Mi major: diferència entre les revisions

'''Mi major''' (també '''MiM''' en la notació europea i '''E''' en la notació americana) és la [[tonalitat]] que té l'[[escala major]] a partir de la [[nota]] mi. Així, la seva l'escala està constituïdaformada per les notes mi, fa#, sol#, la, si, do# i re#., La sevai l'[[Armadura (música)|armadura]] té quatre [[sostingut]]s (fa, do, sol, re). El seu [[relatiu menor]] que li correspon és la tonalitat de [[do sostingut menor]], i la tonalitat homònima és la de [[mi menor]].

Només dues de les 104 [[simfonia|simfonies]] de [[Joseph Haydn|Haydn]] estan escrites en mi major: les númnúms. 12 i 29. Encara al [[segle XIX]], les simfonies en aquesta tonalitat són rares, i així hi ha la [[Simfonia núm. 7 (Bruckner)|''Simfonia núm. 7'']] de [[Anton Bruckner|Bruckner]] com un dels pocs exemples. Dues simfonies que comencen en [[re menor]] i acaben en mi major són la ''Simfonia núm. 1, "Gòtica"'', de [[Havergal Brian]] i la [[Simfonia núm. 4 (Nielsen)|''Simfonia núm. 4'']] de [[Carl Nielsen|Nielsen]]. La ''[[Simfonia núm. 4 (Mahler)|Simfonia núm. 4]]'' de [[Gustav Mahler|Mahler]] comença en [[sol major]], però acaba en mi major.

ACal considerartenir en compte que és una tonalitat difícil per als [[instruments de vent]], acceptable per als [[instruments de corda]] de l'[[orquestra simfònica]], i molt adequada per a la [[guitarra]]. Si estann'hi ha de disponibles, els [[clarinet]]s en lla bemoll s'haurien d'usar-se en lloc dels clarinets en si bemoll; per als primers s'escriuria en [[sol major]], mentre que per als darrerssegons seria en [[fa sostingut major]] o [[sol bemoll major]].

[[Aleksandr Skriabin|Skriabin]] la va considerar la més pura de les tonalitats, i la va elegir per a representar el color blanc dinsen les propostes de la [[sinestèsia]].