Imperi Otomà: diferència entre les revisions

[[Mehmet el Conqueridor]] (1451-1481) es va recolzar en el ''devhirme'' durant el seu govern, pel fet que necessitava una victòria militar per plantar cara a l'oposició, liderada pel seu propi gran visir, Candarli Halil. El famós setge (6 d'abril - 29 de maig del [[1453]]<ref>{{Ref-llibre |cognom=Philippides |nom=Marios |cognom2=Hanak |nom2=Walter K. |títol=The Siege and the Fall of Constantinople in 1453: Historiography, Topography, and Military Studies |url=http://books.google.cat/books?id=qvvdVXckfqQC&pg=PA266&dq=29+May+1453+Constantinople&hl=ca&sa=X&ei=n5LdUIigHM2KhQeZt4CYBg&ved=0CDgQ6AEwAQ#v=onepage&q=29%20May%201453%20Constantinople&f=false |llengua=anglès |editorial=Ashgate Publishing, Ltd. |data=2011 |pàgines=p.xiii |isbn=1409410641}}</ref>) i la conquesta de la Constantinoble de l'emperador [[Constantí XI]] va suposar el principi del final de la influència de l'aristocràcia turca. A poc a poc, els otomans es van anar apoderant de totes les poblacions properes a la ciutat, i davant del temor a una invasió, l'emperador bizantí va demanar ajuda als regnes europeus, però pocs van acudir a la seva crida. El 29 de maig del 1453, els [[geníssers]] van entrar a la ciutat després d'un sagnant setge de 8 setmanes. La caiguda de Constantinoble va posar fi a l'[[imperi Romà d'Orient|Imperi romà d'Orient]] i va consolidar el gran Imperi otomà, que va traslladar la seva capital a Constantinoble, a partir d'aquest moment anomenada ''[[Istanbul|]]''Istanbul'']]. Després d'aquesta victòria, [[Bòsnia (regió)|Bòsnia]] i [[Sèrbia]] van [[Guerra turcoveneciana (1463-1479)|passar a ser províncies]] otomanes i, [[Albània]], després de sufocar la [[revolta de Skanderbeg]], va quedar incorporada a l'imperi el [[1468]]. Arriba fins a [[Itàlia]], i per fi els venecians reconeixen la sobirania otomana i els paguen un tribut. També els [[mamelucs]] deixen de ser un enemic, ja que la seva decadència interna no els permet dur a terme l'enfrontament entre els dos imperis més importants del [[Pròxim Orient]].

Interiorment, els otomans organitzaren el seu imperi no segons el principi territorial, sinó pel principi poblacional. D'aquesta manera, l'imperi fou repartit entre [[Islam|musulmans]], [[cristians ortodoxos]], [[judaisme|jueus]], [[zoroastrians]], etcètera, cadascun dels quals conformava un ''[[Sistema de millets|millet]]'' amb la seva pròpia autoritat a càrrec. La noblesa otomana estava per sobre dels ''[[raiyeh|]]''raiyeh'']] (literalment, el 'ramat'), però no tingué càrrecs en el govern sinó fins que la seva pressió obligà [[Solimà el Magnífic]] a admetre'ls, a mitjan [[segle XVI]]. L'administració otomana estava en mans d'una Casa d'Esclaus, que era reclutada entre els no musulmans, i educada des de la infància per a ocupar càrrecs directius. Fins i tot el [[visir]] del [[sultà|soldà]] era un simple esclau, que d'un moment a l'altre podia ser desposseït dels béns i la vida.