|
[[Fitxer:Michel de Montaigne 1.jpg|right|190px|Michel de Montaigne]]
[[Fitxer:Unterschrift des Michel de Montaigne.png|thumb|Michel de Montaigne]]
'''Michel Eyquem de Montaigne''' (Castellcastell de [[Sent Miqueu de Montanha|Montanha]] al [[Perigord]], [[28 de febrer]] dedel [[1533]] - [[13 de setembre]] dedel [[1592]]) va ser un pensador i un polític francès del [[Renaixement]].
== Biografia ==
Michel de Montaigne va nàixer en una família de negociants de [[Bordeus]], al carrer Rousselle. El seu besavi, Ramon Eyquem, va comprar el [[1477]] un castell del [[segle XIV]], a Montanha ([[Perigord]]) i va accedir també a la condició noble de "Senyorsenyor de Montaigne", títol que va transmetre als seus descendents.
Pierre Eyquem, el pare de Michel, va ser el primer membre de la família a instal·lar-se a la casa del [[Perigord]], que ja havia fet endreçar i fortificar. Es va casar amb Antoinette de Loupes (filla d'un comerciant tolosà i d'origen judeoportugués), amb qui va tenir vuit fills. Michel en va ser el primogènit. Gràcies a aquest matrimoni, a més, va millorar la sevaseua situació econòmica.
[[Fitxer:Montaigne-Dumonstier.jpg|thumb|250px|Retrat suposat de Montaigne, dit "de Chantilly", executat per un autor anònim]]
Montaigne va rebre de son pare, que havia participat en les guerres d'[[Itàlia]] i hi havia pres contacte amb les idees de l'[[Humanismehumanisme]], una educació liberal i [[humanisme|humanista]]. Segons explica el mateix Montaigne, el seu pare el va fer viure amb uns pagesos fins a l'edat de tres anys per tal que s'acostumés al més senzill estil de vida, de manera que la primera llengua que va aprendre va ser el gascó, és a dir, l'occità. A l'edat de tres anys, però, el seu pare el va fer tornar al castell, on els seus preceptors es van encarregar de donar-li tota la instrucció en llatí. I no noméssols l'educació: tot el personal del castell tenia instruccions d'adreçar-se al jove Montaigne en llatí, i no obeir-lo si els parlava en una altra llengua. Va començar a aprendre el francés amb posterioritat, quan va anar al ''collège de Guyenne'', a [[Bordeus]], un dels centres de l’[[humanisme]] d'aquella ciutat, on també va aprendre grec, retòrica i teatre, i on ja va brillar de seguida tant per la seua desimboltura aen les discussions o alsen els combats retòrics, com pel seu gust pel teatre.
No sabem amb certesa si va ser a [[Tolosa]] o a [[París]] on va continuar, segurament entre [[1546]] i [[1554]], els estudis de dret indispensables per a les seues activitats futures. El [[1557]], ja el trobem com a conseller a la ''Cour des aides'' del [[Perigord]], que es reunirà des de llavors al Parlament de [[Bordeus]]. Hi exercirà tretze anys, la qual cosa li valdrà unes quantes missions al Parlament de [[França]], i hi va conéixer [[Étienne de La Boétie]], que va ser el gran amic de la seua vida.
Admirador de [[Virgili]] i de [[Ciceró]], va ser un [[humanisme|humanista]] que va prendre l'homeésser humà i encara més ell mateix, com a objectiu d'estudi al seu principal treball, Elsels ''Assajos'', començats a partir dedel [[1571]], quan tenia 37 anys. Hi anuncia: "Vull ser vist de manera simple, natural i ordinària, sense contenció i sense artifici, ja que sóc jo això que pinte". (Advertimentadvertiment al lector). El projecte de Montaigne també era llevar les màscares, superar els artificis per a desvelar el jo en la sevaseua nuesa essencial.
Treball sense precedents per la seua sinceritat i la sevaseua saborlabor personal, ''Els Assajos'' són l'obra d'un [[escepticisme|escèptic]] per a qui cal bandejar les doctrines massa rígides i les certeses cegues. La sevaseua influència ha estat colossal, tant en la [[literatura francesa]], com en l'occidental i la universal.
[[Fitxer:St Michel de Montaigne Tour03.jpg|thumb|left|Torre del castell de Montanha, darrer vestigi de l'edifici on visqué l'escriptor]]
Durant l'època de les [[guerres de religió]], Montaigne, catòlic, es va comportar com un moderador, respectat pel catòlic [[Enric III de França|Enric III]] i també pel protestant [[Enric de Navarra]].
A partir dedel [[1578]], va patir de [[litiasi renal]].
Des dedel [[1580]], fins aal [[1581]], va viatjar per [[França]], [[Alemanya]], [[Àustria]], [[Suïssa]] i [[Itàlia]]. I va escriure un diari detallat alen el qual descriu diversos episodis, així com les diferències entre les regions que va visitar. Aquest ''Journal de Voyage'' (''Diari de'' ''viatges'') no va ser publicat, però, fins aal [[1774]].
[[Fitxer:Michel de Montaigne Italienreise.png|thumb|300px|ViatjaViatge a Itàlia per Michel de Montaigne, 1580-1581]]
Mentre era a [[Roma]], el [[1581]], es va assabentar que havia estat triat alcalde de [[Bordeus]]. El seu pare Pierre Eyquem ja havia exercit aquest càrrec, que Michel de Montaigne va ocupar fins aal [[1585]]. Va mirar de moderar les relacions entre catòlics i protestants. Cap a la fi del seu mandat, la [[pesta]] va fer estralls a la ciutat.
Quan [[Enric IV de França|Enric IV]], nou rei, i amb qui ell sempre hahavia mantingut llaços d'amistat, l'invita a anar a la seua cort com a conseller, rebutjant el paper que va tenir [[Plató]] aconsellant el [[tirà]] [[Dionís de Siracusa]], declina la generosa invitació: "''No he rebut mai cap bé de la liberalitat dels reis, ni demanat ni merescut, i no he rebut cap pagament dels passos que he fet al seu servei (...) Sóc, senyor, tan ric com desitge''". Va continuar augmentant i revisant els ''Assajos'' fins que va morir, el [[1592]], al castell de Montaigne.
== Obra ==
L'escriptura de Montaigne és alegre i lliure, va d'un pensament a un altre, ''a salts i a gambades''. Les seues consideracions són sempre apuntalades amb citacions dels clàssics grecs i llatins. Ho explica dient que és inútil ''tornar a dir pitjor allò que un altre abans que ell ha aconseguit de dir millor''. Preocupat per evitar la pedanteria, evita també de recordar a cada vegadasovint l'autor o l'obra esmentada, coneguts, tanmateix, a l'època. Els anotadors futurs de la seua obra ja se n'encarregaran.
[[Fitxer:Essais Titelblatt (1588).png|thumb|250px|Portada d'una edició dels ''[[Assaigs]]'']]
Declara que el seu fi és ''descriure l'homeésser humà i, particularment, ell mateix (...) (ja que) trobem tanta diferència entre nosaltres i nosaltres mateixos com entre nosaltres i un altre''. Creu que la variabilitat i la inconstància són dues de les seues característiques principals. ''No he vist'', diu, ''cap monstre o miracle més gran que jo mateix''. Descriu la seua pobra memòria, la capacitat que té d'arreglar conflictes sense implicar-s'hi emocionalment, la repugnància pels homes que busquen la fama i els seus intents per deslligar-se de les coses del món per preparar-se per a la mort. La seua cèlebre divisa ''Què sé?'' (''Que sais-je?'') és el punt de partença de tot el seu astorament filosòfic.
Mostra la seua aversió per la violència i pels conflictes fratricides entre catòlics i protestants (també, però, entre [[güelfs]] i [[gibelins]]), que havien començat a matar-se els uns als altres amb l'aparició del [[Renaixement]], decebent així l'esperança que els [[humanista|humanistes]] hi havien fonamentat. Per a Montaigne, cal evitar la reducció de la complexitat a una mera oposició entre dos, a l'obligació de triar un camp. Cal privilegiar la retirada escèptica com a resposta al fanatisme. El [[1942]], [[Stefan Zweig]] va dir d'ell: ''Que malgrat la seua lucidesa infal·lible, malgrat la pietat que el trasbalsava fins al fons de la seua ànima, i va haver d'assistir a aquella espantosa recaiguda de l'Humanismehumanisme en la bestialitat, a un dels accessos esporàdics de bogeria que agafen a la humanitat de tant en tant (...) Aquesta és la gran tragèdia de Montaigne''.
Els humanistes havien cregut trobar el [[Jardíjardí de l'Edèn]] al [[Nou Món]]. Montaigne deplora que la conquesta d'aquest aporte patiments a aquells quea què tracten de reduir a l'esclavitud. ''Vils victòries''. Ell s'horroritzava més per la tortura que els seus semblants infligien a éssers vius que no pel canibalisme dels americans anomenats ''salvatges'', els quals, fins i tot, admirava pel privilegi que donaven als seus caps d'anar davant a les guerres.
Com moltsmoltes dels homespersones dels seus temps ([[Erasme]], [[Tomàs More]], Guillem Budé, [[Pierre Charron]]), Montaigne va ser un relativista cultural. Reconeixia que les lleis, les morals i les religions de les diverses cultures, tot i que sovint eren molt diferents i allunyades, tenen totes algun fonament. L'assaig onen què s'explica això, ''De no canviar fàcilment una llei rebuda'' (« ''De ne changer aisément une loi reçue »''), constitueix un dels capítols més incisius dels ''Assajos''.
Per damunt de tot, però, Montaigne és un gran partidari de l’l'[[Humanisme]]. Si bé creu en [[Déu]], es nega a qualsevol especulació sobre la seua naturalesa i perquè el jo es mostre amb totes les seus contradiccions i variacions, pensa que cal despullar-lo de les creences i els prejudicis que l'entrebanquen.
Els seus escrits estan marcats per un pessimisme i un escepticisme estranys en el [[Renaixement]]. Esmentant el cas de Martin Guerre, pensa que la Humanitathumanitat mai no pot assolir la certesa, i rebutja les proposicions absolutes i generals. On millor es véu aquest escepticisme és al llarg assaig ''Apologia de [[Ramon Sibiuda]]'' (''Apologie de [[Ramon Sibiuda|Raymond Sebond]]''), capítol 12, llibre 2, que sovint ha estat publicat a part dels ''[[Assaigs]]''. Per a ell, no podem creure els nostres raonaments, ja que els pensaments ens apareixen sense acte de volició: sense el nostre control. No tenim raó per sentir-nos superiors als animals. Els nostres ulls no perceben sinó mitjançant el nostre coneixement:
''Si demaneu a la filosofia de què està fet el Sol, què us respondrà sinó que de ferro o, amb [[Anaxàgores]], de pedra, o d'algun material del nostre ús?''
''Si un dia a la natura li plagués d'obrir-nos el seu si i de fer-nos veure netament els mitjans i la conducta dels seus moviments i de preparar-hi els nostres ulls. Oh, Déu meu! Quins abusos i quins descontents no trobaríem en la nostra pobra ciència''.
Considera el matrimoni una necessitat per a permetre l'educació dels fills, però pensa que l'amor romàntic és un atemptat a la llibertat de l'individu: ''El matrimoni és una gàbia; els ocells de fora es desesperen per entrar-hi, els de dins per eixir-ne''.
Al capdavall, en educació, propugnava l'entrada en el saber pels exemples concrets i l'experiència, més que no pels coneixements abstractes acceptats sense cap crítica. Ell, però, es rebutja com a guia espiritual, com a ''maître à penser'', no té cap filosofia quea fer prevaler i es considera només un company d'aquell que enceta una recerca d'identitat.
La llibertat de pensar no és posada com a model, ni com a patró, només ofereix alsa les homespersones la possibilitat de fer emergir en ellselles aquesta llibertat, el poder de pensar i d'assumir-se fins a la darrera de les llibertats: ''Aquell qui ensenye els homeshumans a morir, els ensenyarà a viure.''
== Edicions de l'obra de Montaigne traduïda al català ==
* ''Apologia de Ramon Sibiuda''. Barcelona : [[Editorial Laia]], 1982
* ''Assaigs. Llibre tercer''. Barcelona : [[Edicions 62]], 1984
* ''Apologia de Ramon Sibiuda''. Barcelona : Edicions 62, 1998
* ''Assaigs breus''. València : Albatros EdicionesEdicions, 1992
* ''De la força de la imaginació''. Dels caníbals. De l'exercitatio''. Alzira : Germania, 1995''
* ''Assaigs : llibre primer''. Barcelona : Proa, 2006. Traducció de [[Vicent Alonso i Catalina|Vicent Alonso]]
* ''Assaigs : llibre segon''. Barcelona : Proa, 2007. Traducció de [[Vicent Alonso i Catalina|Vicent Alonso]]
* ''Pàgines escollides''. Barcelona : Edicions del 1984, 2007
* ''Assaigs : llibre tercer''. Barcelona : Proa, 2008. Traducció de [[Vicent Alonso i Catalina|Vicent Alonso]]
== Enllaços externs ==
{{Projectes germans |commons=Michel de Montaigne |q=Michel de Montaigne}}
* [http://www.alcoberro.info/planes/montaigne0.htm ''Dosssier Montaigne''] {{es}}.
* [http://www.biblioweb.org/-MONTAIGNE-.html Biblioweb] {{fr}}.
* [http://www.personal.us.es/jnr/mnt/index.html ''Tras los pasos de Montaigne''] {{es}}.
{{PortalOc}}
| 