Teatre Lliure: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 23:
=== 1976/1986 ===
El 2 de desembre de 1976, amb l'estrena de <em>Camí de nit, 1854</em>, amb text i direcció de Lluís Pasqual, començava públicament la seva trajectòria una nova sala i una nova companyia, establerta a l’espai reformat de la cooperativa de consum gracienca de La Lleialtat, amb una
cooperativa teatral formada per una quinzena de persones procedents del teatre independent, amb llarga o curta història al darrere, i amb el lideratge indiscutit de [[Fabià Puigserver]]. El grup promotor estava format, a més, per [[Carlota Soldevila]], [[Lluís Pasqual]] i [[Pere Planella]].
Es tractava de crear un teatre estable on la feina continuada i el treball seguit d’uns mateixos artistes durant tot el procés de creació escènica, des del disseny del programa fins a la disposició del públic a la sala, fos la seva responsabilitat total i exclusiva. El Lliure es proposava com un teatre català “com a fet normal” i per aquesta raó optava per la solidesa del gran repertori internacional clàssic i contemporani. Però alhora també proposava una manera nova d’entendre l’espai escènic, que permetia una proximitat del públic que marcaria un estil de fer teatre.
Línia 31:
Dels primers 10 anys de vida del Lliure es podria esmentar una llarga llista de muntatges que, de ben segur, el públic ha incorporat al seu imaginari. Però aquest públic encara no hi era el 1976, el Lliure va apostar per un espectador que encara s’havia d’inventar per aquelles dates, però que estava buscant una iniciativa escènica en la que pogués identificar-se. Un espectador que sabés apreciar aquell revulsiu ètic i estètic, o més encara, que se’l fes seu. De fet, el Lliure havia nascut d’una col·lectivitat per donar-li servei, amb un lema explícit “<strong>un teatre d’art per a tothom</strong>”; en darrer terme, si no va desaparèixer com tants altres projectes sorgits durant aquells anys és perquè aquesta sintonia es va produir des del primer moment.
Més enllà del teatre, el Lliure es proposava de donar acollida a la resta de les arts escèniques: en les dues primeres temporades s’hi produí un espectacle de dansa amb [[Cesc Gelabert
És aquest mateix esperit el que va menar a la creació de l’<strong>Orquestra de Cambra Teatre Lliure</strong> el 1985, amb un conjunt de solistes encapçalats per [[Josep Pons i Viladoma|Josep Pons]], dedicada a la música contemporània, que avui pot presentar un balanç més que considerable de programació, discografia i reconeixements, i que dóna acollida tant a la música més rupturista com a la reelaboració de formes populars, a la vegada que explora els diversos gèneres de la música escènica.
=== 1987/1994 ===
| |||