|
L''''indoeuropeu''' és la suposada [[llengua]] mare comunaoriginària de totes les [[llengües indoeuropees|indoeuropees]], reconstruïda sobretot a partir de les relacionssemblances entre el [[sànscrit]], el [[grec clàssic]] i el [[llatí]]., Esi diuposteriorment, queamb lales llenguareconstruccions parladade actualmentles quealtres hillengües del grup com l'antic germànic, o llengües força arcaiques que potencara seres mésparlen pròximaavui éscom el [[lituà]].
L'indoeuropeu estàes datatpodria datar cap al [[3000 aC]], i cap al [[2000 aC]] ja es troben característiques de diferenciació notables entre les llengües nascudes d'aquesta llengua ([[llengües indoeuropees]]).
La [[lingüística comparada]] va establir una sèrie de principis bàsics en treballar sobre l'antic indoeuropeu. Entre els més importants hi ha les lleis de [[llei de Grimm|Grimm]] i [[llei de Verner|Verner]], que van establir la correspondència [[fonètica]] entre elsalguns [[fonema|fonemes]] consonàntics de les [[llengua|llengües]] quede esla relacionen entre ellesfamília, cosa que suposa que un determinat [[so]] es comporta sempregeneralment de la mateixa manera sota idèntiques condicions en qualsevol [[llengua]] del mateix grup. D'acord amb això, en certes [[família lingüística|famílies]] indoeuropees (l'albanesa, l'armènia, la indoirànica, l'eslava i en part de la bàltica) el [[fonema]] /[[k]]/ –que es pressuposa pertanyent al [[protoindoeuropeu]]– es converteix en la [[sibilant]] [[/s/]]. L'exemple més divulgat d'aquesta [[llei fonètica|regla]] és el del canvi que s'observa de la paraula /cent/. Aquest [[mot]] en [[llatí]] s'escriu /centum/ i es pronuncia ['kentum]; en canvi, en l'[[avèstic]] la [[paraula]] és /satem/, cosa que testimonia el pas de [[/k/]] a [[/s/]]. Per això les llengües indoeuropees s'han classificat fàcilment entre les que pertanyen a la [[llengua indoeuropea occidental|branca occidental]] (del /centum/), o bé a l'[[llengua indoeuropea oriental|oriental]] (del /satem/).
NoPer obstantexemple, en certes [[família lingüística|subfamílies]] indoeuropees (l'albanesa, l'armènia, la indoirànica, l'eslava i la bàltica) el suposat [[fonema]] /[[k]]/ del [[protoindoeuropeu]] es transforma en la [[sibilant]] [[/s/]]. L'exemple més divulgat d'aquesta [[llei fonètica|regla]] és l'evolució de la paraula /cent/. Aquest [[mot]] en [[llatí]] s'escriu /centum/ i es pronuncia ['kentum]; en canvi, en l'[[avèstic]] la [[paraula]] és /satem/, cosa que hemtestimonia ditel pas de [[/k/]] a [[/s/]]. Per això les llengües indoeuropees inicialment es van classificar entre les que pertanyen a la [[llengua indoeuropea occidental|branca occidental]] (del /centum/), o bé a l'[[llengua indoeuropea oriental|oriental]] (del /satem/). Però molts lingüistes no van acceptar aquest criteri per dividir la [[família lingüística|família]] en dues branques perquè això significava que la [[fragmentació lingüística|fragmentació]] s'havia produït en èpoques molt primerenques i, a més, perquè, malgrat que és una característica de gran interès, no és l'únic element decisiu que diferencia en dues branques el grup indoeuropeu. I encara més, durant el segle XX es van descobrir llengües indoeuropees (el Tocari) clarament ''centum'' a l'àrea oriental (àsia central).
[[categoria:Llengües indoeuropees]]
|
