu èmfasi en la rigorosa experimentació quantitativa i el seu desdeny cap a la «saviesa antiga». Encara que les llavors d'aquests successos van ser plantades ja al segle XVII, l'alquímia encara va prosperar durant uns dos-cents anys, i de fet pot ser que aconseguís el seu apogeu al segle XVIII. Tan tard com en 1781 [[James Price]] va afirmar haver produït una pols que podia transmutar el mercuri en plata o or.
 
[[Robert Boyle]] (1627-1691), més conegut pels seus estudis sobre els gasos (vegeu la [[llei de Boyle]]), va ser un dels pioners del mètode científic en les investigacions químiques. Boyle no donava res per assumit, preferia posar-ho tot en dubte tot i experimentar fins a verificar les suposicions,; després recopilava totes les dades rellevants: en un experiment típic anotava el lloc en el qual s'efectuava, les característiques del vent, les posicions del sol i la lluna i la lectura baromètrica, per si després resultessin ser rellevants.{{sfn|Pilkington|1959|p=11}} Aquest enfocament va acabar portant a la fundació de la química moderna als segles XVIII i XIX, basada en els revolucionaris descobriments d'[[Antoine Lavoisier]] i [[John Dalton]], que finalment van proporcionar un marc de treball lògic, quantitatiu i fiable per entendre les transmutacions de la matèria, revelant la futilitat dels tradicionals objectius que l'alquímia s'havia proposat en altres temps tals com la pedra filosofal.
 
Mentrestant, l'alquímia paracélsicaparacèlsica va portar al desenvolupament de la medicina moderna. Els experimentalistes van descobrir gradualment els mecanismes del cos humà, tals com la circulació de la sang ([[William Harvey]], 1616), i finalment van localitzar l'origen de moltes malalties en les infeccions amb gèrmens ([[Robert Koch]] i [[Louis Pasteur]], segle XIX), o en la manca de nutrients i [[vitamina|vitamines]] ''naturals'' ([[James Lind]], [[Christiaan Eijkman]], [[Casimir Funk]], etc.). Recolzada en el desenvolupament paral·lel de la química orgànica, la nova ciència va desplaçar fàcilment a l'alquímia en les seves aplicacions mèdiques, interpretatives i prescriptives, mentre apagava les seves esperances en elixirs miraculosos i mostrava la ineficàcia i fins i tot toxicitat dels seus remeis.
 
D'aquesta forma, a mesura que la ciència va seguir descobrint i racionalitzant contínuament els mecanismes de l'univers, fundada en la seva pròpia metafísica materialista, l'alquímia va seranar quedant despullada de les seves connexions química i mèdica, però també irremeiablement subjecta a ellesaquestes disciplines. Reduïda a un sistema filosòfic arcà, pobrament relacionat amb el món material, l'alquímia va sofrir la destinació comuna a altres disciplines [[esoterisme|esotèriques]] tals com l'[[astrologia]] i la [[càbala]]: exclosa dels estudis [[universitat|universitaris]], rebutjada pels seus antics mecenes, relegada a l'ostracisme pels científics i considerada habitualment com l'epítom de la [[superstició]] i els engalipadors. No obstant això, els rosacreus i francmaçons sempre han estat interessats en l'alquímia i el seu simbolisme. Una gran col·lecció de llibres sobre alquímia es guarda en la ''[[Bibliotheca Philosophica Hermetica]]'' d'Amsterdam.
 
Aquests avenços podrien ser interpretats com a part d'una reacció més àmplia de l'intel·lectualisme europeu contra el moviment [[Romanticisme|romàntic]] del segle anterior.
En l'actualitat la panacea universal segueix resultant esquiva, encara que futuristes com [[Ray Kurzweil]] creuen que una [[nanotecnologia]] prou avançada podria perllongar la vida indefinidament. Alguns diuen que la tercera meta de l'alquímia ha estat aconseguida amb la [[fecundació in vitro]] i la [[clonació]] d'embrions humans, encara que aquestes tecnologies queden molt lluny de crear una vida humana des de zero.
 
Podria dir-se que l'objectiu de la investigació en [[intel·ligència artificial]] és precisament crear una vida des de zero, i els filosòficament oposats a la possibilitat de la IA l'han comparat amb l'alquímia, com Herbert i Stuart Dreyfus en el seu assaig del 1960 ''Alquímia i IA'' (''Alchemy and AI''). No obstant això, a causa que l'objectiu específic de l'alquímia és la transmutació humana més que la creació de vida des de zero, la investigació genètica hi estaria més a prop de la mateixapropera, especialment la barreja entre gens de diferents [[espècie]]s.
 
=== Transmutació nuclear ===
 
=== Afirmacions de transmutació no verificades ===
El 1964, uns deixebles de [[Georges Ohsawa]], basant-se en una de les primeres afirmacions de [[Corentin Louis Kervran]], van informar haver transmutat [[sodi]] en [[potassi]] usant un arc elèctric.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Cater |nom=Joseph H. |títol=The Ultimate Reality |url=http://books.google.cat/books?id=ySsNiCPUPecC&pg=PA504&dq=1964+Georges+Ohsawa+sodium+potassium&hl=ca&ei=nuheTdvrIcLg4wblw52rCg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CDIQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false |llengua=anglès |editorial=Health Research Books |data=1998 |pàgines=p.504 |isbn=0787313408 }}</ref> El 1994, R. Sundaresan i J. Bockris van informar d'haver observat reaccions de fusió en descàrregues elèctriques entre barres de carboni submergides en aigua. No obstant això, cap d'aquestes afirmacions ha estat reproduïda per altres científics i avui dia la idea està en l'actualitat àmpliament desacreditada.
 
=== Psicologia analítica ===
57

modificacions