Palau Reial Menor: diferència entre les revisions

==Els templers a Barcelona==

Els templers van arribat a Catalunya, procedents de Terra Santa, vers l’any 1128<ref>Treton, 2010, I, p. 22.</ref> per fer proselitisme de la seva santa causa i recaptar tota mena de donatius per al manteniment dels exèrcits croats a Orient. Foren molt ben rebuts per les autoritats civils i eclesiàstiques les quals de seguida els feren importants donacions. Una de les primers fou la finca que havia de ser la seva residència a la ciutat comtal. L’any 1134, Bernat Ramon de Massanet i el seu fill donen al Temple les «cases d’en Gallifa» (amb mur, torres, pati i pou) del costat occidental de la muralla romana de Barcelona, vora el castell de Regomir. Segons el document, sembla que es tractava d’un conjunt d’edificis que, aprofitant l’angle que formava allí l’antiga muralla, havien estat ordenats al voltant d’un pati quadrangular. Aquelles torres i cases, en pocs anys, esdevindrien la residència barcelonina dels templers, coneguda a partir d’aleshores amb el nom de «Palau del Temple».<ref name="Fuguet">Fuguet, 2004.</ref>

Gairebé al mateix temps que l’Orde rebia aquestes i altres cases a Barcelona, havia començat a adquirir un conjunt important de finques i altres beneficis en terres del [[Vallès]]. Amb tot aquest patrimoni, el Temple organitzà una comanda amb seu a [[Palau-Solità]] ([[Comanda de Palau Solità-Barcelona]]), que portaria el nom de Palau Solità o Palau del Vallès. Aquesta casa i la de Barcelona formaren de fet una sola casa; és a dir, una mena de comanda bicèfala. Tot i que en un principi la casa de Barcelona no era un convent, amb el temps i sobretot a causa dels negocis que tenia el comanador del Vallès amb els oficials reials, acabà esdevenint-ho. Vers el 1282 es desplaçà la seu del Vallès a Barcelona.<ref>Forey, 1973, p. 101-102</ref> Tot i així, Palau de Barcelona i Palau del Vallès seguiren essent la mateixa casa, i les propietats tan del Vallès com de Barcelona les administrà el mateix preceptor, que a partir d'aleshores s’intitulà «comanador de Barcelona».

En començar el segle XIII, als voltants de la [[muralla]] romana de la ciutat havien anat apareixent satèl·lits de població que tenien com a eix els camins que sortien de la urbs en totes direccions. Aquest creixement, motivat per la prosperitat econòmica, anà acompanyat de la inevitable especulació urbanística. El Temple, institució poderosa, influent i amb olfacte especial per als negocis, hi participà de la mateixa manera que ho feren famílies poderoses com els [[Montcada (llinatge)]]. L’acció de l’orde es desenvolupà a la zona de sota el mur de la seva residencia, vers ponent, on avui hi ha el carrer d’ Avinyó, i cap a la Rambla, fins a la muralla de [[Jaume I]] que es començà a construir a la primera meitat del segle xiii.

[[File:Palau Reial Menor, planta s. XIX.jpg|thumb|Barcelona. Planta del Palau Menor, s. XIX (Arxiu de Palau).]]

==El Palau del Temple de Barcelona==

La casa de Barcelona existia des del 1134, però no fou probablement fins al 1282 que els templers hi traslladaren oficialment la seu de la comanda, que fins aleshores oficialment havien tingut al Vallès, a la casa de Palau-solità.

La casa-convent fou construïda en els terrenys del sector sud-occidental de la muralla romana, a les anomenades cases o torres d'en Gallifa. No se sap l'abast real de la construcció templera, ja que només en queda la capella i encara molt modificada.

 

==Capella de Santa Maria de Palau==

L'església barcelonina de Palau fou construïda no solament per atendre les necessitats pròpies de la comunitat, sinó també per complir funcions parroquials en un barri nou, el qual, sota la iniciativa templera, s'anava configurant al voltant del convent, en l’eixample vers la nova muralla construïda aleshores. La quantitat de negocis urbanístics duts a terme pels comanadors en els terrenys propers a casa seva sembla que ho confirmin. A més, en el document que autoritzava la construcció de la capella i cementiri, el bisbe feia referència explícita a la seva condició de parròquia, i indicava quins parroquians podrien ser-hi sebollits i com es repartirien, bisbe i templers, les deixes dels difunts que s'acollissin a aquell privilegi.<ref>Fuguet, 2013</ref>

 

==Pintures murals de l'església==

 

Els armaris litúrgics són els típics armaris de paret al mur de l’[[absis]], a un i altre costats de l’[[altar major]] (en l’orientació primitiva), que servien per guardar la reserva eucarística i altres objectes de culte. Actualment, els de l’església de Palau són als costats de la porta principal, que fou oberta el segle XVI, quan convertiren la [[capçalera]] en [[frontispici]]. Conserven part de la pintura mural que revestia tot l’interior. És una decoració esquemàtica amb una temàtica figurativa de caràcter [[simbòlic]], envoltada d’un fons decoratiu geomètric. L’un presenta motius geomètrics: quadrats, creus, sanefes amb arcs trilobulats de colors blau i roig. La decoració de l’altre armari està força malmesa, sobretot al departament inferior, on no es veu res. A la lluneta es conserva prou bé la pintura, que representa tres elements decoratius de tipus vegetal: [[pinyes]] o [[card]]s inspirats en el repertori decoratiu [[oriental]] i [[flors de lis]]. En aquest cas, a més del [[blau]] ultramar i el [[roig]] anglès s’ha utilitzat el vermell [[cadmi]] utilitzat en unes creus inscrites als quadrats. Aquesta pintura recorda els fons de les miniatures de l’escola parisenca d’il·luminadors tot i que, en certa manera, resulta força maldestra.

 

 

[[Fitxer:Palau reial menor de Barcelona.JPG|thumb|Palau reial menor de Barcelona. Oli de Domènech Sert, 1856. (Museu d'Història de la Ciutat)]]

 

== Referències ==

{{referències|2}}

 

==Bibliografia==

 

==Enllaços externs==

* [http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/14787/6/cbonetcTFC%200612memoria.pdf ''Conseqüències de l’enderrocament del Palau Reial Menor de Barcelona.'']