Obre el menú principal

Canvis

m
LanguageTool: correccions ortogràfiques i gramaticals
 
== Ubicació ==
A principis del segle XIX el convent limitava a l'est part amb els murs posteriors de les cases del carrer de la Claveguera (canviat a Mestres Casals i Carbonell cap als anys 1950's), part amb un passatge interior que al racó d'aquest carrer, i seguint cap al sud la mateixa direcció general d'ella, sortia al c. Gombau; i finalment amb el carrer de Giralt Pellisser, llavors molt estret, el qual pel seu límit nord no arribava més que fins a la boca de la de Gombau. L'indicat passatge interior rebia el nom de les cases d'un i un altre dels seus caps (donava als dos carrers) passatge de Casa Vidal, i tenia una capelleta, o nínxol, amb una imatge de la Verge [[Immaculada]], guardada posteriorment en una casa del carrer de la Claveguera, i a més tenia també un pati al qual sortien les grans finestres amb reixes de la biblioteca del convent. L'actual c. d'Álvarez no existia.
 
Pel sud el convent limitava amb el llavors també molt estret c. de Colomines i placeta de Santa Caterina. Per l'oest, primer amb aquesta plaça, segon amb el c. del Tragí i tercer amb la de Freixures, igualment molt estreta, que començava a la boca septentrional de la del Tragí per acabar en la Baixa de Sant Pere, sense allargar-per tant més al Migdia de la boca de la del Tragí. I finalment, pel nord dibuixaven el límit del convent, o millor de la seva horta, els jardinets posteriors de les cases de la Baixa de Sant Pere. L'horta, doncs, ocupava el costat de Cerç, des dels indicats jardinets fins al convent, començant en la font pública de frontenfront del carrer d'Avellà, corria cap al nord-est fent una recolzada i pel mateix un angle sortint cap a muntanya.
 
El convent, format per dos [[claustre]]s i l'esmentat braç que es ficava a l'illa de Claveguera, Fonollar i Gombau, es trobava al centre de la gran fàbrica, i el temple amb el seu pati davanter al límit meridional. Durant el [[Trienni Liberal]] (1820-23), els revolucionaris van enderrocar la part de convent que donava al c. del Tragí, i es va perllongar el c. de les Freixures des de la font fins a la placeta de Santa Caterina, quedant des de llavors limitat el convent per l'oest per aquest carrer.
}}
[[Fitxer:MUHBA Santa Caterina Barcelona.JPG|thumb|Espai [[MUHBA]] Santa Caterina sobre el jaciment arqueològic del convent dominicà]]
Iniciat al segle XIII al nord del [[burg]] de la [[Bòria]] que resseguia la carretera cap a França, aquest fou el primer convent de la ciutat i el primer establiment dels [[dominics]]. Sembla que fou endegat pel llavors bisbe de Barcelona [[Berenguer II de Palou|Berenguer de Palou]]. El [[1219]] aquest prelat va proporcionar certa extensió de terreny propi de Pere Gruny, i unes vuit o deu casetes juntes que havia comprat per a la construcció del convent a un tal Aguilar i Monfart, al costat de la [[jueria]]. Aquestes cases ocupaven el terreny en què hi ha l'illa limitada pels carrers del Call, Sant Domènec, Marlet i Arc de Sant Ramon. En aquesta residència el dia de [[Divendres Sant]] de [[1222]] va prendre l'hàbit de la religió Sant [[Ramon de Penyafort]], [[canonge]] i [[ardiaca]] fins llavors de la Santa Església. Les reduïdes dimensions de la capella que els religiosos havien edificat eren desproporcionades amb el nombrós concurs de fidels que a ella acudien al rés del Sant Rosari, bé així com l'estretor del convent bastava amb prou feines per als individus de l'OrdreOrde, i impedia totalment ulteriors admissions, per els motius els PP. Predicadors van haver de traslladar aquella devoció a la veïna parroquial de [[Església de Sant Jaume (Barcelona)|Sant Jaume Apòstol]]. Però en 31 octubre 1223 el magistrat municipal els va cedir unes cases per construir nou convent al lloc d'una capella consagrada a [[Caterina d'Alexandria|Santa Caterina]] verge i màrtir que gaudí de devoció popular durant la [[baixa edat mitjana]] ala la qual es van dedicar força culte i construccions.
 
Així mateix van obtenir el privilegi de ser un convent reial per Jaume I i d'abastir-se de l'aigua del proper [[Rec Comtal]]. Cap a l'any [[1252]], poc més d'un quart de segle des de l'adquisició dels terrenys, el temple estava ja aixecat fins a l'arrencada dels [[Arc (arquitectura)|arcs]] de la nau de l'església. A més aquell any el rei [[Jaume I d'Aragó]] va concedir un dret [[impost]] sobre les mercaderies que es descarregaven al [[Port de Barcelona]] per costejar la rematada de la construcció. Ja en el citat 31 d'octubre de 1223 el mateix rei havia atorgat a l'OrdreOrde el privilegi d'extreure del [[Rec Comtal]] l'aigua necessària per al consum de la casa i el reg de l'hort contigu. I per tal d'estimular el zel de tots va donar prematurament el títol de Reial al convent que s'aixecava. El 1268 estaven ja acabades algunes capelles col·laterals, costejades per [[Berenguer de Montcada|Berenguer]] i [[Blanca de Montcada]]. Sembla que fou durant el segle següent quan finalitzarien les obres del nucli principal de l'església. Fou durant els segles XIV a XVIII quan el convent gaudí de la major esplendor, estant vinculat amb personatge con [[Sant Vicent Ferrer]].
 
El 1823 s'enderrocà una part del convent per tal de poder obrir el pas del carrer de les Freixures. La nit de Sant Jaume (25 de juliol) del [[1835]], època en què es produí l'exclaustració, l'edifici fou incendiat durant l'episodi de [[Crema de convents de 1835 a Espanya|crema de convents]], tot i que malmès sobretot en patrimoni mobiliari, seguí dempeus un cert temps fins que fou derruït.
== Església ==
El temple, eminentment gòtic tot i que amb modificacions al segle XVI, s'alçava orientat resseguint el c. de Colomines, l'absis resseguia el c. de Giralt Pellisser, mentre que l'entrada era per la placeta de Santa Caterina l'entrada del qual es desplegava davant els ulls la grandiosa perspectiva d'una [[Nau (arquitectura)|nau]] central [[Arquitectura gòtica|gòtica]], semblant a la del [[església del Pi|Pi]].<ref>Pi i Arimon atribueix a «l'expert arquitecte José Casademunt, que va veure el temple i va dibuixar el seu plànol»</ref>
L'interior el formaven una gran nau central i dues laterals, en les que estaven col·locades les capelles. ElEls murs eren de polits i obscurs carreus de pedra, sense colors ni adorns en la nau central. Posteriorment a l'edificació de les naus, es va eixamplar la de la part dreta, o de l'Epístola, en l'obra es van col·locar les capelles, i [[retaule]]s, que hi havia a la nau primitiva. No guardava cap relació aquesta obra amb la primitiva assenyalant la seva forma que la seva antiguitat no es remuntava més enllà del segle XVI.
 
Al lloc de la plaça de Santa Caterina, precedia el 1835 al famós temple (que estès al llarg del c. de Colomines, tenia els peus a Ponent i l'absis a aquest. Al c. de Giralt Pellisser, un pati, entre les tanques i les cases veïnes corria un carreró.
El [[1835]] precedia al temple, el [[frontis]] que quedava gairebé cinc metres més endarrerit que les actuals edificacions del [[Mercat de Santa Caterina]], aquest pati, envoltat d'una tanca la porta d'entrada s'obria al costat de ponent, és a dir davant de l'església, la qual porta sostenia al capdamunt un Sant Domènec col·locat en un [[fornícula|nínxol]], i estava tancada per una reixa de ferro. Creuada aquesta porta, hi havia a la dreta primer la part del darrere d'una alta casa pròpia del convent, i després la [[Capella (arquitectura)|capella]] de la [[Mare de Déu de Gràcia]] i al seu front la façana del temple, llisa i senzilla, amb una [[rosassa]] a dalt i dessota, un [[pòrtic]] sortint de pedra treballada de tres arcs, i a l'esquerra la tanca. Al centre del pòrtic s'obria la grandiosa porta major de l'església, i en la seva [[testera]] nord-oest la de la porteria del convent, així com en la de sud-est la d'aquesta capella de la Mare de Déu de Gràcia. La imatge d'aquesta capella consistia en una pintura.
 
Des des de la testera septentrional del pòrtic del temple, s'entrava a la [[porteria]], dependència que constava d'un passadís i les cambres dels porters, entrant a l'esquerra, mentre que a la dreta del passadís hi havia la porta del claustre, i abans d'aquesta el monument aixecat per la gratitud dels frares al seu Pare General Fr. [[Tomàs Ripoll]], gran benefactor de la casa. El seu bust, fet de [[marbre de Carrara]], estava col·locat dins d'un [[fornícula|nínxol]] amb una ampla làpida al peu que ressenyava les seves excel·lències. Aquesta làpida fou dipositada al [[Museu provincial d'antiguitats de Barcelona]]. Creuada la porteria hi havia a mà dreta la porta del claustre.
 
La nau principal feia 286 [[pam]]s catalans de longitud (55,59 metres)<ref>Per agilitzar la lectura s'han omès les mesures en pams justos referides per Gaietà Barraquer, pel que les dades podrien no reflectir amb la precisió expressada allò que en un dia es mesurà</ref> comptats des de la part interior de la paret de la façana fins a la cara oposada de la paret testera del [[presbiteri]]; d'aquests hi havia 42,76 m. fins a aquest presbiteri, el qual estava elevat uns tres pams del pis del temple, i els 12,82 m. restants era la profunditat del propimateix presbiteri. Aquest era rematat amb un [[absis]] poligonal de deu costats. L'amplada de la mateixa nau, comptat des de la [[motllura]] més sortint d'un pilastró d'una banda a la del seu oposat de l'altre, era de 14,96 metres, estretint-se al [[presbiteri]], on quedava només de 14,38 metres.
 
Cobrien aquesta nau fins al presbiteri set voltes per aresta, és a dir una volta ogival dividida en set compartiments, els arcs es recolzaven en els [[Pilar (arquitectura)|pilars]] divisoris de les capelles, és a dir, en els murs que d'unes separaven les altres capelles: La coberta del presbiteri constava d'una sola volta composta de vuit arestes, els arcs, descansant sobre uns ressalts de pilastró, situats en els angles de l'expressat polígon, remataven en una gran [[clau de volta]], col·locada al centre de la volta.
L'altura dels pilars, comptada des del paviment fins a l'arrencada dels arcs, era de 14,48 metres, l'alçada dels arcs torals era d'11,08 metres, i la de les arestes de les voltes d'11,48 metres, de manera que l'alçada total de la referida nau era de 25,26 m. comptats des del terra fins a la part superior de l'intradós d'aquests arcs torals, i de 25,66 m. fins a la clau de les arestes de les voltes.
 
Les distàncies dels pilars no eren iguals per tant essent les capelles igualment desiguals, doncsja que unes eren més amples que altres, bé que, sent poca la diferència, l'ull no experimentat gairebé ho notava. El front d'aquests pilars, o sigui el front del mur que separava a una capella d'una altra, estava adornat amb [[motllures]] contornejades amb corbes còncaves i convexes, de diferent estructura en cadascuna d'elles, és a dir, formant en la major part d'aquests uns ressalts delicats. Aquests pilars estaven assentats sobre un [[sòcol]] d'un metre d'alçada. a la part superior d'aquests pilars seguia una [[cornisa]] de poc més d'un pam d'amplada, la qual recorrent tot l'interior de la nau, contornava aquests pilars, formant una espècie de capitell.
 
Els arcs d'entrada a les capelles es recolzaven sobre uns [[capitell]]s formats de fulles en els costats dels pilars, a 9,71 m. d'altura. Els arcs eren [[arc apuntat|apuntats]], excepte el tercer de la part dreta entrant al temple, que tenia la figura d'una semiel·lipse peraltada, és a dir, que se li havia substituït per una corba la punta superior. Tots ells remataven 0,97 m. més avall de l'expressada cornisa.
Les antigues capelles laterals tenien de fons 5,20 m. cadascuna, cobertes per una [[volta d'aresta]], és a dir, gòtica, a l'altura de 13,60 m. del seu [[paviment]]. Aquest estava un pam més elevat que el de la nau principal per mitjà d'una [[Escala (element constructiu)|escala]]. No obstant això, les capelles del costat de l'Evangeli, tercera i quarta entrant per la porta principal, no tenien clau en la seva volta, la qual en moderns segles havia estat substituïda per un [[llanternó]], és a dir com un templet envoltat de finestrons. Però no al costat oposat del temple, on totes les capelles antigues, o gòtiques, conservaven les seves voltes i les seves claus.
 
Les capelles s'unien les unes amb les altres per un esplaiat pas de 2,50 m. d'amplada, al costat de la paret exterior, circumstància que clarament mostra que, segons l'arquitecte constructor, els retaules foren primitivament col·locats d'esquena al major. Cadascun dels murs de separació entre una capella i l'altra capella, estaven adornats amb un llenç de forma ovalada, d'un metre de longitud, representant escenes de la vida de sant Domènec, de sant Tomàs, i potser d'altres. Les capelles tancaven la seva entrada amb una reixa de ferro. Arreu abundaven les escultures daurades i els adorns, comparables en aquest sentit amb les de l'[[Església de Betlem]] de Barcelona. Hom ha volgut comparar-les amb la capella homònima de la [[catedral de Perpinyà]] fent-les ambdues obraobres d'un mateix arquitecte.
 
Les capelles del costat de l'Epístola experimentar en temps del [[Renaixement]] un notable eixample, ja enderrocat el seu [[paret|mur]] del fons, van ser prolongades més enllà de la seva línia a 6,47 metres. «Aquestes capelles estaven decorades amb unes pilastres [[dòric|dòriques]] sense base, les que, juntament amb el sòcol en què descansaven, tenien 7,05 m. d'altura, sobre les quals es recolzaven uns [[arcs de mig punt]] (rodons), que a través d'unes [[Petxina (arquitectura)|petxines]] sostenien unes cúpules esfèriques o el·lipsoides, sent la més notable la de la capella de Sant Raimon adornada amb pintures.
El cor, construït cap a l'any [[1270]], en un principi va ocupar el centre del pla del temple, però el [[1546]] el prior [[Pere Màrtir Coma]], que després fou [[bisbe d'Elna]], el va traslladar als peus del temple, edificant els arcs que el sostenien sobre la porta principal. Abastava tota l'amplada de la nau en l'espai de dos parells de capelles, dimensions que feien de l'àrea d'una extensa plaça. El voltaven les files de cadires tallades de noguera, que foren traslladades al cor dels [[Sants Just i Pastor]]. A aquest cor s'accedia des de la galeria alta del pròxim claustre mitjançant la peça on hi havia els armaris dels llibres del cor. Aquesta ocupava l'àmbit del pis superior d'una de les dues capelles laterals que la construcció del cor va tallar per la meitat de la seva altura, és a dir, l'àmbit de la més apartada de la façana, i des d'ella s'entrava en una altra peça igual formada per l'àmbit de l'altra capella, és a dir la contigua al frontis, la que en els últims temps va ser aula de Filosofia, i en ella un llenç mostrava pintat a Sant Vicent Ferrer explicant a classe, del que es diu que va ensenyar [[lògica]] en aquest convent.
 
Sobre la segona capella seguint la sagristia s'hi alçava el campanar d'uns 200 pams (~41m41 m) d'alçària de bases poligonal irregular, a les quatre cares principals s'hi obrien finestres ogivals sense motllures ni adorn i el sostre finalitzava en una forma piramidal.<ref>Vegeu Pi i Arimon, pàg. 565</ref>
 
[[Fitxer:Barcelona el 1563, Anthonis van den Wyngaerde.jpg|center|1100px|thumb|El temple de Santa Caterina destacant en un dibuix panoràmic del segle XVI d'Anthonis van den Wijngaerde (entre el quart i cinquè plec, noteu per orientació la línia del carrer Montcada que puja des de la basílica de Sta. Maria del Mar). Tot i que el dibuix no està ben proporcionat segurament les proporcions entre els diversos campanars són fruit de la comparació del dibuixant ]]
 
===Altar major i presbiteri===
El [[retaule]] major, d'estil [[barroc]], fou esculpit el [[1688]].<ref>Gaietà Barraquer cita una experiència pròpia</ref> Consistia en una [[taula]], set grades i l'esplaiat [[sagrari]] de l'exposició encastat al fons d'ell. Pels costats corria un alt basament, que arribava al nivell del sagrari, i tenia una porta a cadascun d'aquells. A més avançava un braç per cada costat de la graderia. Sobre aquest basament es recolzaven tres grans [[columnes salomòniques]] per banda, plenes d'escultures de fulles i angelets a elles adherides com heura. Al centre del retaule ununa immensa [[fornícula]] contenia la colossal i gegantina imatge de la titular, de peu recolzada sobre l'acostumada mitja roda eriçada de garfis. A la part alta acabava al retaule una molt adornada cornisa, que seguia la mateixa forma del basament, i sostenia un [[frontó]] triangular amb un [[Floró (arquitectura)|floró]] a cada costat i al centre una estàtua de la Fe. Altres dues que al seu torn representaven les altres dues [[virtuts cardinals]], ocupaven els costats del retaule al basament sobre les indicades portes. L'única imatge que en aquest altar era venerava era la de [[Caterina d'Alexandria|santa Caterina]], de gran mida, rica en adorns i [[daurat]]s.
 
Els murs laterals del [[presbiteri]] quedaven ocults a la part baixa per una caixa-banc proveïda d'elevats respatllers dividits en compartiments verticals, cadascun d'ells rematats amb un cercle, pel que apuntava mig cos d'una escultura i daurada de Sant Domènec. Sobre els respatllers i cercles s'estenia un immens llenç a l'oli a cada costat del presbiteri, un representant a Sant Domènec i l'altre a Santa Caterina. Els dos grans llums de la barana d'entrada al presbiteri penjaven, una del bec d'una monumental [[àguila]] i l'altra de la boca d'un igualment notable [[lleó]], tots dos de [[bronze]]. Les portes dels costats del retaule donaven respectivament, la del costat de l'Evangeli a l'oratori rere de la sagristia destinatdestinada a donar gràcies després de la missa, i la de l'Epístola al passadís que conduïa de la sagristia a la capella del Santíssim.
 
Pel que fa a les capelles laterals, la del Santíssim contenia tres retaules i un armari. El principal d'aquells oferiria a la pública veneració, segons costum llavors invariable, a Jesucrist crucificat. Els laterals es trobaven col·locats a la part superior de la nau de la capella. Un d'ells presentava l'[[Assumpció de la Mare de Déu]] i l'altre sant [[Pius V]]. Sota la taula d'un dels quals es guardava en una urna part del llit on dormia sant [[Ignasi de Loiola]] quan venint a Barcelona s'allotjava al convent de dominics. A la part inferior del mur de la capella i al costat de l'Evangeli adornaven la paret els indicats grans armaris, un dels quals, sota l'aparença de tal, ocultava la porta que comunicava amb el presbiteri, i per la qual acudien a donar la [[comunió]] dels frares. També hi havia en aquesta capella una taula del segle XV, que representava l'aparició de Crist a la Magdalena, pintada per Fra Pablo Senis, religiós d'aquesta casa.
 
===Capella del Santíssim ===
La porta principal de la capella del Santíssim s'obria a la primera capella, o més propera al presbiteri, al costat de l'Epístola. Aquesta, entre l'entrada a la de la comunió i la nau del temple, tenia un retaule col·locat d'esquena al major, i al fons, o mur meridional, una de les portes d'aquest temple, l'anomenada de [[sant Jacint]], que va donar nom al carrer, que desembocava davant d'ella. Aquesta porta acollia al timpà una bella imatge d'alabastre, de la Verge, gòtica, que he vist en un museu particular. En la mateixa capella hi havia l'altar de Sant Antoni, la imatge a finals del XIX, col·locada en un retaule de [[Marta de Betània|santa Marta]], era de marbre blanc i d'uns 1,60 m d'alçada.
 
===Capella de Sant Pere Màrtir===
 
===Capella de Sant Magí===
A la tercera capella, d'esquena al retaule major, s'hi recolzava el retaule del màrtir [[sant Magí]] de Tarragona, (l'estàtua fou trasllada al costat del retaule de Sant Josep a l'Esperança), i al fons el de Sant Jacint. Davant del primer d'aquests retaules, en la mateixa capella, hi havia un gran llenç que representava el miracle de l'ermità sant Magí quan, per satisfer la set dels seus perseguidors, va fer amb brollar del sòl una font el bàcul. A finals del s. XIX aquest quadre era al fons de la capella de Sant Josep, de l'[[església dels Sants Just i Pastor]].<ref>vegeu G. Barraquer (1906) pàg. 14 </ref> Descansava en aquesta capella, segons vaig dir a dalt, senyor [[Berenguer de Montcada]], mort a Sevilla a 13 de novembre 1268. El seu cadàver fou traslladat a aquesta ciutat amb el de la seva muller, que estaven dipositats amb les restes dels seus fills en una urna quadrilonga, de pedra, sostinguda per dos [[hipogriu]]s, embotida en la paret de la dreta de la capella de Sant Jacint.
 
===Capella de la Verge del Roser===
La quarta capella era dedicada a la [[Verge del Roser]] amb una imatge de mida natural, de marbre blanc, obra de Tomàs Orsolino, regalada al convent pel Papa sant [[Pius V]]. El maig de 1900 aquesta imatge ocupava altar propi en el creuer de l'[[església de Santa Marta]]. El retaule, encara plenament barroc, brillava per la prolixitat i riquesa dels seus daurats adorns, els que estenent fora dels límits d'aquell, entapissaven tota la capella fins a trobar la nau major, motivant així la manca del típic altar del pilastró. El nínxol principal acollia sota un templet amb cortinatges aquesta imatge de la Verge, la qual per sobre del marbre treballat estava vestida a l'ús del segle XVIII, amb riquíssims vestits, adornats de perles i pedres precioses. Als seus costats tenia agenollats, rebent el rosari, a sant Domènec i santa [[Caterina de Siena]], escultures de mida natural col·locades a finals del XIX a l'altar del Roser de Sant Agustí. Al vessament del mur que envoltava el retaule, hi havia set pintures representant sengles misteris del rosari, i en les dues cantonades exteriors d'aquest vessament, col·locades sobre pedestals, les estàtues de [[David]] i [[Salomó d'Israel|Salomó]], així com en altres costats de la capella els deu altres Patriarques de l'[[Antic Testament]] entorn del retaule i pintures seguien després les acostumades parelles d'àngels, cornises i flors pròpies del gust barroc, alternats amb llenços. Quatre d'aquests, de nou [[peu]]s de longitud, que representaven misteris de la vida de Crist, procedien del pinzell d'[[Antoni Viladomat]], així com un altre gegantí que mostrava la vinguda de l'Esperit Sant, del de [[Crosells]], segons [[Ceán Bermúdez]], i del del mateix Viladomat segons Pi i Arimón i Fontanals del Castillo. La gran profunditat, que com totes les del seu costat tenia aquesta capella, les estàtues i llenços que l'envoltaven, i el riquíssim adorn que pentinava tots els murs i sostre, li donaven un aspecte inusitat de magnificència.
 
===Capella de Santa Magdalena===
 
===Capella de Sant Domènec===
La sisena capella sostenia al pilastró el retaule de [[Domènec de Guzmán|Sant Domènec]] a [[Soriano]], la imatge, guardada actualment a Santa Marta, consistia en un llenç de 2x1,50 metres, que presentava la Mare de Déu lliurant a Soriano a un [[llec]] dominic un retrat en pintura de sant Domènec. Al fons de la capella, i pel mateix a meitat delmitjan mur lateral de la petita església de Sant Raimon, hi havia l'altar de santa [[Caterina de Siena]].
 
===Capella dels Sants Apòstols===
 
===Capella de Sant Antoní===
En el fons de la quarta capella hi havia el retaule de [[Antoní de Piacenza|Sant Antoní]]. Al fons de la cinquena capella hi havia la porta de Sant Jaume, que donava pas al claustre, i al pilastró l'altar de Santa Rosa. Al sostre acollia una [[tribuna]] gairebé al capdavant de l'altar del Roser, en què els coristes i novicis cantaven cada dia una [[salve]], perquè la seva almoina procedia d'una renda fundada, donada al convent per comprar el sabó de rentar dels hàbits, amb la imposició del deure de cantar aquesta salve. A la sisena capella la base del [[campanar]], que venia adherit al pilastró inferior, entre el passadís i la nau, li prenia gairebé la meitat de la seva amplada, així com disminuïa altra gran part de la seva alçada l'[[orgue]], considerat un dels tres millors orgues de Barcelona, juntament amb ​​el de la Catedral, el de [[Santa Maria del Mar]]. S'arribava a ell per l'escala principal del convent, i des d'aquest es pujava al [[campanar]] per una altra de cargolcaragol, de pedra, que arribava al terrat, i d'allí al cim d'aquesta torre per altres intricades de fusta.
 
Al pilastró superior de la sisena capella i d'esquena al presbiteri, hi havia el retaule i imatge de la [[Mare de Déu de Montserrat]], coneguts allà per l'altar de la Bona Sort, que donava nom a la capella.
Les [[calaixera|còmodes]] i armaris atresoraven gran multitud de sagrats induments, i en especial de capes pluvials precioses, de tal manera que es considerava a aquesta sagristia com la primera de totes les de Barcelona després de la de la Catedral. Encara el 1900 quedaven custodiats en poder d'unes monges un [[tern]] de plata amb flors d'or teixides, un altre tern encarnat brodat d'or, una [[casulla]] de plata amb flors teixides, una altra igual al tern encarnat, dues més de fil de plata, una altra amb flors de color, una altra de [[domàs]], una altra de [[ras]] amb flors d'or brodades, una altra encarnada de fil d'or, i altres diverses llises, una casulla de teixit de plata amb profusió de brodats d'or, plata i sedes de colors, que es deia ser regalada per [[Papa Benet XIII]].
 
Igualment abundaven allà relíquies, bé que algunes estaven en els seus respectius altars. Entre elles un llibre de [[pergamí]] que conté el «''llibre IV de les Sentències''», escrit de mà de Santsant [[Tomàs d'Aquino]]<ref>Gaietà Barraquer (pàg. 23) esmenta amb profusió de detalls arguments en favor de l'autoria original d'aquest document</ref> sembla que perdut durant els avalots del [[1835]].
 
També hi havia el gallardet, o [[penó]] principal, de l'armada de Don [[Joan d'Habsburg i Blomberg|Joan d'Àustria]] la [[batalla de Lepant (1571)]], i quatre banderoles de la mateixa procedència que tenien dibuixada la Verge del Roser. Des de la sagristia dirigint-se per darrere de l'absis a la capella del Santíssim, estaven en un [[oratori (edifici)|oratori]] amb sagrari, on els religiosos es recollien a donar gràcies finida la missa, i en un dels costats un armari guardava els nombrosos vasos sagrats del servei d'aquest temple. Al costat de la sagristia en el costat oposat al temple hi havia el rentamans, en els murs hi havia pintat en rajoles l'acte en què Jaume I entregava al prior el [[diploma]] de donació de l'aigua del convent. Des d'aquesta sala se sortia a un pati anomenat del pou de Sant Domènec, el qual per limitava a l'est amb el c. de Giralt Pellisser, pel sud amb la sagristia i a l'oest amb el convent i l'aula capitular. Prenia el seu nom del cèlebre pou, que tenia en la seva àrea, i l'aigua es beneïa i regalava el dia de Sant Domènec. El pou tenia la seva politja i un càntir de coure.
 
== Claustre gòtic ==
[[Fitxer:PARCERISA-Cat.jpg|thumbnail|Vista del claustre per [[Francesc Xavier Parcerisa]], 1839.]]
Al claustre d'estil [[gòtic flamíger]] s'accedia per l'escala principal adherida al temple a esquena de la capella de la Bona Sort. A la part de sota, és a dir, darrere de les cinc capelles inferiors del costat nord de l'església, i tocant a aquest temple. Aquest claustre era rectangular, format per cinc grans arcs a cada costat, i quatre en els menors, els que s'assentaven sobre uns robustos pilars. Cadascun dels arcs se subdividia en dos, que estaven recolzats per unes columnetes de marbre molt primes, d'una sola peça, que estaven adornades amb [[Base (arquitectura)|bases]] i capitells de marbre blanc ricament treballats. Els costats majors delde l'expressat rectangle tenien 28,76 m. de longitud, i els menors 133 (25,85 metres). L'amplària del seu pòrtic era de 3,88 m. i estava cobert amb unes voltes d'aresta (ogivals amb nervis o aristons i claus), que es recolzaven en els arcs grans. Don [[Pau Piferrer]] gradua aquest claustre de «elegantíssima mostra del gust i puresa de l'art gòtic», i afegeix: «Certament, mentre subsistir, no va tenir a Barcelona rival que l'igualés en l'airós, esvelt i delicat». Fou construït amb les donacions que deixà [[Berenguer de Montcada]]. Pi i Arimón, basant-se en la data d'alguns epitafis de les tombes del seu paviment i en la d'alguns sarcòfags, creu «que estava ja conclosa la seva fàbrica a principis del segle XIV», opinió equivocada, ja que en aquest temps no havia encara aparegut l'ogival flamíger, així que els epitafis, amb data d'època anterior, serien trasllats, segons el costum llavors regnant, als claustres nous les lloses i sarcòfags antics. Tots els seus murs estaven formats de polits [[carreu]]s de pedra. Cadascun dels seus arcs ogivals contenia dins seu, dos menors sostinguts per una columneta de marbre de secció cuatrilobada, i l'espai comprès entre l'arc major i els dos menors adornava una rosassa amb calats. Tant aquests arcs com els transversals de la volta de les galeries recolzaven sobre un capitell corregut, o [[fris]], historiat amb nombroses figures. Per la part alta de l'exterior, és a dir de la que donava al pati del mateix claustre, el mur acabava, a manera de [[fistó]], en una filera d'arquets ogivals trilobats encegats. A més hi havia una font que contínuament rajava. A l'angle sud del seu pati hi havia un pou, accessible a tot el veïnat; i hi havien plantats tarongers i rosers aliniats.
 
El pis alt d'aquest claustre no tenia galeria en tres dels seus costats, posseint només en el meridional, és a dir a l'adherit al temple, on servia de pas cobert per comunicar amb el cor. Formábanla 14 arquets també ogivals i columnetes així<ref>descrites é historiades per Villanueva</ref> La seva tasca és del segle XIII, o molt pròxima a ell. Aquestes columnes octágonas, altes només cinc pams (1 metre), van servir abans d'adorn en el cor, que era al pis (en el pla) de l'església, construït cap a l'any 1270, d'on les va traslladar al lloc actual el mestre Fr. Jaume Ferran, Prior en 1550, per cobrir el trànsit al cor, que quatre anys abans havia construït en alt en la testera (als peus) de l'església el Prior Fr. [[Pere Màrtir Coma]], [[Bisbe d'Elna]]. En un d'aquests capitells (de les columnetes de la galeria alta) s'hi representava en relleu sant Raimon sobre el mar, sostenint amb el bàcul la punta de la capa que li serveix de vela quan miraculosament vinué de Mallorca a Barcelona per sobre les aigües.
 
A la part baixa de les galeriagaleries de l'est hi havia sarcòfags als seus murs, alguns d'ells traslladats al Museu provincial d'antiguitats de Barcelona, com el de [[Guillermo de Torre]], noble soldat, que va morir el 1298, el de «madona Romia samnntada é de madona Constança de coll» i el de Donya Geralda de [[Montcada (llinatge)|Montcada]], finada el 1310, entre altres. Al propimateix claustre hi havia tres sepulcres de marbre blanc en què jeien les despulles d'altres persones reials. En un d'ells, ornamentat amb figures ploroses, descansava el cos del primogènit del Comte d'Empúries [[Ramon Berenguer I d'Empúries]] que morí jove, en una urna amb la tapa decorada amb una estàtua amb vestit infantil. Segons Villanueva aquesta urna datava del segle XIV. Les dues restants tenien esculpides figures a mida natural que representaven dones esteses amb corona al cap, i eren l'un de Donya [[Maria Álvarez]], filla natural de [[Jaume II d'Aragó]] i esposa del Comte d'Empúries, i l'altra de Donya Blanca, també filla natural d'aquest rei.
 
A les parets, a més de les esmentades urnes sepulcrals, adornaven els retrats a l'oli i amb marc dels nombrosos dominics que havien estat cardenals, i al peu de cada retrat s'hi ressenyaven algunes notícies biogràfiques del retratat.
 
== Segon claustre ==
Adherit al costat septentrional del primer claustre, del qual se separava per una paret, s'estenia un segon, les cares oest i est eren continuació de les de la mateixa direcció del primer, amb dimensions similars al primer. Els seus arcs de pedra eren de [[arc de mig punt|mig punt]], les seves galeries més baixes que les de l'anterior, pràcticament sense adornar i només tenia edificades les galeries d'est i sud, bé que amb el mateix nombre de quatre i cinc arcs respectivament que el primer claustre. El seu pati era plantat de tarongers i les seves parets nombrosos llenços amb els seus marcs que representaven els beats i sants de l'OrdreOrde, hi hi havia tombes al paviment.
 
== Convent ==
El convent tenia més dos pisos essent el sostre del segon pis molt baix. La gran ala de l'edifici que partint de l'escala de costat del temple, arribava a l'hort, formant el costat oriental de tots dos claustres, estava en el seu primer pis alt travessada pel seu centre per un ample corredor, que feia d'eix. La seva entrada donava a l'escala, i el balcó del seu extrem oposat a l'hort, tenint a ambdós costats cel·les, de les quals les de l'est rebien llum i aire pels patis del pou de Sant Domènec, del noviciat i de la cuina, i la d'Occident pels claustres. L'ala que, contigua a l'horta, creuava perpendicularment en el seu extrem nord a la indicada, tenia igualment el seu corredor dotat de cel, que miraven a l'hort. Penetrant per la porta de l'escala de costat del temple al corredor en primer lloc esmentat, es trobava abans de res el noviciat, és a dir les cel·les de primer pis habitades pels novicis, esteses des de l'escala fins davant el c. de Gombau, i després el constat, incomunicat amb el noviciat, i amb escala procedent del ''de profundis''.
 
La segona ala contenia en la part oest cel·les de frares que donaven a l'hort, i travessat l'encreuament amb el corredor de la primera ala, hi havia la cel·la prioral, la infermeria, i la biblioteca col·locada allí provisionalment. Quan la comunitat es reunia en [[Capítol (catolicisme)|capítol]] ho feia a la sala prioral, pel que hi havia nombroses cadires de baqueta, amb respatllers adornats d'imatges de fundadors i sants. En la seva meitat oriental d'aquesta ala de l'edifici s'avançava un tros dins de l'hort, formant un revolt i un angle recte sortint: La celacel·la d'aquest angle havia albergat a [[Sant Vicent Ferrer]]. Els corredors eren amples i amb volta moderna, i les cel·les, encara que no geire grans, tenien sala i [[alcova]] amb il·luminades.
 
A l'angle nord del segon claustre hi havia una altra escala, que conduïa als pisos superiors, i a més seguint des d'aquest claustre cap a muntanya, i mitjançant un corredor curt que venia a perllongar la seva galeria oriental, se sortia a l'hort, de manera que des de la porta de Sant Jaume, en línia recta, es passava del temple a l'horta, recorrent les galeries orientals dels dos claustres. Al primer claustre, l'entrada no estava negada a les dones, però sí en aquest, inclòs ja en la clausura monacal. En entrar en aquest segon claustre, venint de l'altre per l'única porta que els unia, hi havia a mà dreta la porta del ''De profundis''. Al fons d'aquesta, hi havia, dues portes al mur de davant, la de la dreta, i la de les dependències de la cuina a l'esquerra, mentre en el mur de l'esquerra se li obria la dels dos refectoris, un a continuació de l'altre: El de menjars cuadragesimales o de peix, i el de carn. Aquestes estances eren voltades, tot i que no gòtiques, àdhuc adornades amb nombrosos llenços a l'oli, bastant grans, que representaven frares envoltats de lemes. Aquestes estances, com la capitular, rebien llum del claustre mitjançant finestres obertes sobre a nivell del sostre de la seva galeria.
La sala capitular s'estenia al llarg de gairebé tota l'amplada del primer claustre, de l'altre costat del seu mur de l'est, de manera que la seva longitud de nord a sud era la mateixa del dit costat, tret només el curt terreny ocupat per l'escala indicada. Mesurava 21,50 m. de longitud per 10,25 d'amplada. Constituïa una capella ogival, de pedra, amb voltes igualment ogivals, dividides en quatre compartiments creuats dels seus arcs amb claus. L'altura de les quals superava en molt la de les galeries del claustre, ja que per sobre del sostre d'aquestes s'obrien les finestres que donaven il·luminaven la sala. El seu paviment no tenia tombes.
 
En aquesta sala hi havia instal·lada la Congregació de la Bona Mort, on hi celebrava tots els dilluns els seus exercicis. Aquesta congregació, fundada el 1700 a la capella de Sant Joan del convent d'agustins calçats, en el solar que ocupà pel quarter d'artilleria del c. de la Indústria. A l'enderroc d'aquest cenobi va ser traslladada a Santa Caterina, i després del 1835 successivament a les esglésies de [[Saló del Tinell|Santa Clara]] i [[Església de Sant Felip Neri de Barcelona|Sant Felip Neri]].
 
== Hort ==
Aquest hort gaudia d'aigua fresca des que Jaume I li concedí un ramal de provisió procedent del [[Rec Comtal]], aigua que, a més de l'horta, assortia la cuina i els refectoris. A l'hort hi havia un [[safareig]] al costat la tanca que la separava d'una casa de la Baixa de Sant Pere. Així mateix hi havia una [[sínia]]. A més pels anys de 1830 / 1831 el convent va adquirir algunes {{subratllat|plomes}} del de Montcada, i l'Ajuntament, en recompensa d'haver consentit dels frares el 1830 en la construcció de la font pública del c. de les Freixures enclavada al marc del convent, que sembla era el límit de d'edifici del convent del qual formaria part. Al costat del safareig, i al seu est, hi havia un parral adherit a la tanca, així com un senzill cobert prestava abric a les eines i fruits recollits i una reduïda quadra a les bèsties de conreu.
 
Pel costat oest el convent va tenir en el segle XIX dos límits diferents. En els primers lustres arribava fins al c. de Tragí, amb el cap de carrer nord encaixava l'extrem sud de la de Freixures, acabant pel mateix aquesta davant la font. L'àmplia ala de l'edifici compresa entre els claustres i la del c. de Tragí contenia la porteria, el [[forn]], la cuina, els refectoris, la [[farmàcia]] i altres dependències a la planta baixa, la [[infermeria]], l'[[hospici]] de l'OrdreOrde, és a dir les habitacions destinades als frares transeünts d'altres províncies, l'[[acadèmia]], la [[biblioteca]] pública i potser altres dependències.
 
El [[1823]] durant el [[Trienni Liberal]] es derrocà aquesta ala de l'edifici, de manera que l'entrada als claustres va quedar oberta als transeünts. Finalitzat aquest període del regnat de [[Ferran VII]], i restituïts als frares els seus terrenys, aquests van consentir l'obertura de la prolongació meridional del c. de les Freixures, i llavors el convent va donar a cens els solars limitats per aquesta prolongació i el c. de Tragí mitjançant el pagament d'una pensió anual, i va procedir a l'edificació de l'ala del convent que quedava entre els claustres i aquesta prolongació que, com totestots els carrers que envoltaven al convent, era força estret, no sobrepassant uns 3,70 m. A la part baixa d'aquesta ala es construïren onze botigues amb entresòl, cadascuna d'elles dotada d'una porta amb una finestra a cada costat. A la veïna a la font col·locaren el forn amb comunicació interior amb el claustre per al pas del pa, mentre en l'extrem meridional va posar-s'hi la porteria, i potser en la part veïna al claustre alguna altra dependència. Al pis alt s'hi van disposar immenses sales dotades de grans finestres, destinades a la biblioteca pública. El 1835 va sorprendre aquesta obra sense acabar, però tan avançada, que el forn i botigues estaven ja habitades, i construïts els grans salons de la biblioteca.
 
== Biblioteca ==
Aquest convent disposava d'un ric arxiu, proveït de nombrosos i ordenats documents. Algunes restes d'aquest arxiu encara es conservaven a principis del segle XX a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, i altres a la Biblioteca provincial universitària de Barcelona. Entre ells el ''Lumen Domus'', format per tres grans volums que contenen la història detalladíssima del convent des de 1219 a 1803, i altres notícies no referents a ell.<ref>{{Ref-llibre|cognom = Ruiz Fargas|nom = Marina|títol = La trayectoria del pensamiento de la orden de Predicadores en la época moderna| llengua = castellà| editorial = Arpegio|lloc = Sant Cugat del Vallès|pàgines = 187-208| capítol = Aproximación a la biblioteca del convento de Santa Catalina de Barcelona y a su fundador, Tomàs Ripoll|any = 2013|editor = Alabrús, Rosa Maria}}</ref>
 
Al departament dit Arxiu dels Regulars es custodiaven els papers que a les cases religioses en comú es referien, privilegi o distinció deguda sens dubte a la major antiguitat de Santa Caterina sobre les altres de la ciutat. La comunitat designava un sacerdot per arxiver, el qual el 1835 es deia Domingo Vila. El lloc de l'edifici on s'albergava l'arxiu estava en els seus últims temps properpròxim a la biblioteca, és a dir en el braç de convent proper als carrers de la Claveguera i de Tarrós.
 
Al principi es trobava la biblioteca, al cos d'edifici que donava als carrers de Freixures i Tragí. En l'enderrocament patit per aquesta ala d'edifici el 1823 va ser pacíficament traslladada al braç oriental que s'allargava cap als carrers de Tarrós i Claveguera, on mitjançant l'enderrocament dels envans de diverses cel·les del primer pis s'hi disposà un esplaiat saló i dependències, local que interinament havia d'ocupar fins a la conclusió del nou a l'ala del c. de les Freixures.
 
== Comunitat i activitats==
L'organització de l'OrdreOrde era gairebé idèntica a la dels [[franciscans]]. A tota regeix un general, bé que a Espanya, ben bé des de la [[butlla]] ''Inter graviores'' de [[Pius VII]], donada a petició de [[Carles IV d'Espanya]] en [[15 de maig]] de [[1804]], el Superior General era espanyol. A la província governava un provincial, i a les cases un [[prior]]. El càrrec de Superior General durava sis anys, i procedia de nomenament del Capítol general, el del provincial durava quatre anys i venia de nomenament del capítol provincial, i el de prior durava tres anys, i procedia d'elecció de la comunitat dels convents, i de nomenament del pare provincial a les residències o convents menuts. El General venia assessorat per la junta dels anomenats "socis del General", dels que hi havia un per cada província, i els ex generals, el provincial per la dels pares de província, és a dir ex provincials, mestres en teologia i [[predicador]]s generals, i el prior pel seu consell nomenat pel provincial. El capítol general es reunia cada tres anys, i el provincial cada quatre, bé que als dos es conjuminava un intermedi per tractar els assumptes urgents. En finir del segle XIX, que pel que fa a corporacions regulars historiogràfica, el càrrec de Superior General espanyol havia desaparegut, i l'únic que existia durava dotze anys. El 1871 es va reunir a Gant Capítol general, el qual va revisar totes les constitucions de l'Orde, i reduint-les a un cos de lleis ben disposat i unificat, va formar amb elles un codi.
 
Segons la seva regla, el dominic menja de vigília tot l'any, bé que aquesta observança admet nombroses dispenses, i dejuna des del 14 de setembre fins a [[Pasqua de Resurrecció]], tots els divendres de l'any, i en les vigílies d'alguns sants. Així mateix seguien també els vots del silenci, estrictament, i de pobresa, tot i que alguns rebien petites quantitats per a comprar coses fora del convent amb el permís del prior.
 
Els religiosos de Santa Caterina gaudien de l'afecte que els professava el veïnat, essent segons la tradició local que els dominics més famosos procedien de famílies del barri. Aquest afecte i entusiasme es manifestà de forma clara quan la [[25 de juliol|nit de Sant Jaume]] de [[1835]], presa la ciutat dels avalats revolucionaris, els veïns de Santa Caterina, a risc propi acudiren al socors del convent i espantar alsels incendiaris, fins que arribà la força pública.
 
EnS'hi ell s'havien celebrat capítols provincials i alguns dels generals, de manera que en l'OrdreOrde merèixer el títol de convent capital.
Segueix la llista dels provincials que en el primer terç del segle XIX van regir la província regular dominicana d'Aragó, de la qual formaven part els convents de Catalunya. En 1803 va ser nomenat el Pare Mestre [[Manuel de Casanova]]. El 1807 el Pare Mestre Vicent Llaconaz. En 1815 el Pare Mestre Pere Olives. En 1819 el Pare Mestre Domingo Comerma. El seu successor, ignoro en quin any, va ser el Pare Mestre Gundisalvo Ferragut. Va seguir el Pare Mestre José Casaurrán. I finalment el Pare Mestre [[Pere Barri]], que va veure la terrible exclaustració de 1835.
 
Els primers anys de religió del dominic estaven subjectes a un extrem rigor. El novici, dedicat a continus exercicis espirituals, mai passava la llinda de la casa. Sortit del noviciat el jove, i emesa la seva professió, entrava al ''coristado'' del mateix convent, on cursava [[filosofia]], llocs teològics, [[teologia]], [[moral]] i [[Bíblia|Sagrada Escriptura]], assumint el títol de ''lector'', dignitat equivalent al [[doctorat]], advertint que en cap convent ni col·legi de Catalunya es conferia aquesta més que a Santa Caterina, on pel mateix havien d'acudir els frares de tot el [[Principat de Catalunya|Principat]] que la desitgessin. Tenia diàriament dues meditacions, la missa conventual i la pregària al cor amb la comunitat, dues classes, una acadèmia, anomenada comunament circumferència, que consistia en dissertació i arguments, i dos passeigs de mitja hora cadascun pel segon claustre, durant els quals, sota la vigilància del lector, s'argumentava sobre la lliçó del dia. En canvi l'esbarjo escassejava, reduït només a una estona després de dinar i un altre després del sopar. Es deia al corista que el càrrec del dominic era ''praedicare aut docere'' (predicar o ensenyar), i així que havia habilitarhabilitat per exercir dignament, i es castigava amb rigor a qui refusava doblegar de bona voluntat al jou del continu treball. El corista no podia sortir del convent més que la tarda de dijous, sempre que no fos [[advent]] o [[quaresma]].
 
L'únic avantatge que gaudia el corista estudiant era la dispensa de menjar de vigília en els dies no manats per l'Església. Amb aquests principis, amb els càrrecs de predicar i ensenyar, amb la tradició d'estudi que regnava en l'OrdreOrde, i amb la contínua emulació d'uns amb altres [[frare]]s, els dominics eren savis, que gaudien de fama davant del poble il·lustrat. El que fou Bisbe de Vic, [[Josep Torras i Bages|Torras i Bages]], en «''La tradició catalana''» diu que els dominics van brillar esplendentementeresplendentment al nostre sòl, i van formar el geni pensador i pràctic del català.
 
Les imatges de Sant Tomàs, i la restauració moderna d'algunes comunitats religioses, posen a la vista de tothom quin sigui l'hàbit dominic. Consisteix en túnica cenyida amb una corretja, escapulari i capella, els tres de llana blanca, capa negra amb capella superior també negra, i cerquillo al cap amb barret negre.
La processó de corpus se celebrava aquest convent el diumenge després de [[Corpus Christi|corpus]], i en el dia de la vuitena la repetia pel claustre i pati. Però la processó notable per la seva singularitat era la vulgarment anomenada dels enamorats, és a dir del matí del diumenge de [[Pasqua de Resurrecció]]. A les sis d'ella la comunitat cantava hores, i acabades, un noi vestit d'àngel cantava al presbiteri l'[[antífona]] ''Resurrexit'' pròpia del dia. Després el mateix noi la repetia a la trona com si anunciés al poble la nova del triomf de Crist, i de seguida sortien del temple dues processons, una per la porta del claustre anomenada de Sant Jaume, i hi era portat per mans del [[prior]] el santíssim, mentre una altra, amb la Verge vestida de blanc, passava de la porta principal al claustre travessant la porteria. Sense penetrar en el segon claustre, les dues processons es trobaven en el primer, i en efectuar el nen-àngel, que anava unit a la primera, entonava novament el ''Resurrexit'', i després, ajuntades en una les dues processons, tornaven al temple pel pati i porta principal.
 
Molts i solemnísimssolemníssims cultes se celebraven a Santa Caterina, el dia de [[Sant Tomàs d'Aquino]], amb una processó a la qual assistien els alumnes del [[seminari de Barcelona]]. Així mateix cridaven l'atenció els actes del dia del de Penyafort ([[7 de gener]]), copatró de la ciutat. Es feia una processó al matí, on assistien els representants de l'[[Ajuntament de Barcelona]], que anava de la Catedral fins a l'Església de Santa Caterina on es feia ofici i [[sermó]]. En aquesta processó duien el penó del sant el regidor més antic i els dos senyors més antics, i les sis vares del [[pal·li]] els sis regidors més moderns, i els altres senyors amb el que presideix, darrere del Gremial amb espelmes enceses. El sant vestia de canonge i durant la funció quedava al presbiteri.
 
Fora de l'ordreorde religiós se servia la sopa als pobres, es disposava d'una biblioteca, segons a més de l'escola pública i gratuïta sostinguda pel convent.
 
El 1835 la comunitat de Santa Caterina constava de 70 frares entre sacerdots, coristes, és a dir professos no sacerdots, i [[llec]]s, i a més el mateix convent albergava el [[novici]]at. Els coristes sumaven 24. Els [[confessionari]]s a Santa Caterina eren nombrosos i ben servits, i els malalts de la ciutat assíduament assistits en les seves necessitats espirituals pels dominics. Dos dominics destinats pel prior servien de [[Vicari (eclesiàstic)|vicaris]] al Sant Hospital. l'any 1821 se secularitzaren de 30 a 40 dominics.
 
== Dominis ==
A banda de les pròpiesmateixes instal·lacions conventuals la comunitat de Santa Caterina posseïa diverses cases de la rodalia als carrers de Gombau, de Vidal, Colomines, Sant Jacint, Giralt Pellisser, Freixures. Un cop exclaustrat aquestes cases, que l'església tenia en arrendament, sembla que passaren ràpidament a mans de privats que seguiren amb l'arrendament però que apujaren significativament el lloguer.<ref>Gaietà Barraquer escriu: «Un amic [...] habitava una de les esmentades cases de la cara oriental del carrer de les Freixures, i durant el temps dels frares pagava per ella 4 duros mensuals, però com al cap de pocs anys de l'exclaustració comprés aquestes cases un particular, va demanar aquest per la mateixa habitació 12».</ref>
A més posseïa arrendades unes cases del c. d'Argenter.
 
Al terme de Vilanova de [[la Roca del Vallès]] al carrer d'Ariolf, tenia el convent el Mas Grau de Validario, compost de casa, 69 quarteres de terra de diferents cultius i 83 d'erms i boscos. Al terme de [[Parets del Vallès]], disposava de la Torre de Malla. Al terme de [[Subirats]] el Mas d'en Savall, compost de casa, dependències agrícoles, i 213 jornals de terra incloent camps, boscos erms, i alguns vinyes. Al mateix terme el Maset d'en Savall, compost de casa i 107 jornals de terra, incloent-hi cultius i boscs.
 
Al terme d[[el Prat de Llobregat]] posseïen els dominics dues propietatpropietats, l'una del convent de Santa Caterina i l'altra del col·legi de Sant Vicent i Sant Ramon. Una, de nom Casa Maresma, constava de casa amb 100 mullades de terra de cultiu, 16 de pineda i 27 de terra inculta. La segona, anomenada [[Torre Llunell]], tenia casa i 94 mullades. A més de les finques posseïa aquest convent censos o [[censal]]s, la majoria de curtíssima pensió.
 
== Personalitats ==
D'entre els venerables, beats i sants, hi ha tres màrtirs del Japó: Fr. [[Domènec Castellet]], natural d'Esparreguera; Fr. [[Jacint Orfanell]], valencià, i Fr. [[Lluís Eixarc i Bertran|Lluís Eixarc]], barceloní, martiritzats al segle XVII; a Fr. [[Francesc Gil de Frederic]], màrtir també, a Fr. [[Ponç de Planella]], per ser [[inquisidor]] martiritzat per la part d'Urgell, qui va obrar, segons es diu, molts prodigis, al Beat [[Pere Cendra]], prior d'aquesta casa, al Beat [[Jofré de Blanes]].
 
Dels escriptors antics hi ha a Fr. [[Francisco Diago]], lector de teologia, que va escriure la «''Història dels victoriosísimos antics Comtes de Barcelona''», ​​a Fr. [[Antonio Vicente Domènech]], que va escriure la «''Història general dels sants i homes il·lustres en santedat del Principat de Catalunya''», a Fr. [[Gabriel Casafages]] amb la seva «''Summa S. Thomae in compendium redacta''»; el cardenal Fr. [[Joan de Casanova]] i el seu «''De potestate Papae supra concilium''», a Fr. [[Pere Coll]], prior d'aquest convent, i als seus llibres sobre Aristòtil, i a molts altres, però tots a Sant [[Raimon de Penyafort]], tercer Generalgeneral de l'OrdreOrde, doctor i catedràtic de [[universitat de Bolonya|Bolonya]], canonge i paborde que havia estat de la Catedral de Barcelona, ​​confessor de Jaume I, fundador de l'[[orde de la Mercè]], capellà de [[Gregori IX]], autor de les constitucions d'aquest Papa, oïdor de la [[Tribunal de la Rota Romana|Rota]], penitenciari del Pontífex, dimissionari de les mitres de Barcelona i Tarragona.
 
Allí també prengué els hàbits [[Bernat Ribera]] que viatjà a predicar a l'[[Imperi Rus]] i a Viena. Ja entrats al segle XVIII, hi ha el pare [[Tomàs Ripoll]], del qual hi havia la làpida i bust a la porteria, fill d'aquest convent que bastí i dotà de nombrosos llibres la biblioteca, les obres allà narrades, sinó que va edificar el temple de [[Sant Magí de Brufaganya]], el Papa [[Climent XII]] va voler elevar a la dignitat de [[cardenal]], a la que refusà, indicant al pare Lambertini, que fou nomenat, i temps després col·locat al tron ​​pontifici amb el nom de [[Benet XIV]]. Al segle XIX floriren a Santa Caterina el pare [[Domènec Comerma]], provincial, bibliotecari i escriptor i el pare [[Segimon Riera]].
11.474

modificacions