Ingmar Bergman: diferència entre les revisions

En aquesta època, estava pensant a fer una pel·lícula diferent a les altres, en una illa. Així que va anar a visitar les [[Illes Orkney]], però no li satisfan i, per suggeriment d'algú, va anar al [[mar Bàltic]] i descobreix l'illa àrida i desolada de [[Fårö]], el paisatge ideal que inspirarà la ''trilogia del silenci de Déu''. ''[[Såsom i en spegel|Såsom i en spegel,]],'' ''[[Els combregants]] ''(1962), premiada a [[Berlín]] i [[Viena]], i ''[[Tystnaden]]'' (1963).

«Estimats amics, farem una pel·lícula junts. Serà diferent de tot el que hem fet fins ara, i el guió que teniu aquí és també d'un gènere inhabitual».<ref name=petit>[[#petit|''Una carta de Bergman'']], pàg. 25</ref> Aquesta carta oberta es va publicar inicialment a la revista cinematogràfica sueca ''Chaplin''. En aquests termes, el 1971, Ingmar Bergman s'adreça a cadascun dels intèrprets de la seva pròxima pel·lícula, ''[[Crits i murmuris]]''. La carta, que fa de guió, descriu les impressions, els personatges i les indicacions escèniques. El text insisteix en el color vermell com a color dominant i sobre la llum natural, que serà l'única feta servir. Per a les necessitats del futur rodatge, el cineasta i el seu operador en cap habitual, [[Sven Nykvist]], van anar tres setmanes a un castell proper a [[Mariefred|Mariefred,]], que serà la decoració de la pel·lícula, per estudiar la manera com la llum penetra a les habitacions.<ref name=Oliver>[[#Oliver|Oliver, ''Treballar amb Bergman, extracte d'un seminari amb Liv Ullman]], pàg. 72.</ref> El rodatge té lloc el setembre del 1971 i dura vuit setmanes. Els finançaments són modestos. L'autor els obté de Sven Nykvist i dels intèrprets, que posen el seu salari com a participació. Per completar el pressupost, l'Institut Suec del cinema li concedeix una subvenció, cosa que posa en marxa una polèmica; la legitimitat d'Ingmar Bergman a rebre fons és discutida, tenint en compte la seva rellevància internacional.<ref>{{ref-web|url = http://www.ingmarbergman.se/page.asp?guid=62F04380-F5E6-42B6-87F3-0A807B627DAE| títol=Ingmar Bergman cara a cara. Crits i murmuris |consulta=13 de juliol de 2011}} {{en}}</ref> Tanmateix, la producció es desenvolupa en bones condicions i es completa. Per contra, malgrat l'èxit, a la pel·lícula li costa trobar un distribuïdor. És [[Roger Corman]], productor reputat de la sèrie B, amb qui la pel·lícula d'Ingmar Bergman troba una sala a [[Nova York]] per a l'estrena mundial el 21 de desembre de [[1972]].<ref name=Llanterna302> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 302-304.</ref> No és fins al març de [[1973]] que, finalment, es projecta davant del públic suec.

Ingmar Bergman no espera l'acabament de la postproducció de ''Crits i murmuris'', el tractament del color en laboratori s'eternitza, per atacar un nou projecte ambiciós: ''[[Secrets d'un matrimoni]]'',<ref name=Llanterna302> [[#Llanterna|Llanterna màgica]], pàg. 302.</ref> una sèrie de televisió de sis episodis de 50 minuts que explica a porta tancada la llarga i segura erosió d'una parella encarnada per [[Liv Ullmann]] i [[Erland Josephson]]. L'obra té un important èxit. Tres milions de telespectadors segueixen els últims episodis,<ref name=Mandelbaum> [[#Mandelbaum|Mandelbaum]], pàg. 66-67.</ref> més del terç de la població sueca de l'època. És un fenomen de masses; el fulletó troba ecos inesperats en l'opinió pública, la premsa segueix amb enquestes la inquietud de les parelles modernes. El creador de la sèrie [[Dallas]] pretendrà fins i tot haver-se'n inspirat. Ingmar Bergman en farà un nou muntatge de dues hores i mitja per al cinema. Realitza llavors dues posades en escena per a la televisió: una adaptació d'''[[El misantrop|]]''El misantrop'']] (''Misantropen'' [[1974]]) de [[Molière]] i una altra de ''[[La flauta màgica|]]''La flauta màgica'']] (''Trollflöjten'' [[1975]]) de [[Wolfgang Amadeus Mozart|Mozart]], amb què finalment va poder fer realitat el somni de vint-i-cinc anys abans. De fet, en aquell moment, era a Malmö i volia dirigir ''La flauta màgica'' però no es va atrevir, per por de no tenir els actors adequats i la maduresa necessària. Ara, gràcies a la relació amb la televisió, podia parlar de [[Wolfgang Amadeus Mozart|Mozart]], que juntament amb [[Frederic Chopin|Chopin]] i [[Richard Wagner|Wagner]], era un dels seus [[compositor]]s més estimats i present, amb la seva música, en moltes de les seves pel·lícules. La pel·lícula va ser elogiada pels crítics de cinema i més encara pels amants de la música. El cinèfil G. Legrand va escriure en ''Positif:''<ref> ''Positif'', fascicle 1. 1977, p. 108 </ref> ''més intel·ligent, més àgil, el ritme de la il·lustració de la música no està estretament lligat a la música i, al contrari, la dobla, deixant-la més explícita, sense substituir-la''.