Alà-ad-Din Muhàmmad: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot fa desambiguació assistida de Jàbal |
+ Enllaços interns |
||
Línia 11:
No hi havia una força de clan o ètnica darrere el sultà, les poblacions eren heterogènies i l'imperi no s'havia consolidat. L'exèrcit el formaven mercenaris reclutats aquí i allà, especialment entre les tribus turcmanes dels ghuz ([[oghuz]]) i els [[qanqli]] de l'estepa [[kirguís]]. La família reial estava dividida: la reina mare Turkan-khatun, mare de Muhammad Ala al-Din, detestava el seu nét Djalal al-Din, el fill preferit de Muhammad. Aquest volia erigir-se en un campió del islam contra els mongols pagans, i cridava a la guerra santa, però estava enfrontat amb el califa de [[Bagdad]]<ref>que el 1217 va estar a punt d'atacar, quan va descobrir una carta a la qual el califa havia incitat els gúrides contra Khwarizm; llavors va designar un alida com anticalifa i va emprendre una marxa cap a Bagdad, però el hivern del 1217 al 1218 una tempesta de neu va aturar els seus exèrcits al Kurdistan i Luristan. Quan va saber que hi havia agitació entre els kiptxak va decidir retornar</ref> i el califa Nasir (1180-1225) el considerava el seu pitjor enemic i preferia els mongols. Fins i tot a Transoxiana, Muhammad s'havia guanyat l'hostilitat del clergat musulmà quan el [[1216]] va fer executar el xeic Medjd al-Din al-Bagdhdí de l'orde religiós dels sufites kubrawis.
La guerra era inevitable.<ref>Les fonts primàries de la invasió mongola dels territoris musulmans són: Nessawi, secretari el 1223 del khwarizmshah Djalal al-Din del que va escriure la biografia (en àrab) el 1241; Djuzdjani, que el 1227 va fugir des de l'Afganistan a l'Índia per escapar a la dominació mongola i va escriure vers el 1260 el Tabaqut i Nassiri (en persa);
El [[1219]] els mongols van preparar el seu exèrcit (estiu) a l'alt [[Irtix]]. A la tardor Genguis Khan va arribar a Qayaligh al sud-est del [[Baikal]] en territori [[karluc]], on se li va unir el rei Arslan khan dels karlucs, amb les seves forces; després se li van unir Suqnaqtegin, rei d'[[Almaligh]], i Bartchu, ''idiqut'' dels [[uigurs]]. Barthold pensa que l'exèrcit format arribava a una xifra entre 150 mil i 200 mil homes. Muhammad disposava de més forces però va repartir-les en tota la línia del [[Sirdarià]] i les fortaleses de la Transoxiana i així en cada lloc disposava de menys efectius que l'enemic. Genguis Khan va atacar per Otrar, on va quedar una divisió a les ordes de [[Txagatai Khan|Txagatai]] i [[Ogodai]], fills del gran khan;<ref>la ciutat fou capturada només després d'un llarg setge</ref> una altra divisió sota comandant de [[Jotxi]],el fill gran de Genguis Khan va baixar pel Sirdarià i va ocupar [[Sighnaq]] (prop de la moderna ciutat de Turkestan) i [[Djand]] (prop de la moderna Perovsk); un grup de cinc mil mongols va ocupar Benaket, a l'alt Sirdarià, a l'oest de Tashkend i van assetjar [[Khodjend]], on era governador Timur Malik, que després d'una enèrgica defensa va poder fugir en barca pel riu; i el propi Genguis Khan amb el seu fill [[Tului]] va avançar cap a [[Bukharà]] on va arribar el febrer de [[1220]]; la guarnició turca va intentar escapar, però fou descoberta i massacrada. La població es va rendir (10 o [[16 de febrer]] de 1220); la ciutadella, defensada per 400 homes, fou conquerida i tots els defensor massacrats. La ciutat fou saquejada metòdicament però la vida dels habitants fou respectada excepte la dels que intentaven resistir a la violència i saquejos (generalment clergues musulmans). La ciutat fou finalment destruïda per un incendi que [[Djuweyni]] pensa que fou involuntari.
| |||