Interpretació de Copenhaguen: diferència entre les revisions

La '''interpretació de Copenhaguen''' és una interpretació de la [[mecànica quàntica]] atribuïda principalment a [[Max Born|Born]], [[Werner Heisenberg|Heisenberg]], [[Niels Bohr|Bohr]] i d'altres. Es coneix així a causa del nom de la ciutat en la qual residia Bohr. Va ser formulada enel [[1927]] pel físic danès Niels Bohr, amb ajuda de Max Born i Werner Heisenberg, entre d'altres, durant una conferència realitzada a [[Como]], [[Itàlia]].

La interpretació de [[Copenhaguen]] incorpora el [[Principi d'incertesa de Heisenberg|principi d'incertesa]], el qual establix que no es pot conèixer simultàniament amb absoluta precisió la posició i el [[moment lineal|moment]] d'una [[partícula subatòmica]]. La interpretació de Copenhaguen assenyala el fet que el principi d'incertesa no opera en el mateix sentit cap enrere i cap a davantendavant en el temps. Molts pocs fets en física tenen en compte la formamanera en què fluïx el temps, i aquest és un dels problemes fonamentals de l'[[Universunivers]] on certament hi ha una distinció entre el [[passat]] i [[futur]]. Les relacions d'incertesa indiquen que no és possible conèixer la posició i el moment simultàniament i, consegüentment, no és possible predir el futur, ja que en paraules de d'Heisenberg "no podem conèixer, per principi, el present en tots els seus detalls". Però, és possible d'acord amb les lleis de la [[mecànica quàntica]] conèixer com era la posició i el moment d'una partícula en un moment del passat. El futur és essencialment impredictible i incert, mentre que el passat és completament definit. Per tant, ens movem d'un passat definit a un futur incert.

Bohr va formular en la interpretació de Copenhaguen el que es coneix com el [[principi de complementarietat|''principi de complementarietat'']], que establix que ambdues descripcions, l'ondulatòria i la corpuscular, són necessàries per a comprendre el món quàntic. Bohr també va assenyalar en aquesta conferència que mentre, en la [[física clàssica]], un sistema de partícules funciona com un aparell de rellotgeria, independentment que siguin observades o no, en física quàntica l'observador interacciona amb el [[sistema]] en tal mesura que el sistema no pot considerar-se amb una existència independent.

{{cita|Escollint amidar amb precisió la posició d'una partícula, aquesta ha de presentar major incertesa en el seu moment, i viceversa; escollint un experiment per a amidar propietats ondulatòries, s'eliminen peculiaritats corpuscularescorpusculars, i cap experiment pot mostrar ambdós aspectes, l'ondulatori i el corpuscular, simultàniament (J. Gribbin).}}

A més, segons la interpretació de Copenhaguen, tota la informació, la constituïxen els resultats dels experiments. Es pot observar un [[àtom]] i veure un [[electró]] en '''l'estat d'energia A''', després tornar a observar i veure un electró en '''l'estat d'energia B'''. Se suposa que l'electró va saltar d'A a B, potser a causa de l'observació. De fet, no es pot assegurar, si més no, que es tracti del mateix electró i no es pot fer cap hipòtesi del que ocorria quan no s'observava. El que es pot deduir dels experiments, o de les equacions de la mecànica quàntica, és la probabilitat que si, aen l'observar el sistema, s'obté el resultat A, una altra observació posterior proporcioni el resultat B. GensRes no es pot afirmar del que hi passa quan no s'observa, ni de com passa el sistema de l'estat A al B.

==Principis de la interpretació de CopenhagueCopenhaguen==

*Les partícules són '''indistingibles''', un electró és igual a un altre electró, mentre que en l'època de la mecànica clàssica es pensava que un ésser superior podria distingir les partícules i conèixer la seva posició i el seu moment amb una precisió arbitrària. Com ja s'ha dit, això no és possible: només podem conèixer la seva posició o el seu moment amb precisió. Podem conèixer una de les dues coses amb precisió arbitraria, però no podem conèixer-ne al mateix temps les dues.

*Les partícules estan en una '''superposició d'estats''', això és: fins que no es midamesure una propietat quàntica d'una partícula, l'estat quàntic oscil·la, fins que es fa la mesura i llavors la partícula col·lapsa en un estat quàntic determinat. És com si posam una carta vertical damunt una taula, mentre la subjectam amb la mà la carta està vertical, si es tractés d'una partícula quàntica quan la deixam anar mentre cau (suposam sempre que és un objecte quàntic, no una carta que pertany al món macroscòpic) estarà en una superposició d'estats, amb la figura per amunt i per avall fins que caigui sobre la taula, moment en què col·lapsarà en un estat o un altre, per amunt o per avall.

*La [[paradoxa del gat]] de [[Schrödinger]] es pot interpretar en el món macroscòpic en el sentit que , si no obrim la capsa on hi ha l'animal, no tenim cap possibilitat de saber si el gat es viu o mort. L'experiment ha de durar un temps més gran que la [[semi-vida|semivida]] de la [[partícula radioactiva]], i s'ha de fer en molts de gats, així un tant per cent dels gats moriran durandurant l'experiment, però no hi ha manera de saber quins són aquests gats, ni quants moriran durant una fracció de temps determinada, l'únic que sabem és el percentatge aproximat dels que hauran mort al final (hi pot haver una desviació estadística que no sigui significativa).

[[Albert Einstein|Einstein]] i molts altres físics es van negar a acceptar aquesta interpretació de la mecànica quàntica, presentanti hi presentaren diverses crítiques.

Davant les afirmacions dels defensors de la interpretació de Copenhaguen, Einstein exclamà: "Déu no juga als daus". La rèplica de Bohr fou: "Einstein, no li diguis a Déu el que ha de fer".

* [[Paradoxa EPR]] presentada per Einstein, [[Boris Podolsky]] i [[Nathan Rosen]] en el [[1935]].