Diferència entre revisions de la pàgina «Concepció Supervia i Pascual»

cap resum d'edició
m (Robot posa títol a {{GEC|0064628|Concepció Supervia i Pascual}})
| nom_naixement =
| nacionalitat =
| data_naixement = {{Data naixement|1895|12|93}}
| lloc_naixement = [[Barcelona]]
| data_defuncio = {{Data defunció i edat|1936|3|3031|1895|12|93}}
| lloc_defuncio = [[Londres]]
| esposa = <!-- indicar el marit si es tracta d'una dona -->
| peuobra =
}}
'''Concepció Supervia i Pascual''' (també coneguda com a ''Conxita'') ([[Barcelona]], [[93 de desembre]] de [[1895]] – [[Londres]], [[3031 de març]] de [[1936]]) fou una [[mezzosoprano]] lírica catalana.<ref>{{GEC|0064628|Concepció Supervia i Pascual}}</ref> També fou coneguda com Conxita Supervia.<ref name="DbD">{{Diccionari Biogràfic de Dones|id=381|nom=Concepció Supervia Pascual}}</ref>
 
== Biografia ==
VaConcepció néixer a Barcelona i de petitaSupervia estudià cant al [[Conservatori Superior de Música del Liceu]]. Alsde 14Barcelona anys,amb l'1el d'octubremestre deGoula [[1910]],i debutà enal el teatreTeatro Colón al 1910 amb Los amantes de Teruel, de [[BuenosTomás AiresBretón]], interpretantdirigida unpel papermateix secundariJoan unaGoula obrai deamb Beulieuel detenor Francisco StiattesiViñas. DesAl de1912 llavors,es unpresentà delsal seusLiceu professorsamb deCarmen cant,i Goula,amb queSamson teniaet laDalila. sevaJa pròpiades companyia,dels laprimers contractàanys perva aser realitzarmolt petitsaplaudida paperspel secundarispúblic. Col·laborà amb Maria Barrientos, entreamb ellsqui elformà deuna Zulimacompanyia per actuar a ''Losles amantesAntilles deal Teruel''1914 dei [[Tomásigual Bretón]].que Elaquesta, 1912sovint representàdonà ''Carmen''recitals al [[Liceu]]Palau de la Música Catalana de Barcelona.<ref name="DbD"/>
 
A la temporada 1915-16 va cantar al Liceu El Barbero de Sevilla, de [[Gioacchino Rossini]]. El paper de Rosina l'interpretaven normalment sopranos lleugeres, que en general el recarregaven massa de floritures i el transportaven cap als aguts a fi de sonar encara més brillants. La Supervia va començar una revolució per tornar els papers rossinians a la seva tessitura original per a mezzosoprano i deslliurar-los de virtuosismes artificials. Amb aquest rigor musical es va guanyar el respecte del públic, que la requeria arreu per sentir la seva pròpia interpretació de Rossini. Per aquesta raó, el nom de Conxita Supervia es relaciona indiscutiblement amb Rossini. Al 1917 es va casar amb Francesco Santamaria, alcalde de Nàpols, amb qui tingué el seu fill Giorgio. La parella es va trencar.<ref name="DbD"/>
Entre 1916 i 1935, Conxita Supervia es converteix en una estrella i interpreta papers protagonistes en [[òpera|òperes]] de prestigi (especialment ''La Cenerentola'' i ''Il barbiere di Siviglia'' de [[Gioacchino Rossini]]) en els grans teatres de tot el món: l'Òpera de [[Chicago]], la [[Teatro alla Scala|Scala]] de [[Milà]], el Teatre dels Camps Elisis de [[París]], l'Òpera de París, el [[Covent Garden]] de [[Londres]], etc. La seva veu adquirí una notable fama, per la delicada coloratura, el registre potent i uns alts flexibles que li permetien cantar amb facilitat els passatges més ornamentats.
 
Al 1926 la Supervia va cantar la première italiana d'El amor brujo de Falla a la [[Teatro alla Scala|Scala]] de Milà. Un any més tard, hi cantà El cavaller de la rosa dirigida pel compositor mateix, Richard Strauss, qui tornà a dirigir-la en altres ocasions. Al 1929, també a Milà, estrenà L'heure espagnole de Maurice Ravel.<ref name="DbD"/>
El 1930 es casà amb un empresari londinenc i s'instal·là a Londres. En aquesta època començà a realitzar les gravacions que més fama li donaren. El 1935 va decidir retirar-se per uns mesos per recomanacions mèdiques (estava afrontant un embaràs amb complicacions). No obstant això, mai tornaria als escenaris. Va morir el 30 de març de 1936, com a conseqüència d'una sèrie de complicacions durant el part. La seva filla va néixer morta i Supervia va morir poc després.
 
Conxita Supervia va cantar en escenaris de tot el món, però la seva segona pàtria va ser Londres, on es va instal·lar als anys 30 arran del seu matrimoni amb sir Benjamin Rubinstein, un home de negocis. En aquella època el seu repertori va anar inclinant-se cap al lied i la cançó espanyola. Al 1936 morí en una clínica de Londres a causa de les complicacions que es van presentar durant el part.
Actualment es conserven unes 200 gravacions de Conxita Supervia, no només d'òperes sinó també de [[sarsuela|sarsueles]] i cançons tradicionals catalanes.
 
Entre 1927 i 1933 enregistrà 204 discos amb la discogràfica La Voz de su Amo. Les gravacions ens permeten d'entendre perquè la Supervia va ser una de les millors sopranos del primer terç del segle XX, d'alguna manera precursora de figures com Teresa Berganza o Maria Callas. El que més destaquen les fonts de l'època no és només la seva qualitat musical, sinó altres factors determinants, como ara la seva increïble bellesa: cara rodona, nas fi, boca petita i immensos ulls que reflectien una intel·ligència fora de l'habitual.<ref name="DbD"/>
 
Les seves interpretacions emanen sensualitat i voluptuositat. La seva manera de cantar es pot definir com un rire dans la voix, un terme francès que defineix una manera d'emetre la veu que sembla que riguis. La seva veu tenia un timbre caprí molt particular; en aquella època abundaven i agradaven aquesta mena de veus, però el de Conxita superava qualsevol altre. Tot i que sempre va cantar de mezzo, ella era soprano dramàtica. A més dels personatges rossinians, també se sentia còmoda amb el temperament de Carmen. La seva particular visió del personatge li va dur maldecaps amb alguns directors que no compartien les seves idees interpretatives. Posseïa un talent excepcional, un fraseig natural, una dicció perfecta i una gran musicalitat. A escena demostrava tenir temperament, sentit de l’humor i elegància. Prova de la importància que Supervia ha tingut en la música catalana és que al 2009 s'han remasteritzat i reeditat quatre ce-dés amb les seves interpretacions.<ref name="DbD"/>
 
==Referències==
{{Referències}}
 
== Bibliografia ==
* Alié, Roger (1999). «El Gran Llibre del Liceu». En: Aviñoa, Xosé (dir.) (1999) Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Barcelona: Edicions 62, vol. 12.
* Casares, Emilio; Torrente, Álvaro (eds) (2005). La òpera en España e Hispanoamérica. Madrid: ICCMU (Colección Música Hispana. Textos Estudios).
* Hernández Girbal, Florentino (1994) Cien cantantes españoles de ópera y zarzuela (s.XIX y XX). Madrid: Editorial Lira.
* Martín de Sagarmínaga, Joaquín (1997). Diccionario de cantantes líricos españoles. Madrid: Acento Editorial
* Reverter, Arturo (2009). «La voz que ríe». En: Revista Diverdi, núm. 180 (abril 2009).
* Sanmartí Esteban, Clara (2006). «Intèrprets de música». En: Godayol, Pilar (ed.) Catalanes del XX. Vic: Eumo Editorial.
 
==Enllaços externs==
124.620

modificacions