Revisió del 20:33, 28 gen 2016 modifica 176.85.185.197 (discussió) →‎Família de les flautes de bec Etiqueta: editor visual ← Edició anterior		Revisió del 23:01, 28 gen 2016 modifica desfés Pere Sallavinera (discussió \| contribucions) Autopatrullats, Reversors 9.247 edits m Revertides les edicions de 176.85.185.197. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Edició següent →
Línia 2: La '''flauta dolça''' o '''flauta de bec''' és un [[instrument de vent]] d'origen molt antic, que tradicionalment sempre s'havia fet de [[fusta]] fins al segle XX en que es va veure la possibilitat d'utilitzar el [[plàstic]] per a la seva fabricació. El seu so es produeix quan el buf de l'intèrpret arriba a l'orifici on està ubicat el [[bisell]] o també anoment [[trencavent]], un mecanisme emprat per altres instruments de [[bisell]] com ara l'[[orgue]] o el [[flabiol]]. El seu [[so]] és extraordinàriament clar i dolç, en part degut a la manca d'harmònics superiors ([[Acústica musical]]) i al predomini d'harmònics imparells en el so. La flauta de bec va ser popular a l'[[edat mitjana]], però va declinar a meitats del [[segle XVIII]] a favor d'altres [[instruments de vent]], com particularment la [[flauta travessera]], tot i que també l'[[oboè]] i el [[clarinet]]. Durant el seu apogeu, el [[so]] de la flauta de bec s'associà tradicionalment amb les aus, els pastors, fets miraculosos, funerals, matrimonis i les escenes amoroses. Podem trobar moltes imatges de flautes de bec a la literatura i obres d'art associat amb tots ells. [[Henry Purcell]], [[Johann Sebastian Bach]], [[Georg Philipp Telemann]] i [[Antonio Vivaldi]] ens ha deixat nombroses obres per aquest instrument fent palesa la seva popularitat i alhora de l'extraordinari nivell vistuos que havien aconseguit els intèrprets de l'època. La flauta de bec va ressorgir ja en el [[segle XX]], en dos vessants destacades. La primera, de cara a la recuperació de la interpretació de la música històrica amb els instruments originals pels quals va ser escrita. La segona, per la seva idoneïtat pedagògica per a l'ensenyament de música a l'escola com per l'atractiu que representa per a molts intèrprets aficionats. Avui, malgrat que molta gent el veu com a un simple instrument per a nens, el cert és que hi ha molts grans intèrprets professionals que demostren àmpliament tota la capacitat de l'instrument recuperant així el prestigi que havia tingut en el seu moment. Línia 14: ==Família de les flautes de bec == A partir del [[Renaixement]] la flauta de bec, com la resta dels instruments de l'època~~,i també era de vent~~, es construeix i utilitza formant famílies que s'assemblen la distribució tonal de la veu humana, mitjançant conjunts (consorts, en anglès). Per aquest motiu existeixen Flautes dolces de menys de 15 centímetres de longitud, fins a models de més de 2 metres. Les més difoses i conegudes, però, són la '''flauta dolça soprano''' (instrument comú a les escoles en l'àmbit de la iniciació musical), i la '''flauta dolça contralt'''. Tots els membres de la família, particularment les més agudes, tenen una tessitura de dues [[octaves]] i mitja, i estan afinades principalment en [[nota\|do]] o fa: * Exilent - do * Sopranino - fa Línia 27: * ''Voice Flute'', ''flute de voix'' o flauta tenor en re, amb la mateixa tonalitat bàsica que el traverso. * ''Fourth Flute'' o flauta contralt en sol, probablement emprada per [[Johann Sebastian Bach]] en el quart dels seus [[Concerts de Brandemburg]] * ''Sixth Flute'' o flauta soprano en re, com les utilitzades en els concerts de [[John Baston]] o [[William Babell]] ~~que era un home molt famos~~. ==Època medieval ==

Flauta dolça: diferència entre les revisions