Reentrada atmosfèrica: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Etiquetes: Edita des de mòbil Edició web per a mòbils |
Cap resum de modificació Etiquetes: Edita des de mòbil Edició web per a mòbils |
||
Línia 2:
[[Fitxer:Apollo cm.jpg|thumb||250px|right|Mòdul de comandament Apollo volant amb un elevat angle d'atac.]]
La '''reentrada atmosfèrica''' es refereix al moviment dels objectes, naturals o artificials, que entren a l'[[atmosfera]] d'un planeta des de l'espai exterior des d'una altitud superior a la de la "[[Línia de Karman|frontera de l'espai]]". Aquest article sobretot descriu el procés controlat de reentrada de vehicles que es pretén arribin sencers a la superfície del planeta, de totes maneres també s'inclouen casos de reentrada descontrolada (o mínimament controlada) com el desorbitament destructiu de satèl·lits o la caiguda de [[brossa espacial]] a causa de la degradació de la seva òrbita.
Els vehicles que normalment passen per l'experiència de la reentrada són els que retornen d'òrbita (generalment astronaus) o els que vénen d'un vol sub-orbital com poden ser els míssils balístics intercontinental o algunes astronaus que travessen per ben poc la frontera de l'espai sense arribar a orbitar la terra.
Donat que la velocitat a la que es produeix la reentrada a l'atmosfera és altíssima (de l'ordre de milers de kilòmetres per hora) ha calgut desenvolupar diverses tècniques que permetessin controlar la trajectòria dels vehicles així com disposar d'algun mètode especial de protecció per evitar l'escalfament produït per la fricció de l'aire contra l'objecte a aquestes velocitats extremes.
== Història ==
La tecnologia que havia de permetre la reentrada no destructiva d'un vehicle a l'atmosfera es va desenvolupar principalment a conseqüència de la Guerra Freda. Durant aquest període els Estats Units d'Amèrica i la Unió Soviètica van iniciar grans programes de recerca amb l'objectiu d'augmentar l'abast de les bombes nuclears i els míssils balístics dels que es disposava. Ràpidament es va descobrir que la reentrada a l'atmosfera representava un problema, i això era així perquè l'energia cinètica d'un cap nuclear reentrant era suficient per vaporitzar-lo completament. Tot i aquests càlculs, els guanys militars podien arribar a ser tan alts que assumir que una reentrada controlada no era factible era senzillament inacceptable, a part era ben sabut que el meteors eren capaços d'arribar a impactar a la superfície. A conseqüència d'això es van iniciar diversos programes d'alta prioritat (i pressupost) que van acabar desenvolupant les tecnologies necessàries per la reentrada, que feren possibles l'adveniment dels míssils balístics intercontinentals (ICBMs).
| |||