Laboratori Cavendish: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Correccions |
Ampliació |
||
Línia 6:
Des de la seva fundació, el Laboratori Cavendish ha tingut gran fortuna en el nomenament de professors que, entre ells, han canviat per complet la nostra comprensió del món físic. Maxwell no visqué per veure les seves teories de l'electricitat, el magnetisme i la física estadística plenament confirmades pels experiments, però el seu llegat pràctic fou el disseny i equipament del Laboratori Cavendish. Maxwell morí el 1879, a la primerenca edat de 48 anys, i fou succeït per [[Lord Rayleigh]], que fou responsable de la creació d'un curs sistemàtic d'instrucció en física experimental, que ha romàs en el centre del programa d'ensenyament del Laboratori.<ref name=":0" />
J.J. Thomson succeí Rayleigh el 1884 i començà la revolució en la física que havia de conduir al descobriment de la [[mecànica quàntica]] en la dècada de 1920. Durant el seu llarg mandat, possibilità que els estudiants de fora de la Universitat de Cambridge estudiassin per al nou grau de Doctor en Filosofia a partir del 1895. Entre la primera generació d'estudiants de postgrau de física en destaquen [[Ernest Rutherford]] i [[Charles Thomson Rees Wilson]], que, juntament amb J.J. Thomson, guanyaren premis Nobel per les seves investigacions. El descobriment de l'[[electró]] per Thomson, la invenció de la [[cambra de boira]] de Wilson, el descobriment de la [[fissió nuclear]] artificial per Rutherford són exemples dels extraordinaris avenços en la tècnica experimental que marcà el començament del que es coneix com [[física moderna]].
El 1919, Thomson fou succeït pel seu antic alumne Rutherford. Sota el mandat [[Francis William Aston]] descobrí els [[isòtops]] dels elements químics, Patrick Blackett fou el primer en fotografiar interaccions nuclears artificials, [[James Chadwick]] descobrí el [[neutró]] i [[John Douglas Cockcroft]] i [[Ernest Walton]] dugueren a terme l'experiment que produí les desintegracions nuclears controlades i induïdes per partícules d'alta energia accelerades, així com demostrar experimentalment per primera vegada que l'equació d'Eisntein E = m·c<sup>2</sup>.
== Referències ==
| |||